La revista degana en valencià

Carta oberta a Carmen Amoraga

Segurament caldria un estudi d’aquells que cristal·litzen en articles amb moltes notes a peus de pàgina per a saber cert si la nostra és una època més autocomplaent que les anteriors. Per això, no diré solemnement que les xarxes socials conviden al “m’agrada” però no al “no m’agrada”, que la crítica sincera –valoració neta, opinió honesta, etc.– es defuig estructuralment i tot allò que ja sabem i que segurament ha passat des que l’ésser humà baixà de l’arbre. El fet, però, és que l’altre dia, a través d’una d’aquestes xarxes, Facebook, concretament, vaig topar-me amb un comentari que em féu aturar-me uns segons, pensar i, finalment, escriure aquestes línies. Els faig un resum ràpid de la qüestió, si no tenen inconvenient. Ara farà poc més d’una setmana que es va publicar en l’edició digital de la revista Saó –en la de paper havia eixit en el passat número d’octubre– un article d’opinió d’Antoni Peris, dur i sec –perquè n’era, de sec, i potser massa, en assenyalar més que no argumentar–, en què es criticava polièdricament el nomenament de Carmen Amoraga com a Directora General de Cultura de la Generalitat Valenciana. El text venia a dir, poc més o menys, que després de “la sequera i persecució” a què els passats i inefables governants del Partit Popular havien sotmés una parcel·la tan delicada com aquella que es coneix com cultura, si després de tot això, doncs, el tan anhelat canvi no havia arribat, o no del tot: “I es comença a parlar en xicotetes reunions dels diferents sectors de la cultura. I comencem a preguntar-nos com és possible que alguna persona, com ara Carmen Amoraga, siga directora general. I ens preguntem quin són els seus mèrits i on ha estat ella, en quines batalles contra el PP se l’ha vista”. Apuntava i disparava, Peris, però justificava poc, al meu humil parer. “I en eixe moment recordes que alguna persona t’havia dit que ella volia ser consellera i es quedà a les portes”, afegia, sense concretar més.

El nus de la qüestió, però, no era tant la veracitat de les provincianes intrigues de l’ala oest del Palau de la Generalitat com que la Directora de Cultura, nascuda a Picanya, mostra una absoluta manca de consideració pel valencià, en no gastar-lo en el seu càrrec públic en cap dels actes oficials que presideix o en forma part, cosa radicalment certa: “I t’agradaria escoltar-la parlar i pensar que està dient coses de trellat, que té un projecte, que sap parlar valencià i aposta decididament per la nostra llengua. Però, no. I el que és pitjor: sembla estar contenta. I la gent ja no callem perquè ja no ens serveixen les molles: volem el pa sencer i el volem ja, perquè el temps passa i ja queda menys de dos anys per a les eleccions vinents. ¿Era tan complicat trobar una persona que assumira la Direcció General de Cultura (del País Valencià) que utilitzara la nostra llengua amb normalitat?”. La crítica, ací, era més sòlida, perquè cadascú és lliure i responsable de triar què parla i com –Déu ens guard del contrari!– però un càrrec públic és servidor del seu poble, o això em deien a l’escola, i si un poble té dos llengües així ho ha de reflectir, almenys en els actes a porta oberta i en horari laboral. No m’allargaré, en aquest punt, en tot cas, ni tampoc en el precari article de Peris, que acabava convidant gens misteriosament la Directora a plegar de la política i dedicar-se a escriure, cosa que fa, i que fa bé.

Perquè totes aquestes línies vénen, en el fons, per la resposta que donà Amoraga a l’article de Peris, una contestació, per bé que subalterna, novament injustificada. I molt. Era el discret comentari en Facebook de què parlava al principi. “Una revista ha publicado un artículo de opinión sobre mi humilde persona”, deia, sense esmentar quina revista ni quin article perquè cadascú dels rebedors poguera llegir-lo i acarar-lo amb les paraules que ella oposava: pecat original. Es queixava, inicialment, que “en el artículo afirman que alguien me dijo que sería consellera, alguien, ¿quién?”. La pregunta, pertinent de cap a peus, la responia tot seguit: “es algo que nunca ocurrió”. “Las opiniones son como los culos”, concloa, “cada uno tiene uno y contra eso no hay argumento ni verdad que valga”. Molta raó.

El que deia després, però, no en tenia tanta: “han escrito el artículo porque se preguntan  cómo he podido llegar a ocupar un cargo político si no hablo valenciano (…) y se cuestionan además por qué no lo dejo, lo de la política, porque siendo escritora en castellano me va bien, porque escribir en castellano es algo que no tiene fuste”. Convindrem, sense massa dificultat, que tot açò no es diu en cap moment en l’al·legat de Peris, ni el fet d’accedir a la política sense ser valencianoparlant –ai, que plore– ni tampoc –calma, respirem– que escriure en castellà “no té fuste”.

Amoraga erra el tret, ací, en respondre una crítica a estones injustificada a la seua persona amb una crítica al valencià tan victimista com orfe de sentit: “Como no hablo valenciano, no tengo un proyecto político y no se nota impronta ninguna en ninguna medida o proyecto, ah no, proyecto no, que no tengo, en ninguna medida que sale de la Dirección General, ¿por qué? pues porque ellos dicen que yo no hablo valenciano”, deia tot seguit, abans de concloure: “no les he contestado, ni he hecho ningún comentario en ningún lugar, pero aquí no me resisto. El cuñadismo ha llegado a los artículos de opinión”. Amén.

És, torne a dir-ho –i ho diu ella mateixa– una resposta subalterna: lluny de les planes d’un diari o d’una revista, però malgrat això inevitablement de vocació pública. Per molt que es restringia al seu cercle de seguidors, Amoraga, molt comprensiblement, buscava rescabalar-se en societat d’un dard d’aquells que tan sovint reben els treballadors del gremi polític. Però no ho va fer bé. Ningú ataca ningú per escriure en castellà, ni per ser castellanoparlant, que açò no és Nàrnia ni Tabàrnia; del que es planyia Peris, al capdavall, era d’una realitat dolorosa: la poca atenció oficial, pública, social i en el seu horari laboral d’una Directora General de Cultura de la Generalitat per una de les dos llengües del país – la que va servir per a redactar la seua fundació, per cert. Un plany massa intrèpid que crec que demanava una contestació, sí, però no la que es va donar. Demanava un altre text a l’alçada de la institució, amb nom i cognoms de tothom, i amb raons, amb arguments contraposats i ferms… I també demanava, tal vegada  –per què no?–, una assumpció dels dèficits i una proposta de millora. No fou així, però encara hi ha temps, perquè és tot molt més senzill, al capdavall: una reflexió pausada i unes quantes línies sòlides. I tots amics i aquí paz, y después gloria, que deia aquell.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top