Una pregunta, Carmen Amoraga…

 «Era tan complicat trobar una persona que assumira la Direcció General de Cultura (del País Valencià) que utilitzara la nostra llengua amb normalitat?»

 

En som molts milions de persones al món, però cap, físicament, no és igual a una altra; sempre hi ha cosetes que ens diferencien. D’entrada, tots tenim un cap, dos braços, dues cames…, però ningú no és igual. Si parlem de les característiques que no es veuen (intel·ligència, capacitats, pensament…), encara menys. I quan veiem la llum per primera vegada, ja portem a l’ADN, o on siga, un grapat de les «peculiaritats» que ens acompanyaran al llarg de la nostra vida. Uns seran alts o no, prims o no, guapets o no, simpàtics o no. Després, l’experiència de la vida anirà aportant altres coses: algunes persones sabran tocar un instrument musical, altres pintaran de meravella, algunes sabran escriure i publicaran llibres, altres es dedicaran a la política. I, ja amb una certa edat, tinc clar que el més important és que cadascú es dedique a fer i ser el que millor sap. De fet, els trasplantaments d’unes habilitats a altres pot acostar-nos al precipici del fracàs i, fins i tot, del ridícul.

Dedicar-se a la gestió política, i més amb l’aigua de desprestigi que ha abocat la dura realitat i les sentències judicials que ja coneixem, té molt de mèrit. Totes les persones que es dediquen a la política no són igual, a Déu gràcies. Per a mi és una tasca fonamental que siguen unes persones o unes altres les que hagen de decidir sobre els aspectes que afecten la ciutadania. I no és el mateix el que aproven unes persones o unes altres. I al País Valencià en tenim una prova clara i contundent: podrà haver-hi moltes crítiques al govern de la Generalitat, al Govern del Botànic, però, indubtablement, en els darrers dos anys s’han adoptat acords molt diferents dels que s’havien aprovat en les dues dècades passades.

M’imagine que quan s’ha de crear tot un nou govern i, més encara quan hi ha dos partits polítics diferents, deu ser complicada fer la tria del personal que ha d’ocupar càrrecs: conselleries, secretaries autonòmiques, direccions generals… I tampoc no sé quins són els mèrits que es busquen, quina i com és la selecció: per mèrits, per capacitats, per amistats…

Personalment, valore molt les persones que accepten un càrrec d’aquests perquè han de deixar el que fan i dedicar-se (hauria de ser així) en cos i ànima les 24 hores del dia, sabent que demà mateix poden arribar a la conclusió que s’havien equivocat o també poden ser cessades perquè la persona que està per damunt no està contenta amb el que fas. El temps finit, molt finit, deu crear ansietat perquè són moltes les coses a fer i molt poc el temps per a poder-les fer. Si no hi ha cap problema, un conseller o consellera sap que quatre anys és el màxim que, d’entrada, estarà al càrrec, i això anant bé les coses.

Al País Valencià seria molt difícil elegir la parcel·la que estava més oblidada o perseguida pels governs anteriors, però el valencià i la part cultural de segur que estarien en llocs destacats de les malifetes del PP. La sequera i persecució cultural del PP ens havia portat a una situació molt angoixant: havien tancat empreses culturals de tots els sectors (teatre, música, editorials, mitjans de comunicació…). No sols era la crisi, no. Era una estratègia clara per a destruir la cultura del nostre país.

Era, per tant, la vessant cultural un dels camps on s’estava esperant, des de les darreres alenades de vida, l’arribada del nou govern. Era, i és, l’única oportunitat d’intentar recuperar la nostra cultura, els nostres artistes, la nostra indústria.

I arriba el govern. I tot el món calla –callem. I tot el món està a l’espera. I molta part d’eixe món comença a veure que quasi res no canvia. I es comença a parlar en xicotetes reunions dels diferents sectors de la cultura. I comencem a preguntar-nos com és possible que alguna persona, com ara Carmen Amoraga, siga directora general. I ens preguntem quin són els seus mèrits i on ha estat ella, en quines batalles contra el PP se l’ha vista. I a poc a poc moltes de les esperances que teníem van reduint-se perquè no es veu una postura clara. I et sorprens quan lliges un parell d’entrevistes –com a mínim– a Carmen Amoraga i declara que el problema és que està dintre d’una macro conselleria i tot resulta més difícil. I en eixe moment recordes que alguna persona t’havia dit que ella volia ser consellera i es quedà a les portes. I penses: encara com!!! I t’agradaria veure, notar canvis. I t’agradaria escoltar-la parlar i pensar que està dient coses de trellat, que té un projecte, que sap parlar valencià i aposta decididament per la nostra llengua. Però, no. I el que és pitjor: sembla estar contenta. I la gent ja no callem perquè ja no ens serveixen les molles: volem el pa sencer i el volem ja, perquè el temps passa i ja queda menys de dos anys per a les eleccions vinents. ¿Era tan complicat trobar una persona que assumira la Direcció General de Cultura (del País Valencià) que utilitzara la nostra llengua amb normalitat?

Hi ha persones que escriuen, que escriuen llibres. I ho fan molt bé, i tenen molt d’èxit, i són conegudes a tot l’Estat espanyol, fins i tot més enllà. I de segur que són molt bones en el seu camp. La pregunta és: ¿per què accepten responsabilitats o per què no se’n van a casa en veure el resultat que estan aconseguint?

 

Article publicat al nº 430, d’octubre de 2017. Ací pots fer-te amb un exemplar