Tens 0 productes a la teua cistella
«Què hauria passat si l’Estat espanyol no fóra membre de la UE? Fins on hauria arribat la repressió del govern espanyol? »
Davant la repressió terrible i violenta desfermada per l’Estat espanyol el passat primer d’octubre a Catalunya, amb un desplegament inconcebible de forces de seguretat dedicades en cos i ànima a perseguir ciutadans pacífics i indefensos que només volien votar, molts de nosaltres hem mirat a la Unió Europea tot esperant un gest de condemna, clar i ferm, i una proposta d’empara per a les víctimes. Volíem que aquella «Europa» a la qual recorrem sovint amb l’esperança que puga compensar i reparar les mancances de la paupèrrima democràcia espanyola, actuara i fera valdre la seua, suposada, superioritat moral com a garant dels «valors europeus», començant pel respecte a la democràcia i als drets humans, per damunt de les estructures de poder… però no; no hem tingut res de tot això. És cert, hi hagué una tímida condemna a l’ús de la violència, així, en abstracte i sense concretar els culpables, però poca cosa més.
Les declaracions, tant del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com del president del Consell Europeu, Donald Tusk, han estat coincidents: es tracta d’un afer intern espanyol que s’ha de resoldre sempre dins del marc de la legalitat constitucional de l’Estat. Una proposta retòrica que bàsicament avala l’estratègia del govern de Rajoy i tot el sistema, mediàtic, polític i judicial que li dóna suport. Cal amagar la incòmoda realitat: més de dos milions de catalans han manifestat, de forma pacífica i democràtica, que volen ser ciutadans d’una república catalana independent. Potser teníem dipositades en la Unió Europea unes expectatives que van més enllà del que realment podem esperar-ne. Caldrà, doncs, recordar què és en realitat la UE i fins on pot arribar el seu paper en aquesta crisi, però abans, i per evitar traure conclusions massa precipitades, convindria que ens preguntàrem: què hauria passat si l’Estat espanyol no fóra membre de la UE? Fins on hauria arribat la repressió del govern espanyol?
La Unió Europea és un club d’estats. Des dels seus inicis en aquell Tractat de Roma del 1957, que està considerat l’acta fundacional de la UE, va quedar ben clar que es tractava d’una associació entre governs estatals amb l’objectiu d’assegurar la pau entre ells i potenciar el desenvolupament econòmic des d’un model liberal-capitalista. A poc a poc, el nombre de socis ha augmentat –alguns dels actuals estats membres ni tan sols existien com a país independent fa uns pocs anys– i a través dels seus tractats la Unió s’ha dotat d’estructures administratives i d’un aparell legal que l’han fet avançar un poc –però només un poc– cap a una major integració i la construcció d’un ens superior. Però continua sent un club de socis molt reticents a cedir el més mínim control sobre els seus ciutadans i territoris. I un dels socis és Espanya, i per això és molt improbable que la UE puga prendre qualsevol decisió que incomode el govern de Mariano Rajoy.
L’assumpte català, a més, és profundament incòmode per a la majoria dels estats membres. Tot i que el lema de la UE és «Units en la diversitat», la visió d’aquesta diversitat és molt limitada. Alguns dels països més potents i decisius de la UE, com França o Itàlia, són profundament centralistes i no han dubtat a anorrear qualsevol moviment que posara en qüestió la sagrada unitat nacional. En aquests moments, per al govern francès és molt més preocupant que els nacionalistes corsos hagen obtingut la victòria en l’Assemblea Corsa –una cambra regional amb un poder efectiu quasi inexistent– que el fet que el Front Nacional siga el partit polític amb l’estructura real més potent del país. Per tal de pal·liar la falta de presència de l’Europa real, la que representen els pobles que no tenen un estat propi, la UE es va dotar de l’Assemblea de les Regions, una entitat consultiva que té una presència merament simbòlica.
Com molt bé analitzen l’eurodiputat Ramon Tremosa i l’analista polític Aleix Sarri en el seu llibre L’Europa que han fet fracassar. El centralisme d’estat contra la Unió Europea, aquest centralisme està ofegant el projecte de la Unió Europea per dos extrems. Per baix, perquè no reconeix la seua diversitat real i fa que molts ciutadans no ens hi trobem realment representats. Per dalt, perquè impedeix construir estructures veritablement europees que tinguen un poder real més enllà dels estats. La Comissió Europea, per exemple, que hauria de ser-ne el govern executiu europeu, té només el doble de treballadors que la Generalitat Valenciana, per a 500 milions de ciutadans europeus! El seu president, Jean Claude Juncker, va quedar totalment desacreditat quan va esclatar l’afer Luxleaks, pel qual es va revelar que havia permès a grans empreses multinacionals fingir que tenien la seu a Luxemburg, país del qual era el primer ministre, per tal que pagaren allí uns impostos molt menors dels que haurien pagat on realment tenien l’activitat econòmica: havia creat un paradís fiscal dins de la pròpia UE. Lentament, la seua representativitat va minvant i moltes vegades el portaveu de la UE és Donald Tusk, el president del Consell Europeu. El Consell, dins de l’envitricollat sistema de la UE, és l’assembla dels estats membres, els socis del club que cada vegada van relegant la Comissió al nivell d’una simple estructura administrativa.
La UE passa per la major crisi des de la seua creació després del Brèxit, però sembla no haver après la lliçó. Després d’haver amenaçat Escòcia amb tots els mals possibles si votava a favor de la independència, va descobrir que precisament els escocesos eren els seus aliats… però era massa tard, i ara tots, escocesos i britànics, hauran d’eixir de la UE sense que ningú, absolutament ningú, sàpiga molt bé com.
L’afer català i el deteriorament de la democràcia espanyola fins a límits intolerables hauria de ser una oportunitat per a la UE. Una oportunitat per demostrar que Europa sí que es preocupa realment dels drets humans i que no pot tolerar que s’utilitzen les forces policíaques per atacar persones indefenses i pacífiques, ni que s’empresonen líders de plataformes cíviques a causa de les seues idees. Una oportunitat també per a reconèixer que no té por de la diversitat interna i que no importa realment quants estats hi ha dins de la UE, perquè el que vol és construir una Unió cada vegada més potent i anar més enllà del club d’estats.
Però no sembla que els actuals responsables estiguen a l’altura de les circumstàncies i del que exigeixen. La feblesa de l’estructura de la UE es fa molt evident quan els problemes són interiors –és molt més fàcil aprovar resolucions contra el govern de Veneçuela– i quan les actituds totalment incompatibles amb els seus valors les adopten els mateixos governs europeus. No existeix una instància que puga amonestar i castigar els socis. La Comissió Europea, que hauria de fer aquest paper, no té la força necessària, i encara menys l’actual, dirigida per un president desprestigiat.
Però si els líders espanyols i catalans vénen sovint a Brussel·les, fan rodes de premsa i intenten convèncer els periodistes europeus de la bondat de les seues propostes, és perquè saben que el tauler de joc és l’europeu; hi ha un moviment diplomàtic intensíssim protagonitzat pels representants dels estats que seran, al capdavall, els qui decidiran com i quan actuar si la situació, com sembla, s’aboca a un atzucac. I en diplomàcia, no cal ser ingenus, no hi ha ni amics ni enemics que no puguen convertir-se en aliats: només hi ha interessos. La mateixa EU que ara diu que Catalunya se’n quedaria fora si proclamara la independència –sense tenir en compte que no hi ha cap norma europea que haja previst això, i que treure un país de la UE és extremadament complicat com s’està veient en el Brèxit– va dir que mai no reconeixeria la independència de les repúbliques bàltiques i Eslovènia… que ara són membres de ple dret de la UE.
Cal ser, doncs, realistes i admetre que qüestions tan materials com la prima de risc o el terrible deute espanyol, que podrien complicar-se de forma terrible i arrossegar economies com l’alemanya o la francesa si Espanya continua la seua política repressiva i els catalans mantenen les seues posicions, pesaran més a l’hora de decidir les actituds dels estats europeus que no el legítim desig de decidir dels catalans. Aquesta és la trista realitat de la UE, un projecte encara en construcció i molt lluny de l’ideal de concòrdia i respecte dels drets individuals i col·lectius que molts desitgem. Però, abans de caure en el desànim, torne a la pregunta –i em perdonareu, lectors, que utilitze cruament la realpolitik– que he plantejat abans: i si això estiguera passant en una Espanya fora de la UE?
Fotografia: Sasha Popovic
