Cent anys d’edifici protegit

«L’edifici més emblemàtic de la comarca de l’Horta continua aixecant-se, majestuós i imponent, al mateix lloc on fou construït fa més de cinc segles»

El passat 21 d’abril, Alaquàs celebrà el centenari de la declaració del seu Castell-Palau com a edifici artístic, un reconeixement que arribà en 1918 com a conseqüència de la mobilització –en què varen prendre part múltiples persones de dins i fora del municipi– per tal que el monument no fóra demolit.

Així, una de les coses que més crida l’atenció d’aquell procés de defensa del Castell és la celeritat amb què es desenvoluparen els fets. El 30 de març de 1918 arribava a oïdes de l’aleshores alcalde d’Alaquàs, Joaquim Vento Peiró, la notícia que l’empresari valencià Julio Giménez Llorca havia venut el palau a un comerciant de fustes –i segurament amic seu– anomenat Vicente Gil Roca que estava «contractant-ne l’enderrocament». Cinc dies després, una comissió municipal es desplaçava fins al domicili del pintor Josep Benlliure, fill adoptiu de la població, per a informar-lo de la situació i demanar-li ajuda. El 6 d’abril, al temps que l’alcalde d’Alaquàs redactava una carta adreçada a Marià Benlliure, aleshores Director General de Belles Arts, Teodor Llorente Falcó publicava a la premsa un article titulat «El castillo de Alacuás, amenazado de derribo», que posava en alerta a bona part de la intel·lectualitat valenciana.

Al cap de quatre dies, mentre la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran remetia un dictamen demanant la catalogació del Castell, el Centre de Cultura Valenciana prenia la decisió de confeccionar una monografia històrica i de convocar un concurs destinat a recollir dades gràfiques i descriptives del monument. Per la seua banda, la Joventut Valencianista publicava una crida adreçada «a la noblea valenciana» i «al capital valencià» en què es preguntava si no existia cap aristòcrata «que vulga i puga comprar eixe palau en benefici del seu patrimoni, en honor del seu bon gust i en llaor de la pàtria valenciana».

A conseqüència de la crida llançada pel Centre de Cultura, en els dies posteriors Josep Martínez Aloy, director degà de l’entitat, rebé diverses cartes de persones que no podien creure que el Castell anara a ser enderrocat, i que demanaven que es portaren a terme totes les accions possibles per tal d’evitar-ho. Entre aquestes missives, desconegudes fins ara, destaca la del religiós valencià Joan Baptista Benlloch, aleshores bisbe d’Urgell –i futur cardenal. Finalment, les gestions realitzades per Marià Benlliure al si del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts tingueren l’efecte desitjat, i aconseguiren que el 21 d’abril Alfons XIII signara, per via d’urgència, un Reial Decret que, en declarar el Castell-Palau com a edifici artístic, el catalogava i protegia de qualsevol intent d’agressió.

I això és el que festejarà durant els propers mesos –a través de concerts, representacions, exposicions, visites i iniciatives culturals de tot tipus destinades a donar a conéixer el monument i projectar-lo envers el futur– el municipi d’Alaquàs: que gràcies a un grapat de benemèrits ciutadans, l’edifici més emblemàtic de la comarca de l’Horta continua aixecant-se, majestuós i imponent, al mateix lloc on fou construït fa més de cinc segles. I amb les portes obertes per a tota la població.

Article publicat al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar