Compartimentar el dia. Les hores canòniques.

22/10/2019

 

Divisió del dia en diferents cultures (reduït), del llibre Temps i rellotges. Museu de la Ciència. Fundació La Caixa

 

Una de les finalitats de les religions consisteix a marcar pautes que lliguen la societat a través de rituals: religió Ü establir (-ió, ‘acció’) lligams (-ligare-) intensos (re-). Això inclou l’organització del temps cronològic i l’establiment de fites, de marques; tant per al tempus de període llarg i caràcter cíclic, repetitiu (estacions, llunes…), com pel definit per la irreversible «fletxa del temps» que avança mentre connecta passat i futur.

En la sèrie «Natura culta i sagrada» hem parlat de fites repetides tots els anys, com les festes, i d’algunes de període curt inserides en l’alternança dia-nit o ritme circadiari.

En religions politeistes de l’antiguitat (com l’egípcia, romana, etc.), el calendari estava en mans dels sacerdots atés el caràcter sacre que se li atorgava; una sacralitat que permetia mantindre un eix intel·lectual vertebrador independent dels avatars polítics o socials, conjunturals, capaç de,  per exemple, fer prediccions de caràcter agropecuari, ecològic, d’oratge… I el mateix passa en les religions monoteistes d’arrel jueva, com la cristiana i la islàmica, i en cosmogonies filosòfiques com el budisme, fins al punt que el calendari que serveix de referent mundial és un calendari religiós, el gregorià, sacralitzat en el moment que va ser assumit i establert per una autoritat religiosa, el papa catòlic Gregori XIII, l’any 1582.

Pel que fa a les pautes de divisió del dia, fins a la invenció del rellotge d’engranatge aquelles van vindre marcades, molt sovint, per recitacions rituals de caràcter religiós i per convocatòries públiques relacionades (corns jueus, trompes budistes, cant del muetzí,[1] toc de campanes)[2].

En l’àmbit cultural cristià, la divisió homologada del cronos diari prové de l’alta Edat Mitjana, al segle VI, amb l’establiment de les hores canòniques en la Regula -regla- de sant Benet (de Núrsia, Úmbria; 480-547), el «patró d’Europa»;[3] unes hores que servien de marca per a realitzar els oficis divins o litúrgia de les hores i que eren diferents de les nostres actuals, ja que no tenien un valor absolut sinó que eren simples divisions del dia lluminós associades a la durada del dia i la nit: a l’estiu, les hores diürnes eren més llargues que les nocturnes, i al revés a l’hivern.[4]

En atenció a un dels salms de les Sagrades Escriptures, les hores canòniques diürnes havien de ser set:[5] laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes; i les d’oració nocturna, només una: les vigílies.

[1]El creient musulmà ha de fer cinc pregàries (ṣalawāt; singular ṣalāt ) al dia, a unes hores determinades per la posició del sol: fahr, que significa ‘alba, aurora’; dohr, ‘migdia’; al asr, ‘a mitja vesprada’; al magreb, ‘al crepuscle vespertí’; al itxaà ‘en fer-se fosc’.

[2]Vegeu Saó, números 449 (https://revistasao.cat/campanes-i-cultura-i/) i 450.

[3]Comentaris sobre sant Benet, en una «Ruta pel santoral dels carrers» per la vila vella de la Vila Joiosa (la Marina Baixa): https://www.youtube.com/watch?v=OZJ1dJ0Q6fM

[4]Per a aprofundir en aquest tema, recomanem l’entrada en l’excel·lent blog de Joan Olivares (Otos, la Vall d’Albaida) «Les nostres hores»:  http://otos3.blogspot.com/2012/05/les-nostres-hores.html

[5]“Vos he lloat set vegades al dia” (Salms 119:164).

En les pregàries de la litúrgia de les hores es reciten oracions com els salms, himnes, antífones, i també es canta: en Laudes, el Benedictus Dominus o «Càntic de Zacaries»; en Vespres, el Magníficat,[1] i en Completes el Nunc dimittis o «Càntic de Simeó»,[2] càntics que, com que són evangèlics, s’han de recitar dempeus. Els dos primers càntics diürns provenen de l’evangeli de Lluc: el primer, el Benedictus Dominus, té a veure tangencialment amb el mes de setembre, i per partida doble, ja que el càntic s’atribueix a sant Zacaries (23 de setembre) i la traducció llatina a sant Jeroni (30 de setembre). Però, anem a pams.

Per al cristianisme, Zacaries era un sacerdot jueu,[3] casat amb Elisabet (cosina de Maria, la mare de Jesús), les despulles del qual es troben, segons la tradició, en una de les més belles i interessants esglésies de Venècia, la Chiesa di San Zaccaria. Un dia se li va aparéixer l’arcàngel Gabriel i li va anunciar que prompte seria pare (Lluc 1:11-25). Zacaries va posar en dubte el missatge, ja que tant ell com la seua esposa eren ja molt majors i no havien tingut fills abans. Com a càstig per la seua incredulitat, va perdre la capacitat de parlar, i només la va recuperar quan va acceptar com a seu el fill, al qual va anomenar Joan -el futur Baptista- (Lluc 1:57-66). En el moment de recuperar la parla, Zacaries va cantar el que, traduït al llatí, coneixem per Benedictus Dominus (Lluc 1:68-79), «Beneït siga el Senyor, Déu d’Israel…». No podem transcriure’l sencer, però sí recordar un fragment, cap al final, de caràcter iniciàtic (de cada dia):

«Per l’amor entranyable del nostre Déu / Ens visitarà un sol que ve del cel[4] / per il·luminar els qui viuen a la fosca, / a les ombres de la mort / i guiar els nostres passos / per camins de pau»

Un himne molt adequat, evidentment, per al començament del dia, després de les ombres de la nit. Així, doncs, Zacaries és un personatge a qui tots els religiosos i els observants de la litúrgia de les hores recorden cada dia, més o menys conscientment, només començar la jornada i el cicle diari, el de les Hores.

I, pel que fa a l’altre sant que també celebrem al setembre i relacionat amb el càntic llatí del Benedictus, sant Jeroni, li dedicarem unes paraules. Els evangelis van ser escrits en grec, la lingua franca de l’Imperi Romà a orient. Però, al començament del segle IV l’Església romana d’occident va estimar que calia una versió en llatí que es poguera considerar canònica enfront de la proliferació de traduccions poc solvents. La tasca va ser encomanada a (sant) Jeroni d’Estridó, eminent poliglot i un dels quatre grans doctors de l’Església. Era una edició destinada a ser divulgada (editio vulgata), per la qual cosa ha sigut coneguda com la Vulgata i que devem a sant Jeroni, la festivitat del qual celebrem el 30 de setembre.

[1]El Magnificat es troba en l’evangeli de Lluc (1:46-55). Com a poema, ha sigut musicat per diversos compositors clàssics, dels quals les versions més destacades figuren en les Vespro della Beata Vergine de Claudio Monteverdi i el Magnificat BWV 243 de Johann Sebastian Bach.

[2]Del Nunc dimittis vam parlar en el núm 412 de Saó (febrer de 2016) en l’article «La Candelera»: https://revistasao.cat/la-candelera/

[3]Aquest Zacaries és diferent del profeta menor el llibre del qual figura en l’Antic Testament.

[4]«Un estel que ve de dalt», en la versió de la Bíblia Interconfessional Valenciana de Saó Edicions.

 

Article publicat al número de setembre 451