La revista degana en valencià

Consciència lingüística

30/03/2021

Un dels darrers volums a veure la llum a la col·lecció «Biblioteca Sanchis Guarner», que d’ençà 1977 impulsa l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) –i que s’ha convertit en imprescindible per als qui ens dediquem a l’estudi de la llengua i la literatura pròpies–, és el titulat La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), d’Adrià Martí-Badia, que culmina així una trajectòria centrada a estudiar la història externa del català de València durant els segles XVIII i XIX.

D’aquesta manera, l’investigador hi analitza «amb pèls i senyals la llarga agonia del llemosinisme onomàstic i ideològic al sud del Sénia i alhora els progressos i els entrebancs inicials en el llarg camí per a la recuperació de la consciència lingüística unitària», en paraules d’Antoni Ferrando, autor del pròleg. Al respecte, cal recordar que la denominació «llemosí», aplicada a la llengua, es va imposar entre els cercles cultes des de principis del segle XVI i fins a mitjan del XIX.

Dels diversos capítols en què es divideix aquest dens i detallat estudi –«La recepció dels postulats de la filologia romànica internacional en la catalonofonia», «La complexitat de la qüestió onomàstica als territoris de parla catalana», «El missatge unitarista del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)…–, m’ha semblat especialment interessant el titulat «La consciència lingüística: unitarista, particularista, secessionista», que s’ocupa bàsicament d’examinar la percepció lingüística de les publicacions periòdiques i, sobretot, de 35 escriptors i erudits valencians de la segona meitat del segle XIX i principis del XX.

Així, es tracta d’un bloc central que analitza «la posició de tots els valencians que es van manifestar respecte al nom, la identitat i l’origen de la llengua pròpia», i que Martí-Badia agrupa en tres apartats: unitaristes (27), particularistes (6) i secessionistes (2). Per a, entre altres coses, concloure: que els unitaristes, conjunt molt majoritari, «constitueixen un grup heterogeni pel que fa a l’origen socioeconòmic, la formació intel·lectual, l’ocupació laboral i la ideologia política»; que els particularistes «es diferencien dels unitaristes perquè manifesten el particularisme lingüístic del valencià respecte de la resta de la llengua catalana», tot i que no en qüestionen la unitat; i que els secessionistes, el més minoritari, «coincideixen en la creença que el valencià és una llengua diferent del català».

Així mateix, l’autor també hi assevera que una de les característiques que «comparteixen el conjunt dels erudits i lletraferits analitzats és el sentiment identitari», ja que tots ells «concorren en la identificació de la identitat regional valenciana amb la identitat nacional espanyola». I que «les afirmacions particularistes i, sobretot, secessionistes, cal entendre-les dins la conjuntura de politització creixent de la Renaixença catalana, així com per la divergència d’interessos polítics i econòmics entre les classes dirigents catalanes i valencianes».

En resum, ens trobem davant d’una anàlisi cabdal de la nostra sempre complexa consciència lingüística. D’un volum de molt recomanable lectura que complementa el clàssic Consciència idiomàtica i nacional dels valencians –que, quaranta anys enrere, publicà Ferrando– i presta singular atenció a un dels escriptors a qui més temps he dedicat: Teodor Llorente, que aspirava a fer de pont, a donar la mà als qui «enllà de l’Ebre parlen nostra mateixa llengua».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top