La revista degana en valencià

Construir el país de Xauxa

Tomàs Escuder. Escriptor

En el projecte de construcció del sentiment nacional del Principat hi va haver un període en el què junts als èxits d’acció econòmica o de construcció d’infraestructures a l’estat es van aconseguir nombrosos avanços. Eren els moments de Cambó. L’èxit polític però va estar mínim, i fins i tot va recular perquè el seu projecte tirà per camins poc oportuns.

Eren uns altres temps, no hi ha dubte. Però d’eixes experiències del nacionalisme perifèric a Espanya en podem treure exemples i models. O, com a mínim, una possible manera diferent d’enfocar els problemes o les accions a prendre que ara mateix tenim els valencians.

Portem ja un any amb el poder polític de la Generalitat, via el Consell, en mans d’una ideologia política de perfil valencià. Certament que aquest poder és compartit per forces polítiques que no tenen la mateixa idea ni de País, ni d’estat ni de molts altres punts. Però mai, mai, no hi havia hagut una presència nacional tan forta al si de les Corts.

Hi ha moltes variables i algunes sorpreses, passat ja un any des de les eleccions. Una, tal vegada és la posició més nacional que no en temps passats del mateix PSOE. Que fins i tot ha de batallar ara amb uns plantejaments que el situa en el terreny de la praxis política diària. Sí, però fonamentalment en la necessitat, i aquesta és una diferència bàsica, d’actuar en termes no estrictament polítics sinó en els econòmics. En els de la pura administració.

Ara no es tracta ja de fer propostes més o menys ideals i allunyades de la pràctica del discurs polític.

Si la Lliga fracassà en eixes qüestions econòmiques, socials, administratives, és hora de que prenguem exemple del fracàs per saber enfortir i tirar endavant l’acció pràctica valenciana.

El Consell, des de les seues conselleries, es veu abocat si no vol caure en la inacció i no crec que eixe siga el cas, a prendre mesures. I mesures que són, ara i avui, d’aquelles que marquen i incideixen en la vida quotidiana de la gent del carrer. I per a cada dia.

El paper d’irradiació que eixes mesures han d’exercir sobre el conjunt social ha de ser de primera qualitat.

Hem de guanyar la gent per al valencianisme sobre una base principal i claríssima. I aquesta ha de ser el d’acabar trametent que la política valenciana i valencianista és la millor solució per als problemes i qüestions que es plantegen al comú de la societat.

Fer veure i comprendre a les clares que l’opció política valenciana és la millor. Principalment perquè s’ocupa de les classes populars i més extenses del conjunt social. I no d’uns pocs. I perquè és millor.

Cal que hi hagi, prenent “exemple” de les empreses capdavanteres, un plus d’allò que ara en diuen “excel·lència”. Arribar a fer que el valencianisme siga entès com una posició de prestigi. En tots els sentits. Possiblement en el cultura és on no cal insistir-hi massa perquè eixa és una parcel·la més coneguda i dominada. Però és en el de la millora en termes de qualitat de vida, de civisme, de relacions socials, d’economia quotidiana i més que me’n sé…on s’haurà de posar l’èmfasi .

No es tracta de dir mentides ni prometre el que no es pot fer. Però sí de configurar una base, quasi utòpica, sobre la millora del nostre entorn immediat.  Considerar que el país de Xauxa és una fita a assolir. Encara que sapiguem que no tot és bufar i fer bombolles…

Als polítics els toca arrimar el muscle per arrimar-nos a eixa utopia.