Corpus Christi, el pa àzim, el gluten i les etnociències

18/11/2022

La gran festa cívica a l’Europa occidental ha sigut, des del segle XIII, el Corpus Christi. La festa de les festes, la celebració en què poble, estaments i autoritats participaven conjuntament.

Encara ho és en certa mesura a València, Alacant i tantes altres ciutats, i de manera especial a Toledo i a Granada. Pels carrers, ornats amb flors, desfila una custòdia o ostensori, daurat i amb aspecte de disc solar, que conté una hòstia consagrada: una làmina circular de pa àzim (sense rent, no fermentat) considerat la representació viva de la Divinitat, del cos mateix de Jesucrist, el Corpus Christi.

La celebració correspon sempre al dijous posterior a la huitava de Pentecosta.[1] Enguany (2022) correspondria al dijous 16 de juny, però per ajustaments al calendari laboral es trasllada al diumenge 19.

LA SACRALITZACIÓ DEL PA

El Corpus representa l’últim desenvolupament històric de la sacralització del pa, de la seua consideració com a metàfora de la divinitat. Per a la tradició cristiana, Déu es fa present en persona, com a cos i com a sang, només en espècies botàniques que, com els cereals i el raïm, són susceptibles de ser fermentades per l’acció del llevat o rent, el fong microscòpic Saccharomyces cerevisiae, el zym per als grecs o el seor hebreu.

Recordem que el pa és el resultat de la fermentació alcohòlica de determinats cereals produïda per l’acció enzimàtica d’aquest llevat o rent, que es pot traslladar a una altra pasta acabada de fer i aconseguir que fermente. Com a espècie biològica, aquest fong microscòpic no va ser identificat fins al desenvolupament de la microscòpia moderna, al segle XIX. Però, ha sigut el fong de major importància socioeconòmica i cultural en la història de la humanitat. Tot i que és invisible a ull nu, la seua activitat és la responsable no tan sols de la producció del pa, sinó també de begudes alcohòliques tan decisives com el vi, la cervesa, la sidra o el kumis.[2]

Però, ¡ves per on!, en el cas de la representació de la divinitat s’ha optat per un pa que no conté llevat, l’hòstia de pa àzim (sense zym) que els jueus anomenaven matsà. La raó és fonamentalment històrica: va ser durant la Pasqua jueva quan Jesús va celebrar l’Última Cena; i va ser en el cenacle o sala on es va celebrar eixe àpat quan Jesús va repartir el pa metafòric de si mateix, del seu cos; el matsà o pa àzim,[3] ja que per als jueus l’únic pa tolerat durant la Pasqua era el que no havia fermentat[4] ni unflat. Tot això és important per a comprendre per què normalment les hòsties catòliques són de pa àzim.

ETNOCIÈNCIES. DEL LLEVAT AL GLUTEN

Mentre que l’etnografia recull, descriu i estudia els diversos grups humans, les seues activitats, organització social, creences, símbols, estructures de parentiu, etc. les etnociències pretenen escatir o aclarir el rerefons que puga ser explicat en termes científics: físics, químics, biològics, astronòmics, matemàtics…

En el cas de la bastida litúrgica, al voltant del pa hi ha molt per aclarir i fer comprensible en termes científics (bioquímics, botànics i agronòmics, per exemple) sobre allò que apareix en formulació religiosa i simbòlica. En la tradició jueva, i en la nostra, hi ha un component ben significatiu tant sobre el paper de Saccharomyces en la Pasqua com en el del gluten; el gluten és una proteïna que només contenen determinats cereals i que permet, gràcies a les xarxes tridimensionals que crea, que la massa fermentada i plena de bombolles de diòxid de carboni quede esponjosa, com un pa i no com una coca.

Aquestes condicions limiten la varietat de cereals admissibles en els rituals. Per això, i segons la Misnà o tradició oral, el pa àzim pasqual només es pot fer amb cinc cereals: forment (Triticum aestivum), ordi o civada (Hordeum vulgare),[5] espelta (Triticum spelta),[6] sègol (Secale cerale)[7] i avena (Avena sativa),[8] cereals que, en el cas que hi haguera llevat, podrien fermentar i fer pa, però que no ho fan perquè deliberadament se n’ha exclòs el llevat durant eixa festivitat.

Enllaçat amb això apareix el problema dels celíacs, font de discussions no tan bizantines com podria semblar, sinó relacionades amb coneixements empírics i protocientífics dels antics tractadistes i pels comentaristes, exegetes i hermeneutes d’eixos textos. Molts erudits consideren que els jueus celíacs solucionaven el problema del gluten fent servir avena, però molts altres opinen que això no seria admissible perquè es perd el sentit que ha de ser un pa capaç d’unflar-se però que no ho fa per la deliberada exclusió del llevat Saccharomyces.[9] Perquè, tot i que no està el fong, es pensa en ell tot i que siga in absentia, que ha de resultar eloqüent en el món del llenguatge simbòlico-religiós.

De tot açò podem col·legir que el simbolisme del matsà o pa àzim radica no tant en el cereal o matèria emprada per a l’elaboració del pa, sinó en el fet que aquest no s’unfla per l’absència d’un llevat que en condicions normals sí que podria actuar-hi. Afegim que les autoritats de la Misnà també prohibeixen altres substàncies: «estes són les coses que han de ser apartades en la Pasqua: massa babilònica, cervesa persa, vinagre edomita, cervesa egípcia, la cola dels tintorers, la coca dels cuiners i la cola dels escribes», llista en què dominem també les substàncies en què intervé Saccharomyces.

Sí, interpretacions científiques dels rituals i creences. Això són les etnociències, que amb l’aplicació de la metodologia científica poden contribuir a entendre les raons de fons de determinats escrits, rituals i comportaments etnològics.

[1]Pentecosta o Pasqua granada se celebra cinquanta dies després de la Pasqua; la huitava de Pentecosta seria huit dies després, i el dijous següent és el que correspon al Corpus Christi. El fet que el Corpus se celebrara en dijous no era cap caprici, sinó el reconeixement del fet que és un doblet del Dijous Sant, una exaltació de la presència de Jesucrist en el pa, instaurada en la missa In Coena Domini. Saó núm. 438 https://revistasao.cat/corpus-christi/

[2]El kumis és una beguda fermentada, alcohòlica, elaborada a partir de la llet d’egua o de vaca i molt consumida a tot Àsia central.

[3]Per a la tradició jueva, el matsà o pa àzim que marca l’inici, el primer dia o Seder, de la Pasqua, no ha de contindre llevat, el fong Saccharomyces cerevisiae. Ho diu clarament la Torah: «Durant set dies menjareu pa sense rent» i «si des del primer dia fins al seté algú menja pa fermentat, serà exclòs del poble d’Israel». Per què? En el sopar de la Pasqua jueva es recita «Alabat sigues tu, l’Etern, Déu nostre, Rei de l’Univers, que ens has santificat amb els teus preceptes i ens has ordenat menjar pa àzim». Però no únicament estava prohibit menjar pa fermentat, sinó que no devia quedar cap rastre de rent en la casa, i en això la Torah insisteix: Ex. 12,15; 12, 19; 13,7; Lev 2,11; Deut 16,4.

El hames (pa amb ferment) estava absolutament prohibit en casa d’un jueu durant la celebració de la Pasqua i pecava greument si no havia posat tota la seua diligència a eliminar-lo de qualsevol racó abans de la Pasqua on podia haver quedat oblidat. De fet, diu la Misnà que durant la nit anterior a la Pasqua, la del 14 del mes de Nissan, s’ha de fer una recerca ritual de restes fermentades a la llum d’un ciri.

¿Per què aquesta insistència a eliminar tot rastre de llevat? ¿Podem considerar que els jueus consideraven el rent com a símbol de la corrupció, que ha de ser rebutjat en el temps sagrat de la Pasqua? Un text bíblic també important sobre el sentit del rent és aquell en què sant Pau increpa durament els cristians recents de Corint: «¿No sabeu que un poc de rent fa pujar tota la massa? Netegeu-vos bé del rent vell i sigueu una massa nova, vosaltres que no teniu rent, perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem la Pasqua, vivint no amb el vell rent de la maldat i la malícia del qual érem abans sinó amb els pans sense rent de la sinceritat i de la veritat» (1Cor, 5, 6b-8).

¿Reafirma açò la idea que el rent és un símbol del pecat? En realitat no és així, perquè la Pasqua no és un ritu de purificació sinó d’inici d’un cicle nou. Fixem-nos que, per contra, en la festa dels Pentecosta, la Torah, la Llei, exigeix que el pa siga fermentat (Lev 23, 17), ja que així es palesa que eixe pa és fruit de la nova vida, del nou cicle, del nou ferment inaugurat després de la Pasqua. Així, doncs, el rent no és roí per se: passada la Pasqua, el nou pa s’impregna de les espores de Saccharomyces que hi ha a l’ambient, i s’inicia un nou cicle amb un nou pa que no prové de l’anterior. Per això sant Pau indica, amb el símbol del rent, que els conversos cristians accedeixen a un cicle nou, que trenquen amb el passat pagà, com els israelians rompien amb l’any anterior durant la Pasqua i esperaven començar un nou cicle.

[4]Si l’Última Cena va ser un sopar pasqual, el rent no podia aparéixer en el cenacle; i així ho han considerat sempre els catòlics, mentre que per als ortodoxos la consagració es fa amb el pa fermentat i es considera que en ell també es pot produir la transsubstanciació o transformació del pa en el cos de Crist. Durant el Concili de Florència, destinat a segellar la pau entre l’Església catòlica i l’ortodoxa per poder aconseguir l’ajuda occidental enfront dels turcs que assetjaven l’Imperi bizantí, es va acordar que: «Item in azimo sive fermentato pane tritíceo corpus Christi veraciter confici» [ʽde la mateixa manera, tant en el pa àzim com en el de blat fermentat, el cos de Crist s’hi manifesta realmentʼ]. Així que, a punt de caure Constantinoble en mans dels turcs, els teòlegs bizantins, per acceptar la unitat amb el món catòlic, discutien no només sobre el Filioque del Credo, sinó sobre si és possible la presència de Jesucrist junt amb Saccharomyces en el pa de la missa! I van aconseguir que el Papat catòlic ho acceptara. Acabat aquell acord amb la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, l’Església catòlica ha continuat recomanant per als llatins el pa àzim, i de blat.

[5]A bona part del País Valencià, a l’Hordeum vulgare se li diu civada (de cibus, ʽalimentʼ, perquè era eixe l’aliment principal per al bestiar); a la resta de l’àrea catalanoparlant se li diu ordi.

[6]L’espelta és una varietat de blat de gra dur i blanc, cultivada en terrenys pobres de la regió mediterrània.

[7]Hi ha discrepàncies fonamentades sobre si aquesta és la traducció correcta de determinat cereal que constava en els primitius escrits; el sègol (Secale cereale), el més rústec dels cereals, és de climes més freds i no existia a Palestina com a cultiu –fins i tot a Europa es va incorporar molt més tard que els altres cereals−; hi ha arguments a favor que es tractara de l’ordi o civada de sis rengles o cerveser (Hordeum distichon).

[8]A banda de la discrepància nominal pel que fa a l’Avena sativa, que al País Valencià se li diu avena, i a la resta de territoris catalanoparlants civada (perquè més al nord era aquesta espècie la que més es donava com a aliment −cibus− a les cavalleries), tampoc està clar que l’habitual traducció d’un dels cereals esmentats en els textos jueus antics siga avena. L’avena pràcticament no té gluten (tot i que té unes proteïnes similars anomenades avenines) i per tant se sol menjar en farinetes encara que fermente per l’acció de Saccharomyces cerevisiae. Per això hi ha estudiosos que proposen que potser els autors es referirien més aïna a l’espelta petita (Triticum monococcum), amb poc gluten però en el límit d’allò panificable; o bé a la pisana o blat midoner silvestre, el farro dels italians (Tritichum dicoccum) −que ja apareix en Ezequiel 4,9, s. VII aC−, que els romans anomenaven far (-farris), d’on prové el nom de farina. D’aquest cereal es feia el pa més usat per a alimentar la tropa, i també era aquest el pa (panis farreus) que es partia en la cerimònia matrimonial romana entre patricis anomenada confarreatio, i que s’ofrenava als déus de la família del nóvio per honorar-los.

[9]Per als catòlics, la solució, de moment, ha sigut admetre hòsties per a celíacs amb molt poc de gluten, però sempre ha d’haver-ne almenys una part, encara que siga minúscula; perquè ha de ser possible, en teoria i pel simbolisme que representa que la massa s’alce, que fermente, en el cas que hi haguera Saccharomyces.