La revista degana en valencià

Són llibres…, és cultura…, és política…

«La cultura ens ha permès continuar la nostra vida com a poble singularitzat, amb una personalitat pròpia»

«No t’amoïnis, creu-me. I mira que això t’ho diu un home amb molta tendència a amoïnar-se i deprimir-se, que sóc jo. Tota la vida bregant —amb fusells i bombes de mà o amb llibres, que no sé què és pitjor— per aquests Països Catalans, i de vegades un arriba a tenir la sensació que s’ha extenuat llaurant un sorral del Sàhara. Però no ens deixem abatre: un dia vindran les pluges i el que hem sembrat brostarà.» [Carta de Joan Sales a Joan Fuster, Barcelona, 11 de setembre del 1962].

 

«Un dia vindran les pluges i el que hem sembrat brostarà», li deia el 1962 l’editor Joan Sales a Joan Fuster en una carta en què li anunciava que amb l’ajuda de les Joventuts de Lo Rat Penat de València i del Centre Excursionista d’Alcoi baixaria l’octubre d’aquell any al País Valencià per donar a conèixer en diferents indrets —Castelló, València, Sueca, Alzira, Alcoi, Cocentaina, Bocairent, Ontinyent, Castalla…— les edicions del Club dels Novel·listes, la seua editorial. Sales i Fuster van mantenir una correspondència intensa durant molts anys i la seua preocupació per fer visibles els llibres, per crear un espai cultural en català, plana a través dels centenars de missives que van intercanviar. «Crear lectors» i «inventar», «concebre» o posar en la imaginació dels usuaris els productes culturals propis —i no només els llibres— fou una de les preocupacions de l’editor al llarg de la seua dilatada vida professional, com també ho va ser de l’escriptor de Sueca. Han passat més de 50 anys des d’aquell ja llunyà 1962 i algunes pluges han assaonat la cultura catalana. Algunes, però no suficients… De vegades en condicions totalment hostils i d’altres menys adverses, però sempre desfavorables i amb l’oposició d’un estat —i d’una «cultura d’estat»— sempre a la contra, sempre amb el tret característic del seu domini. De l’estat amb el suport indiscutible dels grans agents econòmics que estrenyen una cultura «minoritzada», menystinguda i desmerescuda per l’estatal, per l’espanyola, sinònima de castellana. Tot això es nota en la de vegades massa esclerotitzada circulació dels productes culturals en català. Una qüestió gens menor que caldria evitar i sobre la qual caldria reflexionar més sovint del que es sol fer generalment.

Dic tot això perquè fa anys que pense —i no és la primera vegada que ho he deixat escrit— que si hi ha alguna activitat que ens ha permès continuar la nostra vida com a poble més o menys singularitzat, amb una personalitat pròpia, diferenciada, és la cultura en qualsevol de les seues vessants. Que la cultura catalana ha estat una «cultura de resistència» des de fa segles no s’oculta a ningú, com tampoc no s’oculta a ningú que sense la «solidesa de la cultura», una frase que sol fer servir Gramsci en descriure la resistència històrica d’una cultura desenvolupada —i la catalana ho és—, fa temps que hauríem deixat d’existir. No cal insistir en el fet que quan parle de cultura catalana ho faig en sentit ampli. Parle de les Homilies d’Organyà, de la representació del Misteri d’Elx, del Llibre del Repartiment, de les Constitucions de Tortosa del catarrogí Benvingut Oliver, de Bernat Metge, d’Ausiàs Marc, de Ramon Llull, de Joan Fuster, de Joan Sales, de Mercè Rodoreda, de Josep Maria de Casacuberta, de Francesc de Borja Moll, de Joan Brossa, de Joan Maragall, de Vicent Andrés Estellés, de Pau Casals, d’Antoni Tàpies, Miquel Barceló o de l’Equip Crònica… No és ara el cas d’elaborar una llista que es faria molt llarga i s’estendria a tots els territoris dels països catalans (avui ho deixaré en minúscules, per què no?). Començant per Catalunya i seguint a través del temps i de la geografia segons que es van anar incorporant al mapa territoris que van ser culturitzats —en tot o en bona part— en català. El camí de la cultura catalana, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears ve de lluny i, tot s’ha de dir, ha estat una senda penosa de transitar en molts moments de la història —durant el franquisme per no anar més lluny, però no només. No obstant això, ha reeixit i segons com i en què ha excel·lit. Ha «brostat», que diria Sales i val la pena no oblidar-ho. I que la literatura entesa en el seu sentit més ampli —els llibres— han estat —i són— un dels protagonistes principals de la cultura catalana és un fet no gaire discutible.

No vull anar gaire lluny en el temps perquè el que em demanen el director de Saó i el coordinador del dossier és parlar del món editorial, però sobretot, i en la mesura que en forma part, de la cultura entesa en sentit ampli en aquests territoris als quals, per no fer-ho llarg ni carregar el «paper» d’eufemismes, anomenaré —ja ho he dit— països catalans. Al topònim li podem assignar, perquè en té, connotacions polítiques i geogràfiques. Jo, ací, el faré servir per referir-me a països amb una llengua i, doncs, amb una cultura compartida, però excessivament fragmentada des del meu punt de vista i des del de qualsevol observador atent… Una cultura catalana que, en definitiva, hauria de ser —i no ho és— una parcel·la més d’un estat de benestar que cada dia se’ns ofereixen més retallat… Juntament amb la sanitat, l’educació, el dret a la informació o els serveis públics en general: des del transport fins als serveis de biblioteques, la cultura hauria de formar part de les prioritats dels governants.

Per parlar de llibres en concret o de cultura en general, de producció o de mercat cultural, si es vol, però, cal parlar també de política. Més amb els temps que corren, quan un estat centralitzadorament enfurit malda per —una vegada més, si mai no ha deixat de fer-ho— anorrear una cultura diferent a l’única que sent com a pròpia: la castellana o, el que és el mateix, l’espanyola. No cal anar massa lluny per fer-se’n càrrec dels intents —amb actuacions totalment injustes i gens democràtiques— per no permetre als ciutadans de Catalunya expressar-se lliurement a les urnes i mantenir gent empresonada durant mesos sense càrrecs o per legislar contra l’ensenyament en català a les escoles, per posar dos exemples que ens són pròxims i que poden servir per il·lustrar el que dic.

Amb aquest panorama, la circulació dels productes de cultura arreu dels països catalans es fa difícil. Els canals que fan servir els mercats culturals «consolidats» pels estats que els donen suport no existeixen en el nostre cas. La cultura catalana no compta amb mitjans de comunicació compartits en tot l’espai cultural que ens hauria de ser el propi, en primer lloc les televisions i les emissores de ràdio o la premsa, però no només. I, doncs, resulta impossible el que és imprescindible per conformar una cultura que abrace tot el territori i tots els àmbits que li són propis: la creació d’un espai cultural català. Com també hauria de ser obligatori legislar i activar polítiques concertades entre els governs «regionals» que estimulen i que ajuden a projectar la cultura dins i fora de les diferents regions de cultura catalana i que ajuden a crear aquella «comunitat imaginada» —ni que siga cultural— de la qual ens parlava fa més de trenta anys Benedict Anderson al seu conegut llibre Comunitats imaginades (1a ed. 1983, trad. cat. 2005) i que, es vulga o no, és el que pels mitjans que calga intenten impedir els governs de Madrid, els partits estatals… I en aquest context el llibre —la difusió dels llibres— esdevé una qüestió decisiva per a mantenir viva la cultura.

En aquestes circumstàncies em ve al cap aquella «fàbrica de les idees» de què ens parla Jordi Casassas (La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX, 2009) i que ens explica com els intel·lectuals, amb l’ajuda de la impremta —dels llibres, de la premsa—, van ser decisius en la recuperació política i cultural de Catalunya. En la «creació» i consolidació d’un espai que, fins i tot durant el franquisme, es va preservar i impulsar i que des de la fi de la dictadura i la creació de les «regions autonòmiques» no ha fet més que diluir-se per l’acció contrària de l’estat i, també i molt, per les polítiques dels diferents governs autonòmics que, en poques ocasions, s’han posat d’acord per llançar polítiques comunes o per crear espais de comunicació culturalment homogenis que propaguen els llibres —la cultura— arreu del territori. En definitiva, parlem del que parlem, i molt especialment si parlem de cultura, sobretot en un país de cultura minoritzada i esmicolada com el nostre, no tenim altre remei que parlar de política.

«Som un país de cultura minoritzada i esmicolada»

I en parlar de política no només hem de pensar en les directrius que marquen els governs «autònoms», sinó també en les que segueixen els mitjans que haurien de ser fonamentals per crear aquell espai cultural comú a què em referia, aquell «territori imaginat» on tenen lloc les expressions culturals que formen part de la mateixa cultura: catalana. No només la producció cultural en tots els seus vessants està fragmentada; ho estan també —ho estem— els consumidors que, sense prou informació i sense aquest espai cultural que no s’ha —no hem— aconseguit fer quallar, ens trobem incapaços de pensar la cultura en el seu conjunt. Els diaris, els suplements culturals, els llibres, les revistes de cultura i de pensament —amb alguna excepció remarcable però insuficient—, les llibreries, alimenten aquesta fragmentació que impossibilita l’espai cultural comú. Tot i que el consum cultural no para de créixer —amb els daltabaixos que marquen les crisis—, és obvi que la informació sobre el sector a l’abast del possible usuari és insuficient i excessivament fragmentada, cosa que no passa en altres sectors econòmics, de mercat, que sí que gaudeixen de «canals universals» per donar a conèixer les seues ofertes. Això fa imprescindible una aposta clara i decidida dels legisladors i dels poders públics. Però també dels diferents agents culturals: actors, escriptors, artistes, editors, productors, crítics…

Quantes obres de teatre en català estrenades a València, a Palma o a Barcelona, per posar les tres capitals dels tres territoris, viatgen i es poden veure en diferents ciutats de l’àmbit lingüístic? Quin espai reserven els suplements culturals dels diaris a comentar llibres en català? I els que ho fan, quan ho fan, de quins llibres i de quins autors parlen fonamentalment? I de quins segells editorials? Com crear un públic amb una informació tan fragmentada? Són reptes que cal superar si volem, com apuntava a l’inici, continuar respirant la nostra cultura. Per fer-ho possible cal fer una aposta i «imaginar» tot el territori i tots els àmbits de la creació, per fer-los visibles. Calen mitjans que tracten globalment la nostra cultura. I calen polítiques valentes que ajuden a posar fonaments sòlids a una cultura, a un món literari que, des d’aquell 1962, no ha «brostat» tant com a Sales i a Fuster els hauria agradat. Ni tant com a molts ens agradaria.

 

Article publicat al nº 435 (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top