Tens 0 productes a la teua cistella
«Ara ens trobem, en termes televisius, comunicativament destruïts i totalment aïllats de Catalunya»
La cosa ve de lluny i no ens ha sigut mai favorable. Potser tot hagués sigut molt diferent si, l’any 1972, el diari La Vanguardia de Barcelona hagués comprat el diari Primera Página d’Alacant. No va poder ser. Els editors del Principat sempre han mirat amb recel qualsevol operació per a introduir-se al País Valencià. Un cert temor a l’anticatalanisme de la dreta indígena i als esquifits índexs de lectura de premsa en serien els factors principals. Els intents posteriors, primer de l’Avui i després de l’Ara, han acabat en fracàs i sovint amb un notable cabreig d’aquells valencians que n’esperaven una mica més d’esforç, de paciència i d’intel·ligència. Si ho mirem en la direcció contrària, no cal escriure ni una ratlla: la premsa valenciana no ha tingut cap entrada al Principat. Ara bé, també cal considerar-ho una conseqüència lògica atesa la ínfima qualitat dels productes que s’escrivien i s’escriuen per ací.
El País Valencià fou exclòs de les emissions en català que TVE realitzava, des del 1964, per a Catalunya i les Illes. Aquella programació, fonamentalment cultural, es podia seguir a les comarques del nord i, de tant en tant, s’ocupava d’assumptes valencians. Especialment rellevant fou l’entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster que podeu recuperar a Internet.
Amb aquests precedents de curtcircuit comunicatiu entre Catalunya i el País Valencià, totes les esperances estaven ficades en la posta en marxa dels respectius mitjans públics, especialment de la ràdio i la televisió. Ningú no pensava que els efectes de la mal anomenada Batalla de València –més aviat fou una pallissa que va comptar amb el suport dels fons reservats de l’estat i l’activació de l’extrema dreta contra el valencianisme d’esquerres- acabarien tenint una influència tan marcada en les polítiques comunicatives del govern socialista que havia de bastir la RTVV i contribuir a l’enfortiment del sistema comunicatiu valencià. La recepció de TV3 al País Valencià es va fer realitat per la voluntat i la mobilització de la societat civil el 1987. Fou un fet de gran importància comunicativa i cultural que reforçava la percepció social de la unitat del català i n’incrementava el prestigi al País Valencià en la mesura que demostrava cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts. Quant a l’impuls del sistema televisiu valencià, la sola existència de TV3 era la prova més evident que era possible fer una televisió pròpia dels valencians i en valencià.
L’audiència de TV3 al País Valencià es distribuïa de manera irregular. Per al conjunt del territori, dades EGM, l’any 1987 era seguida pel 5,4 per cent de la població, percentatge que l’any 1988 puja al 9,3 per cent d’acord amb el desenvolupament de la xarxa. El 1989, abans del tancament dels repetidors, tenia una audiència mitjana del 8 per cent. Convé recordar que, a setembre del 1989 i per ordre de Madrid, la Guardia Civil va tancar els repetidors d’Acció Cultural. Més de 20 anys després, el PP repetiria la mateixa jugada.
Resulta molt aclaridor recordar que les relacions entre els mitjans públics catalans i valencians durant aquells anys inicials estigueren sempre marcades per un comportament quasi clandestí dels responsables valencians, sempre atemorits per les possibles irritacions anticatalanistes. De vegades, aquesta era l’excusa per a no evidenciar el propi prejudici anticatalà. Convé recordar que mentre a Catalunya es feia una campanya intensiva de promoció de l’ús del català, emblemàticament representada pel programa «Digui, digui» a la televisió, al País Valencià mai no es va fer cap campanya a favor de l’ús del valencià a la pròpia RTVV. Mentre allà s’emetien totes les pel·lícules doblades al català, ací s’emetien en castellà. En qualsevol cas, el nivell de col·laboració fou més aviat d’ordre industrial –copiar i importar programes d’èxit a TV3 valencianitzant-los, el que massa vegades volia dir engroguint-los– o bé compartir continguts a través de la FORTA igual com es feia amb la resta de televisions autonòmiques. L’excusa sempre era el perill anticatalà i la necessària prudència. El model implantat pel PSOE acabaria sent superat amb escreix pels governants que els van succeir.
El Partit Popular va arribar a la Generalitat amb la promesa d’alliberar RTVV del suposat control polític i ideològic que exercien els socialistes. Eduardo Zaplana, en campanya, prometia un mitjà públic lliure de subordinacions polítiques, dirigit per professionals i al servei de la ciutadania. La política del PP es va revelar de forma immediata molt diferent a les promeses. Una política que ha conduït finalment a la liquidació del sector públic de la comunicació, després d’un llarg procés d’afebliment i privatització, tot facilitant els negocis de les empreses de comunicació afins, amb càrrec al pressupost públic i sense retre comptes ni en termes de rendibilitat social ni econòmica. Han seguit una estratègia de degradació d’allò públic fins presentar-lo com a insostenible, mentre enfortien les empreses privades que se’n nodrien.
«És absolutament fonamental i urgent aconseguir una millor articulació de l’espai cultural i lingüístic sencer que compartim»
Si les relacions amb els mitjans públics catalans havien sigut vergonyants durant l’etapa socialista, amb el PP es giraven en contra d’una manera fins i tot agressiva. Cap col·laboració i atacs continus al català. El resultat final de tot aquest despropòsit ha sigut una desfeta total, un deute immens i un retrocés cultural i lingüístic encara no avaluat quant a les seues conseqüències.
Si fa més de 20 anys, quan vaig llegir la meua tesi doctoral, m’haguessen dit que ara ens trobaríem, en termes televisius, comunicativament destruïts i totalment aïllats de Catalunya, no m’ho hagués pogut creure. I la realitat és que el 2011 el PP va tancar TV3 i el 2014 va silenciar Catalunya Ràdio. La realitat és que, des del 29 de novembre de 2013, quan van tallar el corrent elèctric al CPP de Burjassot i van emmudir RTVV, els valencians ens hem quedat sense mitjans públics en la pròpia llengua –de fet som els únics europeus en aquesta situació– i totalment aïllats de la pròpia comunitat cultural i lingüística. La realitat també és que, malgrat tos els atacs, hi ha un corrent continu, no afectat per aquest curtcircuit institucional dels mass media tradicionals, que fa que les relacions entre Catalunya i el País Valencià siguen molt intenses i fluides en els àmbits de la societat civil, en les relacions comercials, en el trànsit amunt i avall malgrat les deficients infraestructures, en la quantitat de professionals valencians a Catalunya, en la intensitat de la comunicació via internet i en català. Hi ha una comunitat cultural i civil que no han aconseguit destruir i que amb ben poca cosa reviscola sempre que pot.
Ara, quan som a punt de començar novament les emissions de ràdio, televisió i internet amb un plantejament multiplataforma i transmèdia, han passat anys de buit que ningú ens retornarà i que haurem de fer un gran esforç de creativitat i voluntat per recuperar. Hi ha la promesa de l’executiu de restituir les emissions de TV3 i compartir amb Catalunya les nostres d’À punt Mèdia. Hi ha un acord de les Corts en aquest sentit. Això, si tot anés bé, hauria de ser realitat abans no acabe l’any en curs. Però, no ens autoenganyem, la reciprocitat entre les nostres televisions públiques depèn d’un nou multiplex que hauria de concedir l’Estat –en té totes les competències– i que, amb els precedents que he esmentat, sembla clar que no donarà. Ara tenen la nova excusa del dividend digital que redueix espai de les televisions en favor de la telefonia. Hi ha la possibilitat de compartir només un canal a través del múltiplex actual tot aplicant un sistema de compressió. Aquesta és l’opció que podrien triar els nostres governants si de veres volen complir el que han promès. Però, les eleccions s’acosten i tot pinta que ho deixaran per a un millor moment.
L’obstrucció de l’intercanvi mediàtic entre les terres de llengua catalana és un dels símptomes més evidents del caràcter encara franquista, discriminador i catalanofòbic de les polítiques espanyoles dels darrers 40 anys i que hem patit amb més intensitat durant 20 anys al País Valencià. És absolutament fonamental i urgent aconseguir una millor articulació de l’espai cultural i lingüístic sencer que compartim. Interessa a totes les parts fer aquest espai més coherent com a mercat i superar una fragmentació empobridora que ha estat imposada políticament. Cap cultura accepta impassible la seva fragmentació; menys encara en una etapa d’intensificació d’intercanvis i influències.
