De l’heretgia nestoriana a la seda valenciana (II). L’arribada de la sericicultura al país valencià

Maig és un mes d’especial rellevància mariana, i a Maria hem dedicat alguns dels articles d’aquesta sèrie. De fet, en capítols anteriors hem vist com, a partir d’una controvèrsia teològica al voltant de la maternitat divina de Maria,[1] els perdedors, nestorians o seguidors del patriarca Nestori, van ser declarats heretges (Saó 498). També hem contextualitzat eixa mena d’heretgies en l’inici del cristianisme[2] i hem plantejat algunes de les conseqüències de les expulsions i persecucions (Saó 501), una de les quals va tindre repercussions ben importants en la història del nostre país.

La importància de les heretgies no es redueix als aspectes teològics -que excedirien la temàtica d’aquesta secció-, sinó que al fet que sovint han condicionat molts dels esdeveniments humans en camps com l’històric, lingüístic, polític, cultural, tecnològic, etc. De fet, els nestorians van tindre un paper cabdal en l’origen de les manufactures europees de la seda, una derivació de la qual va afectar els valencians més del que solem suposar. Parlem-ne.

 

La primitiva ruta de la seda

La paraula seda prové del llatí saeta, ‘pèl’, perquè la primera que s’importava era en forma de fils solts, com pèls llargs. Uns fils de seda que bioquímicament parlant són proteïnes que les erugues o cucs de seda (Bombyx mori) segreguen per les glàndules salivals per tal d’elaborar el capoll dins del qual es transformaran en papallones. Eixos fils no tan sols poden ser teixits, sinó tenyits amb una gamma tan alta de colors, textures i brillantor que des de temps immemorials ha sigut una de les manufactures tèxtils més productives i comercialment més atractives.

Però, el nom més estés entre els romans per designar aquesta fibra era sericum, amb el seu plural serica, usat per als teixits i vestits fets de seda. En qualsevol cas, es tracta d’un manlleu o préstec del grec serikos al·lusiu als seres, un hipotètic i remot poble de l’extrem orient que probablement estava format per grups ètnics indoeuropeus (tocaris, indoiranis) que poblaven des del Ganges fins a l’actual Shinkiang o territori uigur, a l’extrem nord occidental de la Xina.

En consonància, s’anomena sericicultura o sericultura tant la cria del cuc de seda com les activitats relacionades del cultiu de la morera (Morus alba), l’extracció dels fils de seda o els treballs de filatura (netejar, pentinar, estirar, tòrcer, cargolar, debanar o cabdellar), tinció i confecció dels teixits.

La sericicultura es va originar a la Xina en temps tan remots com el segon mil·lenni abans de Crist, i les primeres peces de seda degueren arribar a Europa en temps anteriors a la Grècia homèrica. De fet, a l’Odissea d’Homer (s. VIII-VII aC) ja s’esmenta un teixit que molts estudiosos identifiquen amb la seda. En el cant XIX, versos 220-233, un Odisseu/Ulisses que encara no ha desvetlat la seua identitat i es fa passar per un amic de l’heroi, informa a Penèlope dient-li: «El cos d’Odisseu anava cobert per una esplèndida túnica que semblava un tel de ceba, de tan suau com era, i relluïa com el Sol; i moltes dones el contemplaven admirades. Però he de dir-te una cosa: no sé si Odisseu ja portaria eixa roba a casa o li la va donar algun dels companys amb qui compartia la seua velera nau, o potser algun hoste, que Odisseu tenia molts amics i eren pocs els aqueus que se li podien comparar».

El fet és que des del primer mil·lenni aC, el comerç de la seda va ser l’eix mercantil al voltant del qual es va articular allò que des del segle XIX coneixem com la Ruta de la Seda: un conjunt de trames comercials que van connectar Euràsia mitjançant productes que, a més de la seda (en brut, fil de seda, teles), s’incloïen moltes altres mercaderies d’elevat valor afegit: te, tintes, pedres precioses, porcellana, espècies, laca, bronze, medicines, perfums, ivori, arròs, paper i pólvora; de retorn, pells d’animals, teles de llana i de lli, pedres i metalls preciosos, mel, ivori, corall roig, vidre, esclaus, armes i armadures.

El principal punt d’arribada era Antioquia (Síria), des d’on la ruta es bifurcava cap als grans ports d’Alexandria (Egipte →Mediterrània) i Constantinoble (Bòsfor → Mar Negra ↔ Màrmara → Egeu-Mediterrània).

Constantinoble importava seda en brut amb la qual elaborava teixits d’altíssima qualitat que exportava pertot arreu. Teles i indumentària (serica vestis) que servien per a comerciar i també com a element de prestigi en l’activitat diplomàtica.

Ara bé, ¿com es produïa eixe fil tan valuós? Desconeixedors del cuc de seda, a Occident es feien conjectures sobre l’origen d’un material que, a falta d’una proposta millor, molts suposaven provinent d’unes teranyines gegants, els fils de les quals són també de seda. El secret, però, estava molt ben guardat fins al punt que els xinesos castigaven amb la pena de mort el simple intent de traure cucs de seda fora de l’imperi. I és ací on apareixen els nestorians.

 

Els nestorians i la introducció dels cucs de seda a Europa

Perseguits per la facció guanyadora en el Concili d’Efes (any 431), els seguidors de Nestori es van refugiar a les àrees orientals de l’Imperi, preferentment a Síria (de la qual Antioquia era la capital). Noves persecucions els van fer emigrar cap a Pèrsia, on van ser acollits per la dinastia sassànida i on passaren a ser un centre d’irradiació nestoriana cap a Armènia Eritrea, Etiòpia, Iraq, nord d’Aràbia, Iemen, sud-oest i nord de l’Índia, fins arribar a la Xina, Malàisia i Sumatra. Un dels èxits més grans va ser convertir al cristianisme diversos khans tàtars (o tàrtars), turcomongols centreasiàtics i mongols abans de la formació de l’imperi de Genguis Khan (s. XII).

Imbuïts d’un fort esperit missioner, alguns nestorians perses van arribar a la Xina en època de l’emperador bizantí Justinià I (482-565). Així, i segons l’historiador Teòfanes de Bizanci (s. VI) «la cria de cucs de seda va ser coneguda a Bizanci sota el regnat de Justinià gràcies a un persa que havia tornat de la terra dels seres fent servir com a bàcul una canya buida que havia omplit amb llavors (ous) del cuc de seda. Els va mantenir vius fins a Bizanci, i quan va arribar la primavera, els ous van obrir i als cucs els van donar fulles de morera per menjar; van filar la seda i van aprendre a transformar-la».

Exultant d’alegria pel regal, Justinià va acceptar la petició de tolerància que li va fer el nestorià, alhora que va declarar monopoli imperial la cria dels cucs de seda, així com la confecció de teixits que destacaven pels colors brillants, l’ús de fils d’or i els dissenys intricats.

Amb el pas del temps, van proliferar manufactures sederes per ciutats com ara Damasc (la nova capital de Síria), Gaza (Canaan), Mossul (Nínive/Iraq/Mesopotàmia), Bagdad (Iraq). Alguns dels excel·lents teixits elaborats en aquestes ciutats van rebre noms que les evocaven, epònims com ara domàs o damasc, gasa, mussolina, o baldaquí. I també noves modalitats de seda: bengalina, brocat, crespó, granadina, setí (satén), tafetà, tissú, tul i vellut (el terciopelo castellà, que a València originaria el nom del barri de Velluters).

També els àrabs i els jueus van expandir la sericicultura per la Mediterrània, arribant a Fes (Marroc), el sud d’Itàlia, Còrdova, Granada, Toledo i Múrcia. En el segle XI, a l’Emirat de Balànsiya o taifa de València es feien teixits de seda i va començar el cultiu de les moreres per tal d’adquirir independència en la provisió de la matèria primera. I, més al sud, Oriola, la posterior gran capital valenciana del sud, arribaria a ser durant segles la primera productora de seda crua de tots els regnes hispànics.

Però, de tot això, de la relació de Jaume I amb els nestorians, i de l’èxit i posterior fracàs de la sederia valenciana, parlarem en el proper capítol, així com de la persistent tragèdia dels nestorians en el pròxim Orient.

[1] Saó 498, gener 2024: «Maria Theotokos o Mare de Déu». https://revistasao.cat/maria-theotokos-o-mare-de-deu-i-les-huitaves-marianes/

[2] Saó 501, abril 2024: «De l’heretgia nestoriana a la seda valenciana (I). Primeres heretgies».

Revista número 502. Maig 2024.