Tens 0 productes a la teua cistella
Mare de Déu de l’Esperança, Juan Sariñena, Porta Coeli, Museu Belles Arts, València. Amb el disc solar al ventre.
L’anterior número de Saó el vam dedicar a santa Eva (19 de desembre), la mitològica mater viventium o mare dels vivents segons la Bíblia.
Ara, gener de 2023, comentem la gran solemnitat d’una posterior figura femenina, també mater genitrix, ara de molta major rellevància per als catòlics i ortodoxos (però no per als protestants): Maria Mater Dei, a la qual se li dedica el primer dia de l’any.
¿ PER QUÈ L’1 DE GENER?
Segons els preceptes bíblics els nounats jueus[1] havien de ser circumcidats[2] el huité dia del seu naixement en record i homenatge al pacte acordat (Gènesi 17, 5) entre Jahvé i Abram (> Abraham) perquè els seus descendents s’expandiren del Nil a l’Èufrates (Gn 15-21).
La circumcisió o tall del prepuci del penis anava associada a la imposició de nom. I en el cas de Crist, el Messies epònim del cristianisme, l’evangelista Lluc (s. I dC) indica que el nom no el va decidir la mare, sinó que li va ser indicat per l’arcàngel Gabriel[3] per ordre de Jahvé, el Déu-Pare, en dir-li: «Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1, 30-31)[4].
Per això, huit dies de Nadal els anomenats ‘Jesús’ (i l’equivalent femení) celebraran la seua onomàstica en record de la circumcisió del Salvador enviat per Déu. I també ho fan els Manel/Manuel (i els corresponents femenins), en atenció a l’altre nom del Messies segons la profecia d’Isaïes (s. VIII aC): «Doncs ara el Senyor mateix vos donarà un senyal: la jove[5] que ha d’infantar tindrà un fill i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir: ‘Déu amb nosaltres’)» (Is 7, 14).
PERÒ, MARÍA, ¿MARE DE DÉU?
Si Jesús, com qualsevol xiquet jueu, va ser reconegut públicament i amb nom propi en ser circumcidat davant les autoritats religioses, també sa mare va ser reconeguda com a tal el mateix dia; és a dir, l’1 de gener seguint la nostra cronologia.
Ara bé, si Maria era la mare de Jesús i aquest era Déu, ¿no tindria dret a ser considerada no tan sols Christotókos (mare de Jesús-Crist, l’ungit, el Messies), sinó també mare de Déu, Theotokos[6] en grec, o Deipara en llatí?
Eixa identificació va ser la primera festa mariana que va fer pròpia el cristianisme occidental. I en va quedar constància en l’església més antiga de Roma, la chiesa di Santa Maria Antiqua al Foro Romano (s. V, consagrada un 1 de gener). Una església que acull la més antiga representació de Maria com a “Reina dels Cels” (s. VI).
En aquella època l’Església no disposava d’una estructura jeràrquica suficientment potent i els patriarques de les grans diòcesis[7] tenien visions contraposades tant pel que feia a eixe tema com a molts altres. Així que no se li va donar més ni menys importància ni reconeixement a una celebració que tenia els seus daltabaixos de popularitat i acceptació.
Però en incrementar la seua influència va transcendir a categoria de controvèrsia teològica. I el debat va adoptar un caràcter d’antagonisme teològico-polític entre les diòcesis de Constantinoble i Alexandria.
Per a la constantinopolitana, encapçalada per Nestori, Maria era la mare-portadora de Jesús-Crist Christotókos però no de Déu (Theotokos). Per la seua banda, l’alexandrí Ciril[8], amb el recolzament de Celestí I, patriarca (o papa) de Roma, defensava l’opció Theotokos.
Tot açò no té tan sols un interés teològic més o menys restringit; ni es tracta d’això ni aquest és el lloc. El que pretenem és mostrar com avatars d’aquesta índole, històrics, lingüístics, polítics, etc. poden condicionar, i ho fan, els esdeveniments humans i la cultura general.
En qualsevol cas, per dirimir la qüestió, l’any 431 es va convocar un concili a Èfes (antigament, Esmirna). La ciutat estava situada a l’antiga Jònia, en Àsia Menor (Anatòlia, ara Turquia) a la riba de la mar Egea. I no era una ciutat qualsevol. Havia sigut durant segles el gran centre del culte a Àrtemis (l’equivalent a la Diana romana, la que se celebrava al voltant del 15 d’agost). Àrtemis era una deessa grega simultàniament verge i fèrtil, representada amb múltiples pits i símbol de la fecunditat i de la salut[9].
La gran devoció dels efesis per Àrtemis a quedar registrada en el mateix Nou Testament. Així, en els “Fets dels apòstols” (Ac 19, 34) es diu que les conversions que va fer-hi Pau van provocar un tumult instigat pel orfebres que elaboraven imatges de la deessa i temien perdre el seu medi de vida, al crit de “¡l’Àrtemis dels efesis és gran!”. Per tal de calmar els ànims, el dirigent de la ciutat va dir als amotinats: “‘Efesis, ¿qui no sap que la vostra ciutat és la guardiana del temple de la gran Àrtemis i de la seua imatge caiguda del cel?”[10] (Ac 19, 35).
A Èfes, Àrtemis/Artemisa/Artemísia tenia dedicat un santuari extraordinari, majestuós; un temple que va ser considerat una de les set meravelles de l’antiguitat; catàstrofes de diferent índole, inundacions, incendis, destruccions deliberades (segons l¡Evangeli apòcrif de Joan; en el s. II), deconstruccions per reutilitzar les parts, prohibicions del culte i persecució dels pagans per l’emperador cristià Teodosi II (s. IV), van acabar amb eixa meravella arquitectònica, que en l’any 401 dC ja estava en ruïnes.
Èfes es va constituir en un centre d’irradiació de la primitiva església cristiana. Va ser allí on es va bastir la primera església de la rama oriental del cristianisme, que es va dedicar justament a la Mare de Déu. També diu la tradició que el gran ideòleg del recent cristianisme, Pau de Tars hi va residir quatre anys; i que Maria també va viure-hi els últims temps de la seu vida, juntament amb l’apòstol Joan des de la casa del qual va ser assumpta al Cel[11].
Doncs bé, va ser a Èfes on es va celebrar el tercer concili ecumènic[12]. I Nestori va caure en la trampa de la ubicació, atesa l’arrelada tradició efèsia de la veneració d’Àrtemis com a verge i mare; un ambient social més que propici, doncs, per a l’acceptació del dogma de la Theotokos.
¿Potser l’objectiu subjacent de facilitar una mena de pacte a partir d’una tènue aculturació[13] dirigida cap a una absorció cristiana, un sincretisme amb la gran devoció efèsia a Àrtemis[14]; una deessa que, no ho oblidem, era mare alhora que verge, atributs que també se li assignaven a Maria. ¿Estem en certa manera davant d’un nou cas de fusió de característiques culturals heterogènies, tan típica i en bona part clau de l’èxit del cristianisme? O, més prosaicament, ¿caminar cap a una redefinició geoestratègica del poder (i les riqueses) dels patriarcats enfrontats?[15] “Chi lo sa?”[16]
Després del concili, ja expulsat i perseguits Nestori i els seus seguidors, al següent papa (Sixt III; s. IV dC) li va correspondre la necessària reconstrucció de la unitat;
però per evitar l’acusació de tebi va restaurar la primitiva volta de la basílica romana de Santa Maria la Major (Basilica di Santa Maria Maggiore), tot decorant-la amb mosaics al·lusius a la magnificència de la Mare de Déu; una mena de monument dedicat a proclamar solemnement la maternitat divina de Maria promulgada en el concili d’Èfes. Amb el pas del temps i els embelliments i restauracions que ha patit, ha esdevingut una de les quatre basíliques majors romanes, les de més alt rang de la cristiandat romana[17].
La festa va ser (re)introduïda por Pius XI en la encíclica “Lux veritatis”, el 25 de desembre (¡Nadal!) de 1931, amb motiu del dècim-cinquè centenari del Concili d’Èfes. Això sí, va substituir la primitiva festa mariana associada a Nadal per una altra en l’11 d’octubre; i dotada de la màxima categoria litúrgica, la de Santa Maria, Mare de Déu[18].
Ara bé, en la darrera reforma del santoral del calendari –ja després del Concili Vaticà I– es va traslladar la festa a l’1 de gener; huit dies després de Nadal, a la huitava de Nadal, per fer-la coincidir amb la de la Circumcisió del Senyor.
Sí, l’1 de gener, una doble festa ben gran, i no tan sols com a cap d’any: la circumcisió de Jesús i Maria com a Mare de Déu.
LES HUITAVES MARIANES AL VOLTANT DE NADAL
Curiosament, alguns rituals de religions i cultures diferents també tenien certs paral·lelismes numèrics amb el que acabem de descriure.
Així, i per als romans, huit dies després del 25 de desembre celebraven les calendes de gener. Era el dia 1, el dedicat al déu Ianus (>Janus>gener). Eixe dia, els més majors regalaven als xiquets les strenae (estrenes) consistents en dolços com ara mel, dàtils i figues seques.
Eixes calendes de gener van passar a ser l’inici del calendari civil romà. I els cristians el van adoptar com a propi amb l’excusa de la circumcisió de Jesús. El resultat, que ha arribat fins l’actualitat, és que avui dia l’1 de gener es considera el cap d’any oficial[19]; això sí, no del litúrgic[20].
Doncs bé, pel que fa a Maria, la seua festivitat com a Mare de Déu conté dues huitaves d’importància, una anterior i una altra posterior al part.
Huit dies abans de Nadal, el 18 de desembre, se celebra la festa de Maria embarassada, altrament dita de l’Esperança o de l’O[21].
En definitiva, Maria de l’Esperança o “de la O” huit dies abans de Nadal, i huit dies més tard Maria Mater Dei (1 de gener) una sèrie encadenada de huitaves marianes.
I l’1 de gener una doble festa ben gran, i no tan sols com a cap d’any: la circumcisió de Jesús i Maria com a Mare de Déu.
[1] I també els musulmans celebren la circumcisió, però en el seté dia, no en el huité. Els àrabs (no tots els musulmans ho són: musulmà té un sentit religiós, mentre que àrab el té més aïna racial), es consideren també hereus del patriarca Abraham i una de les seues múltiples seues esposes (eren polígams: morien massa hòmens en les guerres tribals), Agar a través del seu fill i primogènit Ismael (ʾIsmāʿīl), raó per la qual als musulmans també se’ls diu ismaelites o agarens. Per als musulmans, Isaac (Yishāq) va ser el segon fill d’Abraham i és considerat també avantpassat d’una altra rama semítica, la dels hebreus (israelites, jueus).
[2] Eixe tall del prepuci deixa al descobert el gland del penis. Es considera que la pràctica de la circumcisió masculina era una adaptació higiènica als ambients àrids i semi àrids, on la falta d’aigua dificulta la neteja de l’esmegma o secreció untuosa que pot ser causa de malalties genitals. En la dona també es produeix esmegma, però en els hòmens sol donar-se una acumulació major en el replec balanoprepucial (entre el gland i el prepuci) [“Valor didàctic del lèxic erotico-sexual”; revista Daualdeu número 12: https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/03/daualdeu1208.pdf
[3] “Sant Gabriel, missatger de Déu”, a la revista Saó: https://revistasao.cat/mite-religions-i-art-sant-gabriel-missatger-de-deu/
[4] Realment Jeshua/Joshua, que és un nom hebreu que significa “Jahvé és salvació”. Transliterat al grec resulta Iesous, posteriorment, en passar al llatí va mutar a Jesús, que és com ha arribat a nosaltres.
[5] La Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI) tradueix com a ‘jove’ l’original hebreu almah, que significa ‘jove, donzella’. En el segle III aC setanta (dos) savis jueus es van reunir a la capital del món hel·lenístic, Alexandria (Egipte), i van traduir la Tanakh hebrea (l’Antic Testament, si fa no fa). En eixa versió, la Septuaginta (o LXX), els traductors van errar i van canviar ‘jove’ (almah, en l’original)’ per parthenos ‘verge’ (betulah; que no existia en l’original d’Isaïes). L’error de la Septuaginta va ser assumit per sant Jeroni, l’autor de la Vulgata o versió en llatí de la Bíblia, que va fer servir el nom de Virgo per qualificar a Maria. I així apareix en passatges del Nou Testament on es parla de l’Encarnació virginal de Jesús en Maria, com recullen els evangelistes Mateu i Lluc i figura en el Credo: Et incarnatus est de Spiritu Santo ex Maria Virgine.
[6] En grec, l’ètim tokós significa “part”, “naixement”; per això encara subsisteixen termes com ara tococirurgia, tocologia o tocoginecologia.
[7] Les gran diòcesis en què es va dividir la cristiandat fins el segle XI eren l’occidental de Roma i les orientals de Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem.
[8] Històricament, Ciril ha estat més associat a l’expulsió dels jueus d’Alexandria; a la forta oposició a les autoritats civils romanes i acabar amb el paganisme o qualsevol heterodòxia cristiana; o a l’incitació a l’assassinat, escorxada amb conxes de mol·luscs, de la filòsofa i matemàtica Hipàcia/Hipatia (posteriorment aculturada com a santa Caterina d’Alexandria; amb roda dentada/conxada com atribut). Hipàcia va ser el personatge central de la pel·lícula Àgora (2009), d’Alejandro Amenábar
[9] Inicialment, Àrtemis-Diana era una deessa verge i caçadora, una ‘senyora dels animals’ (Potnia theron, epítet que li dedica Homer a la Ilíada), i potser per això una divinitat de la Natura salvatge. Però, l’Àrtemis efèsia era també ‘mare dels vivents’ (partenogenètica, això si), salvadora i ‘reina de la Vida’. Cal considerar que la major part de les divinitats antigues provenen de línies evolutives que arrelen en passats més remots, així com d’hibridacions, adaptacions, inculturacions, influències civilitzadores incruentes, i fenòmens similars. Així, en el cas d’Àrtemis podem remuntar uns certs orígens a la mesopotàmica Inana dels sumeris; a la Isthar dels accadis, assiris, babilonis i perses de la qual l’hebreu Ester n’és un cognat o derivat [https://www.diarilaveu.cat/veus/41-aster-ester-vanessa-mes-que-noms-357858/]; o a l’execrada Astarot dels israelites, distorsió lèxica de la fenícia Astarté. Moltes d’eixes divinitats s’associaven amb l’estrella matutina, Venus, l’anunciadora de l’eixida del Sol (¿Déu?). I en part altres versions com equivalent de la deessa Mare de totes les coses, Gaia/Gea; nom que ha servit de símbol per a la teoria ecològica de Gaia impulsada per dos dels més grans biòlegs del segle XX, James Lovelock i Lynn Margulis [https://daualdeu.files.wordpress.com/2023/04/daualdeu24-5.pdf].
[10] L’antropologia també està interessada per etnogeologia i per la litolatria (veneració a roques, muntanyes i pedres sagrades. ¿Haurem de recordar, per exemple, al-ḥajar al-aswad, la pedra negra custodiada i venerada en l’edifici de la Kaaba musulmana, a la Meca; o la Virgen del Pilar? Uns temes que mereixerien molts altres articles.
[11] L’Efes actual es mostren encara les restes d’aquest suposat últim habitatge de Maria
[12] El primer dels concilis va ser el de Nicea (any 325); el segon el de Constantinoble (381); i el tercer del d’Èfes (431); el quart, a Calcedònia, (enfront de Constantinoble); excepte els de Constantinoble, tots tres en Àsia Menor.
[13] En antropologia i sociologia, s’entén per aculturació el «procés de canvi sociocultural consistent en l’assimilació d’elements culturals d’un grup humà per part d’un altre i, conseqüentment, en la pèrdua o transformació dels propis» [Diccionari Normatiu Valencià].
[14] Com a curiositat anacrònica, a l’Àrtemis efèsia se li dedicaven figuretes que es penjaven dels arbres, tal com es fa ara amb els arbres de Nadal.
[15] De fet, al patriarca Joan, d’Antioquia, no se’l va deixar accedir sota l’excusa de què “hi havia arribat tard”. En qualsevol cas, es tracta d’un dogma associat a la creença que Maria no només va generar la part humana de Jesús, sinó igualment i inseparablement la de Déu mateix, el Logos[15]. Una Maria Theotokos o, en llatí, Deipara (paridora de Déu), oficialment declarada com a dogma de fe en el Concili d’Èfes en 431. Una Maria que en quant Theotokos, és transsumpte de la primitiva Mater Viventium, Eva. Ve a ser la nova Eva que ara dóna la Vida definitiva als seus fills, els humans, i corregeix la culpa de la primera Eva, de la primera mare. Com va assenyalar el gran antropòleg Joseph Campbell, Maria, en quant Mater Dei és també mare del Logos; i, per tant, de l’Univers, del Cosmos. I en això hi ha un paral·lelisme ben clar amb totes les figures divines que han representat al llarg de la hIstòria de la humanitat el misteri de la fecunditat femenina, de la fecunditat de la Natura.
[16] Com va assenyalar el gran antropòleg Joseph Campbell, Maria en tant que Mater Dei és també mare del Logos; i, per tant, de l’Univers, del Cosmos. I en això hi ha un paral·lelisme ben clar amb totes les figures divines que han representat al llarg de la hIstòria de la humanitat el misteri de la fecunditat femenina, de la fecunditat de la Natura.
[17] Junt a les de Sant Pere del Vaticà, Sant Joan de Letran, i Sant Pau Extramurs.
[18] Una festa que adquireix especial rellevància a Castalla (l’Alcoià, migjorn valencià), amb notables acompanyaments de tocs de campana. [https://bit.ly/3NkWeA4].
[19] “El cap d’any oficial: la circumcisió de Jesús”, en la revista Saó: https://revistasao.cat/el-cap-dany-occidental-la-circumcisio-de-jesus/ .
[20] L’any litúrgic catòlic comença en Advent, el primer dels quatre diumenges anteriors a Nadal. Un inici variable que se situa entre el 27 de novembre i el 3 de desembre. Revista Saó: https://revistasao.cat/novembre-nova-estacio-i-nou-any-liturgic/ També hi ha uns altres “anys” que no comencen amb l’oficial: l’escolar, hidrològic, judicial, militar, meteorològic, etcètera.
[21] Les antífones “de la O”: https://www.youtube.com/watch?v=LQweieMoZg4
