Tens 0 productes a la teua cistella
UNA MIRADA DE GÈNERE SOBRE LA REPRESSIÓ MORAL EN EL PRIMER FRANQUISME
Encara que en els últims anys han sigut objecte d’investigació diferents temàtiques de la repressió política i econòmica durant el franquisme, falten més estudis sobre la vigilància i el control estricte que de la vida quotidiana i la moral es va dur a terme sobre homes i dones per acoblar el seu temps de treball i oci a les pautes de la religiositat catòlica.
La dictadura franquista va ser obsessiva i repressiva amb tot allò relacionat amb el cos i la sexualitat, i va desplegar una croada que enllaçava amb la iniciada per l’Esglèsia contra el modernisme, des dels anys 20 fins a la Segona República.
Per tal d’entendre aquesta situació, cal tindre en compte dos hipòtesis clau. Per una banda, la naturalesa del feixisme implantat a Espany i anomenat pels historiadors/res nacionalcatolicisme o feixisme frailú, entre d´altres qualificatius, perquè la jerarquia catòlica té màniga ampla per a utilitzar la religió com element regulador de les pràctiques socials i de les creences privades, i es posa al servei de tot tipus de repressió. En aquesta tasca és ajudada per censors, alcaldes, guàrdia civil, caps de Falange, i tots, sota una autoritat suprema: el governador civil.
Per una altra banda, per poder entendre l’actitud i els discursos del clergat sobre el cos, les relacions entre sexes i la moral social, hem hagut de rastrejar en els actuals debats teòrics sobre gènere i sexe, i remontar-nos a les concepcions catòliques i liberals de segles anteriors. Igual que la repressió política utilitza mecanismes pareguts a la Inquisició, també en la moral sexual i social l’Església de Franco es reafirma en normes de l’Antic Règim on es reflectien les propostes tridentines que presentaven el celibat i la castedat com la forma més perfecta de vida, exemplificada en la dedicació a Déu i la renúncia al món i a la temptació de la carn. El matrimoni es concep com orientat a la reproducció i com a remei per a mitigar la força sexual dels homes. La dona resta, així, asexuada i passiva, com el model que Fray Luis de León, Rousseau i els científics i liberals ja havien imposat en el segle XIX.
Considerat el sexe com element negatiu pel clergat franquista, les dones eren considerades com redemptores de “las inmundicias de los hombres”, i la seua com una “misión santificadora y rectificadora de los instintos del varón”. La dona havia de tapar-se per a no despertar els instints sexuals de l’home; per aixó el primer que es va procurar va ser la manera de vestir, amb la finalitat de no ensenyar ninguna part del cos que puguera dur a la immodèstia. Arreu de tota Espanya, es va imprimir un cartell en els anys 40 que transmetia el següent discurs: “¡Mujer¡ La llave del triunfo, la modèstia. Ni escotes, ni brazos desnudos, ni vestidos cortos, ni abiertos ni ceñidos”. El cos de les dones havia d’amagar-se per evitar “tentaciones y malos pensamientos”.Les militants de les dos associacions femenines recoltzades pel règim, Acció Catòlica i la Secció Femenina, donaven exemple de modestia cristiana en la seva manera de vestir. Les dones apenes si s’havien de pintar, perquè fer-ho es considerava de prostitutes.
A més a més, les dones, per a preservar l’honor del seu marit, no havien d’apareixer molt en públic, ni anar soles de nit o freqüentar llocs d’oci com cines, cafés o teatres. En l’entrevista realitzada a Joaquina Leonisa Fresquet, asegura: “Al Grau (de Castelló) d’aquells anys, els bars que hi havia eren només per als homes. Les dones pràcticamente no hi anaven mai, i si de cas, acompanyades pel seu marit, però dones a soles, mai “ .
La moral catòlica s’havia de mantindre en totes les accions de la vida i, per suposat, en les relacions entre homes i dones, que havien de ser com més distanciades, millor. En la entrevista oral que hem realitzat a Eduardo Torres, de Castelló, ens assegura: “No se podían besar en la calle los novios y ponían multas si los encontraban en los coches y jardines”. La nit era el moment més perillós. Com afirma un dels nostres entrevistats, Vicent Bauzá, de Castelló: “Las 10 de la noche era la hora mágica para distinguir los actos moralmente buenos y los actos moralmente reprobables”.
Qualsevol exhibició pública del cos o contacte corporal entre homes i dones era considerat pecat, en especial els balls, que s’identifiquen amb la tentació de la carn i el dimoni. En la revista Ecclesia es deía que “El baile es la raiz de incontables pecados y ofensas contra Dios Nuestro Señor, que tiene prohibida la lujuria en todos sus grados”. S’admetien els balls tradicionals i folklorics, on dones i homes apareixien totalment vestits, però de ninguna manera els moderns. Així ho indica Marcelino Olaechea, arquebisbe de València, qui condemnava els balls moderns com nascuts “en las charcas de otros pueblos podridos…en la carroña moral de Europa, en el estallido bestial de las tribus más degradadas de la tierra”. En aquest cas, es criticava l’instint sexual dels homes, i es recomanaven “Esos bailes tradicionales (que) son preciosa reliquia folklórica, recuerdo de abuelos y olor de siglos”. Precisament a coleccionar vestits i balls de tota Espanya es van dedicar les dones de la Secció Femenina per a preservar la modèstia cristiana.
El mateix governador de Castelló, Martín Sada Moneo, publica una circular per a controlar els balls, on es mana als alcaldes que tinguen criteris restrictius respecte als salons de balls, i sols es permeten els balls en les festes dels pobles; però, això, sí: “celebrados de día, al aire libre y en cuanto se conformen con las normas de la moral cristiana y de la salubridad pública”.
Normalment, els únics balls que es celebraven era en les setmanes de festes, i molts coincidien amb l’estiu. Aquestos balls es celebraven en la plaça pública. La innocència dels balls als pobles la descriu molt clarament Vicente Salas, de Ribesalbes: “El baile era en cualquier plaza del pueblo, y allí tocaba uno con un acordeón pequeño y no había más que eso. Íbamos y a lo mejor entrábamos a bailar a las 4 de la tarde y, en cuanto venía la luz de la noche, el baile se quedaba limpio porque las mujeres salían corriendo a sus casas”.
No obstant aixó, hem trobat algunes denúncies dels capellans, que rebutjaven qualsevol tipus de ball. En molts casos, són tan nombroses i estrictes les denúncies, que els alcaldes estan en contra dels capellans i demanen al governador que intervinga perquè puga celebrar-se el ball. Aquest és el cas del capellá de Vilafamés, Gaspar Portolés, qui denuncià un ball que s´havia fet en un café amb música d´acordió per la celebració d’una boda i l’alcalde afirma que aquest ball no va faltar ni a la moral ni a la decència: “ se hizo en pleno día y con la concurrencia de los familiares”.
Els balls en les cases particulars moltes voltes també són perseguits i denunciats. Així, a Costur, el tinent de la guàrdia civil defensa davant del governador a José Monferrer, denunciat perquè feien ball a sa casa: “Los domingos tienen afición a tocar la guitarra y a oir música de cuerda y por la tarde acudían los vecinos y bailaban jotas. Hombres y mujeres entre 60 y 65 años. Y si van jóvenes, aunque bailaban cogidos era por pasar el rato y no se ha ido contra la moralidad”.
Com sempre, les dones eren més vigilades que els homes i els estva prohibit pels seus pares anar a ballar; així ens ho diu Joaquín Herrero: “Con una gramola ibamos a bailar a casa de un amigo, pero no venían todos porque los padres de ellas, si sabían que iban a bailar, les pegaban”.
La vida quotidiana es desenvolupava en un ambient asfixiant de control, repressió i monolitisme de normes i costums. Per acabar, donat que l’extensió d’aquest article no em permet ampliar la mirada sobre altres normes repressives, obsoletes i arcaiques, m’agradaria recordar també les instruccions que es donaven per anar a les platges recomanant els banyadors dissenyats per les militants d’Acció Catòlica: amb faldeta i màniga curta per a les dones, i amb tirants per als homes; utilitzar el barnús al eixir de l’aigua; per a prendre els banys de sol, quedaven separades les zones dels homes i les dones. També en el cinema era obligatori il·luminar més una part destinada a les parelles per evitar “actos contrarios a la moral cristiana”.
Rosa Monlleó. Universitat Jaume I
Article publicat al nº 353, corresponent a octubre de 2010. Ací pots fer-te amb un exemplar
