El cooperativisme al camp valencià, present i futur

«L’abandó del cultiu representa un problema d’interés general, més enllà de les pròpies estratègies empresarials de la cooperativa»

Tradicionalment, les activitats agràries i les relacionades amb la pesca en els municipis costaners del territori valencià han estat les protagonistes de conformar el paisatge. Com a resultat, l’activitat agrària es troba intercalada entre valls i muntanyes de les comarques de l’interior i els penya-segats i platges de la costa, donant lloc a una barreja de paisatges d’alt valor econòmic, cultural i mediambiental. No obstant això, en gran part del territori l’abandonament de l’activitat agrària és una tendència creixent.

 

Repte comú

Aquest abandonament de terres agrícoles no és més que el reflex de l’escassa viabilitat del model productiu plantejat. Aquesta situació perllongada en el temps pot comprometre la viabilitat econòmica d’entitats associatives com les cooperatives. Són múltiples i molt enllaçats els factors que influeixen en aquest procés, i molt sovint els problemes associats a l’abandonament es veuen com una tendència inevitable i aliena que se’n fuig del nostre abast. Intentarem desgranar-los per començar a proposar solucions.

En l’àmbit individual, la resistència al canvi és conseqüència principalment de l’elevada edat del titular de les explotacions, el predomini de l’agricultura a temps parcial i l’existència d’altres oportunitats atractives fora de l’agricultura que limiten el canvi generacional en el sector.

A escala de la cooperativa, la baixa rendibilitat i l’escassa inversió en les explotacions, juntament amb els calendaris productius desajustats a les demandes del consumidor, provoquen males liquidacions i cada vegada el soci troba més arguments per a eixir-se’n de la cooperativa i abandonar el cultiu.

Si atenem un nivell més global, l’atomització del sector productiu dificulta el control sobre la cadena de valor, de manera que també es veu compromesa la capacitat de negociació dels productors en el mercat. En conseqüència, cada vegada són més els que abandonen el sòl agrari i s’inicia així una espiral negativa que condueix al declivi de les cooperatives.

Així mateix, les conseqüències de l’abandonament dels cultius també es manifesten en la pèrdua de paisatge i en el deteriorament progressiu de les infraestructures productives (marges de pedra, camins, sistemes de reg, límits, etc.). També es relaciona amb un major risc d’incendis, una major degradació i erosió en els sòls. En definitiva, el problema no és només productiu, sinó genera una àmplia varietat de conseqüències negatives en els àmbits ecològic, social i econòmic. Per tant, l’abandó del cultiu representa un problema d’interés general, més enllà de les pròpies estratègies empresarials de la cooperativa.

 

Cercant solucions

A escala local, des de la perspectiva socioeconòmica, les cooperatives tenen un paper clau en un sector productiu àmpliament basat en explotacions familiars i amb la participació d’una part substancial de la població, fonamental a per mantenir la viabilitat econòmica de la zona. Alhora, des del punt de vista ambiental, la cooperativa gestiona directament recursos naturals i és productora de serveis ambientals (conservació del sòl, prevenció de dispersió de plagues i reducció del risc d’incendis), a més de ser la principal generadora del paisatge agrari que coneixem.

Per tot això, potser valga la pena comptar amb les cooperatives agràries com a part de la solució, pel seu paper impulsor del desenvolupament territorial i l’ocupació. Entenent les cooperatives com a protagonistes del seu propi desenvolupament, han demostrat que poden abordar estratègies emprenedores amb el potencial d’enfortir el desenvolupament econòmic, ja que afegeixen valor a recursos territorials específics, creen nous llaços amb altres actors locals i diversifiquen l’economia de les zones rurals.

 

Al llarg de la geografia valenciana han anat apareixent diverses iniciatives de gestió comuna de terres, les IGC i altres, que constitueixen experiències d’innovació social per a possibilitar explotacions viables i processos de reestructuració que generen valor afegit i són respectuoses amb el territori i el medi ambient. Bona part d’aquestes experiències es basen en el fet que la cooperativa, a partir d’una planificació prèvia, passa a encarregar-se directament de la producció de parcel·les abandonades o en risc d’abandonament. Així, es converteix en la líder del seu propi projecte productiu i s’aconsegueix frenar la caiguda de producció i adaptar-se als requisits comercials que els clients demanen. La legislació preveu diverses figures com les seccions de cultiu o les cooperatives d’explotació comunitària de la terra en algunes comunitats autònomes. Aquestes actuacions i figures legals no només podrien contribuir a conformar explotacions d’una major grandària mitjançant l’agrupació de parcel·les, fet que reduiria el risc d’abandonament de terres, sinó que garantirien una millora en la gestió, tant en les fases de producció com de comercialització.

Són moltes les iniciatives innovadores que se succeeixen al llarg del territori. Segons el seu àmbit de realització podem classificar-les en:

1. a) Les innovacions de producte: aquelles que aporten un producte nou o substancialment millorat respecte de les característiques de productes anteriors, com per exemple apostar per una producció sostenible i més respectuosa amb l’entorn.
2. b) Les innovacions de procés: comporten canvis significatius en tècniques o materials de producció o distribució, de manera que suposen disminucions de costos o temps en aquests processos, o la millora de la seua qualitat.
3. c) Les innovacions de màrqueting: impliquen mètodes de comercialització substancialment diferents dels utilitzats amb anterioritat, com ara nous dissenys i mètodes de promoció o posicionament.
4. d) Les innovacions socials: aquelles que requereixen la formulació de noves estratègies de gestió del territori a través de nous models de governança de l’estratègia productiva de la cooperativa (cessió o lloguer de terres a la cooperativa per particulars i socis sota un model productiu capaç d’incentivar i millorar el seu rendiment, per exemple).
5. e) Finalment, les innovacions organitzatives, que comporten canvis en les estratègiques que busquen millors resultats de l’empresa. Això implica la planificació i gestió de la producció a curt, mitjà i llarg termini per a adaptar la campanya productiva de la cooperativa a les seues necessitats de comercialització i apostar per la sostenibilitat en el temps del projecte.

En definitiva, la innovació implica bàsicament deixar de fer el que fem sempre i qüestionar-nos com millorar constantment. Més enllà d’aquesta categorització, l’element fonamental per al desenvolupament d’aquestes innovacions està relacionat amb el tipus d’agents que s’hi impliquen i com s’hi impliquen.

 

Ingredients clau

La nostra experiència ens anima a destacar alguns dels següents ingredients com a aspectes clau per al desenvolupament del cooperativisme agrari:

–Totes aquestes noves fórmules de gestió del territori han d’estar adaptades a les necessitats de cada cooperativa i al context de cada territori, i la cooperativa líder del projecte ha de conéixer aquesta realitat (local) i ser capaç d’influir-hi.

–Treballar sinergies i articular esforços entre diferents actors és clau. L’abandonament del sòl agrari comporta problemes que no poden ser abordats de forma aïllada per una sola entitat. La nostra experiència ens reafirma a atrevir-nos a ser creatius i a generar dinàmiques de construcció de solucions compartides, col·locant en el centre del debat les pròpies cooperatives.

–És clau que impulsem nous processos productius vinculats a estratègies de planificació i comercialització per part de les entitats associatives. Produïm allò que puguem defensar millor en el mercat i assegurarem la vialitat del projecte en el llarg termini.

–El territori no és només un factor productiu. No renunciem a cap estratègia per a posar en valor el territori.

–Finalment, som conscients que cal continuar enriquint el projecte amb noves fórmules de gestió, escalant innovacions al llarg de la cadena de valor, en la fase de transformació, processat, distribució i venda final.

Les cooperatives són un agent clau per a actuar com a motor de canvi. El model cooperatiu és viable. Som les persones i les entitats vinculades al cooperativisme agroalimentari les responsables de proposar solucions. Com ho fem? A partir de l’aprenentatge experimental, fent i reorientant fracassos, evitarem triar models o enfocaments de talla única que no s’adapten a tots els territoris.

És hora de qüestionar-nos com volem que siga el nostre model cooperativista i de reconéixer que són molts els models que hi poden coexistir. No tinguem por de debatre sobre la complexitat dels nostres models productius. L’activitat agrària és àmplia i plural en la seua definició. Potser fins i tot convindria seguir completant i redefinint aquest concepte introduint aspectes com paisatge, biodiversitat. En definitiva, anar més enllà de l’àmbit productivista.

Ens queda encara molt per recórrer, però partim d’unes bases sòlides. Continuem avançant i no esperem el canvi: dissenyem-lo.

 

Article publicat al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar