El Nou d’Octubre i Sant Jordi en els seus orígens

Si el record conscient dels esdeveniments passats marquen unes fites assenyalades en el calendari, també les circumstàncies del present viscut, en cada moment, són responsables de les fórmules emprades en l’assumpció argumental i en la celebració dels fets rememorats, especialment si són referents col·lectius d’àmplia transcendència històrica.

La conquesta de València i la creació del regne per Jaume I determinaren el punt d’ignició i d’arrelament d’una nova comunitat colonitzadora amb el repartiment de terres i cases, la concessió de privilegis i la dotació d’uns embrionaris organismes de gestió que incorporaren el territori a la cristiandat europea en el segle XIII. La victòria militar i l’èxit del projecte es convertiren en un episodi indissociable que seria rememorat sota les pautes religioses i providencials que derivaven de la cultura eclesiàstica estesa entre pobles i monarquies. De fet, cent anys després d’aquella efemèride de 1238 es manifestaren perillosos indicis que podien fer trontollar el naixement d’aquella primera comunitat veïnal. Llavors, la capital del regne es feu ressò que les adversitats meteorològiques, la fallida de collites, l’amenaça de la fam i l’imminent perill islàmic que derivava de l’aliança dels granadins amb els benimerins nord-africans després de la ruptura de l’última treva, podien afonar la cristiandat valenciana.

La remor d’una gran campanya islàmica, que afectaria almenys la frontera sud del regne, promogué una iniciativa compartida pels jurats valencians i pel bisbe en la convocatòria d’una rogativa general de la població que permetés implorar al cel la conservació d’aquella comunitat després de tants esforços. Així, el Nou d’Octubre de 1338, dia de Sant Dionís, una processó rememorà de forma conscient el primer centenari de la conquesta de València, data de la consagració de l’església catedral i de la presa de possessió de la ciutat amb les fórmules cerimonials pròpies de les monarquies coetànies. Pocs anys després, en 1341, el govern ciutadà i el mateix bisbe insistien en la necessària celebració solemne i general de la festa de Sant Jordi, el sant cavaller, campió de la cristiandat en la lluita contra l’islam i simbòlic paladí de la dinastia regnant a la Corona d’Aragó, perquè si el perill islàmic s’havia dissolt amb la derrota benimerina en la batalla d’El Salado, les campanyes expansives cap a la Mediterrània iniciaven una nova empenta amb el regnat de Pere el Cerimoniós. A l’abril de 1343, vint anys després de l’inici de la conquesta de Sardenya, i un mes abans que l’estol reial reincorporara el regne de Mallorca al domini directe de la monarquia, el Consell valencià oficialitzava la celebració de la festa de Sant Jordi.

La difusió del culte al sant guerrer es retrotrau al retorn dels primers croats des de Terra Santa, però la seua hagiografia inspirà la figura del miles Christi quan Jacobo de la Varazze, bisbe de Gènova, la popularitzà en Occident incorporada a la Llegenda Àurea. El model del cavaller que lluità i vencé el mal representat pel drac va ser acceptat com a patró de molts dels regnes d’Europa, quan al mateix temps en terres ibèriques es presentava com l’infatigable vencedor dels musulmans. En conseqüència, s’entén la primerenca apropiació de la seua imatge per la casa comtal i reial de Barcelona-Aragó, associada amb les providencials aparicions miraculoses en les més transcendentals batalles per donar la victòria a les seues armes i que, després, es convertís en l’adalil de l’exèrcit contra els enemics de la Corona.

El protagonisme que Pere el Cerimoniós oferí al sant en les campanyes de la península i de la Mediterrània feren proliferar les advocacions en ordes militars i confraries sobre una devoció prèvia promoguda des de capelles i esglésies, de manera que el sant acabà sent assumit com a patró de les milícies, i no solament de la cavalleria, tot i que el sant es convertí en símbol de l’estament militar en les corts valencianes. I, de fet, l’antic orde militar de Sant Jordi d’Alfama, que des del 1201 tenia encomanada la defensa de la frontera tortosina, va ser assumida en terres valencianes sota l’orde de Santa Maria de Montesa des de 1317. En el cas de la ciutat de València, un privilegi reial permeté la creació del Centenar de la Ploma o de Sant Jordi en 1365, recompensa als serveis militars oferts en la Guerra dels Dos Peres, per tal de constituir una companyia popular de cent ballesters. Els oficis artesanals nodriren aquell cos encarregat de custodiar la senyera reial de la ciutat quan eixia en campanya. I poc després, en 1376, s’amplià amb una altra companyia de cavalleria de majoritària participació veïnal, que va ser regulada per les ordenances municipals en 1391, de manera que els dos grups participaren de la confraria sota la seua advocació, on s’acolliren fins a cinc-cents homes i sis-centes dones.

Aquella milícia urbana sota la direcció dels jurats i del justícia gaudí de privilegis i d’exempcions per als seus membres, adquirí un protagonisme essencial en les dues celebracions ordenades a l’uníson pels jurats i el bisbe, amb un recorregut urbà que vinculava la Casa de la Ciutat, la catedral i l’església del sant, tant en la festa fundacional del Nou d’Octubre com en la de l’onomàstica, perquè les dues processons, sense perdre el caràcter religiós, adquiriren un perfil de celebració cívica que expressava la plena identificació entre la dinastia, la ciutat nascuda d’una conquesta i la formació d’una comunitat veïnal, on l’exhibició de les armes i de l’heràldica reial manifestava una ineludible simbiosi fins al punt que les armes i la bandera reials foren assumides com a pròpies.

Les dues cerimònies anuals distribuïdes en dues dates quasi equidistants simètriques al llarg del calendari, el 23 d’abril i el 9 d’octubre, rememoraren i refermaren doblement i anualment la identitat ciutadana. L’orgull que derivava de posseir una força armada a les ordes dels magistrats municipals s’augmentava amb la participació dels veïns i amb la regular renovació de les vacants del Centenar, que impedien la privatització de l’honor, mentre que la defensa de la jurisdicció urbana en aplicació dels furs i privilegis, és a dir, de la constitució política, o també les regulars confirmacions reials de l’existència i funcionament de la companyia, afavoriren la fixació perenne d’aquestes dos cerimònies al calendari ciutadà. L’església sota el patronatge del sant, la seu confraternal i la catedral, més les dues processons generals, on s’inclogué l’alardo de la milícia amb les banderes del sant i de la senyera, la copresidència dels edils i del bisbe, acompanyats dels oficials reials, acabaren fargant una expressió de pertinència i de cohesió  col·lectiva que reactualitzava de forma reiterada el record de l’èpica conquesta jaumina, arredonia l’assumpció d’un sentiment d’identitat i, per extensió, la imperible celebració dels orígens fundacionals de les institucions de govern i de la comunitat veïnal.