El vi i l’antic testament

INTROIT. TABÚS DIETÈTICS I RELIGIONS

Moltes religions tenen tabús dietètics, i també obligacions; fàcilment ens en venen al cap: la prohibició de menjar carn de porc, o de sang, entre jueus i musulmans; la de la vaca, entre els hindús; les begudes alcohòliques, entre els musulmans; o el pa (que ha de ser àzim, no fermentat), entre els jueus durant la Pasqua. També poden ser temporals, circumscrits a una època determinada, com el Ramadà musulmà o la Quaresma cristiana.

Alguns dels tabús poden haver-se generat per evitar les conseqüències negatives (ecològiques, sanitàries) de la criança de determinats animals, o de la seua ingesta; en altres casos, poden representar formes de cohesió social o marques de diferenciació amb religions veïnes.

Les causes de fons del manteniment o no d’eixos tabús a mesura que les religions evolucionen per acoblar-se a uns altres àmbits ecològics[1] obri un camp interessant a l’hora de relacionar natura, cultura i religió, que és l’àmbit d’aquesta secció.

Les religions «del Llibre» l’Antic Testament de la Bíblia, és a dir, el judaisme, l’islam i el cristianisme, han evolucionat de manera diferent pel que fa als tabús dietètics que figuren a l’Antic Testament.

En l’article anterior vam comentar algunes de les prevencions enfront del rent o llevat pel que fa a la panificació.[2] S’hi produeix un procés bioquímic impulsat pel fong microscòpic Saccharomyces cerevisiae, un microorganisme que, en alimentar-se de la farina humida o de determinats sucs dolços, produeix com a residu metabòlic alcohol etílic, responsable del fet que les begudes que el contenen tinguen un caràcter embriagador. Doncs bé, a l’hora d’abordar l’ús, regulació o prohibició en el consum de les begudes embriagadores, les tres religions han oscil·lat i evolucionat de manera diferent. Parlem-ne.

 

BEGUDES EMBRIAGADORES EN L’ANTIGUITAT

Conservar aigua és difícil i perillós per les malalties que es poden patir quan l’aigua es corromp. Per això, el descobriment de les begudes alcohòliques, antisèptiques, va representar un pas molt important en la història de la humanitat, amb l’afegit que conferia una certa embriaguesa a qui les consumia.

Potser la primera beguda embriagadora fora l’aiguamel o hidromel, una dissolució aquosa de mel que fermentava per l’acció del Saccharomyces cerevisiae. Aquesta beguda va formar part de la dieta de les primitives societats recol·lectores. Més tard, quan el cultiu dels cereals es va consolidar, al voltant del 10000 aC, els mesopotàmics consideraven que el consum de pa i cervesa, cereals fermentats, era una de les coses que els distingien dels salvatges i els feia plenament humans, civilitzats, atés que representaven un estil de vida més sedentari i ordenat que el de l’existència atzarosa dels caçadors recol·lectors de la prehistòria. L’Epopeia de Gilgamesh (2100 aC) i l’Himne a Ninkasi (deessa sumèria de la cervesa; 1800 aC) són els primers mites relacionats amb la cervesa.

Més tard, entre el 8000 i 7000 aC, al vessant sud del Caucas, Transcaucàsia, i protegits dels vents gelats del nord durant la darrera glaciació, es va desenvolupar la domesticació de la vinya a partir de la varietat Vitis vinifera ssp. Sylvestris en una zona coneguda com a Triangle del Raïm o de Vavilov,[3] en homenatge al científic rus que va identificar eixa zona com el centre primari de domesticació de la vinya; un espai que simbòlicament podríem representar pel volcà Ararat, situat justament entre Armènia, l’Àsia Menor i l’Iran.

L’origen del cultiu i del producte eren coneguts pels pobles mesopotàmics, i això quedaria reflectit en la mitologia hebrea. El captiveri a Assíria (s. VIII aC) havia acabat amb les deu tribus del regne d’Israel, però el de Babilònia (s. VI aC)[4] va finalitzar amb el retorn dels exiliats del regne de Judà, i amb ells els coneixements mesopotàmics sobre la vinya i el vi, els quals quedaren plasmats en la història de Noé, en el Gènesi (s. VI-V aC), com comentarem més avant. Abans, però, parlem breument de la cronologia bíblica.

 

L’ANTIC TESTAMENT I EL VI

Si llegim els llibres de l’Antic Testament amb criteris híbrids, cronològics[5] i temàtics, podem seguir l’evolució del pensament sobre el vi i les begudes genèriques embriagadores, la qual cosa resulta ben instructiva.

Això sí, allí on arribava el vi assolia posicions de privilegi, tot equiparant-se amb el pa pel que fa a la seua importància. Així, en un dels poemaris més antics, el bíblic Salteri o Llibre dels Salms, podem llegir: «… fas créixer les plantes que l’home cultiva, de les quals obté el pa i el vi que li alegra el cor» (Sl 103, 14-15; s. VI aC).

I a mesura que el cultiu de la vinya i el comerç del vi arribaven a Mesopotàmia (i més tard a l’orient mediterrani i Egipte), la beguda guanyaria posicions respecte de les altres embriagadores, com la cervesa dels cereals i les sidres dels fruits dolços.

També es feien, des de ben prompte, advertiments sobre el perill de l’embriaguesa. Així, en la recopilació de sentències o Proverbis, un altre dels llibres més primitius de l’Antic Testament, trobem en la molt posterior versió llatina de sant Jeroni,[6] la Vulgata (s. IV dC), el següent adagi: «Luxuriosa res vinum, et tumultuosa ebrietas: quicumque his delectatur non erit sapiens» (‛El vi és desvergonyit, l’embriaguesa tumultuosa; qui perd la xaveta no trobarà el trellat’). (Pr 20,1-2).

Consells, sentències i mites advertien sobre les dosis recomanables en la ingesta de vi; però també hi havia reflexions sobre la seua funció social, com en l’exhort que feia la mare del rei Lemuel al seu fill: «No convé als reis de donar-se al vi ni als prínceps de deixar-se endur per la beguda, que si beuen oblidaran les lleis i violaran els drets dels oprimits». Ans al contrari, recomana repartir-lo entre els més necessitats: «Més aïna porteu beguda al qui està perdut, vi al qui viu en l’amargor; que bega i oblidarà la misèria i ja no recordarà la seua pena» (Pr 31,4-7).

En qualsevol cas, el cultiu de la vinya, l’elaboració del vi i els perills que comportava el seu ús immoderat, ho tornarem a trobar en el Gènesi, ara embolcallat pel relat mític de Noé, on se’ns conta que, després del Diluvi, «Noé va ser el primer a treballar la terra i plantà una vinya» (Gn 9,20); una plantació que va fer justament als peus de l’Ararat, el gran volcà situat entre Armènia i l’Àsia Menor. En el mateix capítol, però, s’adverteix de la doble cara del vi, una beguda plaent alhora que perillosa segons la dosi ingerida: «Un dia [Noé] va beure vi, s’embriagà i es va despullar dins la tenda» (Gn 9,20-21).

Embriaguesa de Noé (1509), de Miquel Àngel.

Primer panell de la volta de la Capella Sixtina. Vaticà (Roma)

Però, no eren tan sols els reis, els prínceps o els patriarques els que havien de dignificar el seu paper mantenint-se sobris, sinó que això també s’hauria d’aplicar als levites o sacerdots quan havien de complir les seues funcions. Perquè sembla que al principi això no estava clar. De fet, en un dels llibres més antics del profeta Isaïes (s. VIII aC; primer Isaïes), la preeminència social de la casta sacerdotal afavoria els excessos en el consum del vi; i el profeta arriba a queixar-se’n: «N’hi ha que, de tant de vi caminen amb dificultats i fan tentines de tanta beguda que han pres: són sacerdots i profetes els qui s’atabalen de tant beure. El vi els consumeix, la beguda els fa trontollar. Es torben amb les visions, s’emboliquen quan donen sentències. Totes les taules són plenes de vòmits, no hi ha net ni un racó» (Is 28,7-8).

La falta d’exemplaritat degué arribar a un extrem tal que entre els segles VI-IV aC, el llibre dirigit a marcar les normes dels sacerdots hebreus, el Levític, va estipular la necessària sobrietat dels levites durant les seues funcions religioses. Llegim, en el capítol 10 de la Vulgata, la versió llatina i canònica de la Bíblia: «Dixit quoque Dominus ad Aaron: Vinum, et omne quod inebriare potest, non bibetis tu et filii tui, quando intratis in tabernaculum testimonii, ne moriamini», que significa: ‛El Senyor va parlar també a Aaron [primer Summe Sacerdot d’Israel i cap dels levites] i li va dir: «Quan haureu d’entrar al tabernacle,[7] ni tu ni els teus fills no beureu vi ni altres begudes embriagadores, si no voleu morir»’ (Lv 10,8-9).

Però ¿era el vi l’única beguda embriagadora sobre la qual calia que els tractadistes bíblics es pronunciaren? D’això, en parlarem en la propera entrega.

[1]Saó 455, gener 2019: https://revistasao.cat/ecologia-medicina-i-simbol-sant-antoni-i-el-porquet/

[2]Saó 479, abril 2022: https://revistasao.cat/bioquimica-i-simbolisme-en-la-pasqua-el-llevat-o rent/

[3]Sobre el malaguanyat Nikolai Vavílov ((1887-1943), un dels grans genetistes i agrònoms del segle XX, mort per oposar-se als intents de subjugar la genètica a la filosofia comunista del materialisme dialèctic: https://daualdeu.files.wordpress.com/2022/04/daualdeu22-5-9.pdf

[4]La sort dels jueus en Babilònia està recollida en els llibres de Daniel i d’Ester.

[5]A hores d’ara, la datació més acceptada per als principals llibres de l’Antic Testament és:

• VIII aC: primer Isaïes (1-39).
• S VII aC, durant el regnat de Josies (641-609 aC): Sofonies, Josué, Jutges, Samuel, Reis, primeres versions del Levític i el Deuteronomi.
• VI aC, continuen les reestructuracions i afegits als llibres anteriors; i, a més, Jeremies, Ezequiel, segon Isaïes (40-55), Salms.
• V-IV aC: Torà (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi) resultants de la fusió de nombroses fonts, tercer Isaïes (56-65), Cròniques.
• III-II aC: Job Eclesiastés, Càntic dels Càntics, Jonàs.
• II-I aC: Daniel, Macabeus, Tobit, Judit.

[6]https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[7]Tabernacle és un terme llatí que significa ‛tenda de campanya’; fa referència a l’envelat mòbil que els hebreus usaven de santuari abans de la construcció del temple de Jerusalem. S’hi guardava l’Arca de l’Aliança amb les tauletes de la Llei. També s’anomena tenda de l’aplec sagrat (Dt 31,14) i tenda de l’Aliança (Nm 9,15).