La revista degana en valencià

Ecologia, medicina i símbol: Sant Antoni i el porquet

13/03/2020

Les relacions entre santoral, natura i cultura són extraordinàriament riques en informació, interpretacions i representacions; i sobre alguns temes paga la pena insistir per establir-ne noves relacions.

LA FESTA I EL PORQUET DE SANT ANTON

Pel gener de 2018 vam dedicar un article a sant Anton,[1] i al novembre de 2018 a sant Martí,[2] dos sants lligats al porc com a animal de gran rellevància en el món cristià. En el primer féiem referència als atributs que l’ornen o acompanyen el sant: el bàcul abacial, l’hàbit dels antonians, la lletra grega i hebrea tau (Creu de sant Anton), el foc («de sant Antoni» o ergotisme), una campaneta i un porc (!), que explica l’apel·latiu afectuós amb què es coneix al sant: «el del porquet». En el dedicat a sant Martí posàvem l’èmfasi en la importància ecològico-alimentària del porc a les nostres terres.

Atesa la relació positiva amb el porc en la cultura cristiana, sorgeix immediatament una pregunta inicial: com és possible que un animal, impur per a la religió jueva, haja esdevingut quasi totèmic per a la cristiana –hereva d’aquella– fins al punt de ser associat a un dels sants més venerats?

El primer sant (del s. IV) cal lligar-lo a l’orde monastico-hospitalari dels antonians, instituïda en el segle XI sota l’advocació d’aquell. Aquest orde representa un cas curiós en la història de l’Església, ja que no va ser creat per cap reformador religiós, sinó per desenvolupar una funció mèdica alhora que vinculada a la religió, un exemple de com, en la mentalitat tradicional, el concepte de salut és tant material com espiritual.

L’objectiu de l’orde era atendre els malalts de l’ergotisme, ignis sacer o foc sagrat, una intoxicació molt estesa durant l’Edat Mitjana i causada per la ingesta de pa negre de sègol (Secale cereale; cast. centeno) quan estava contaminat pel fong Claviceps purpurea, l’esperó (fr. ergot) o sègol banyut (cast. cornezuelo del centeno). Aquest fong, que conté un principi actiu, l’ergotamina, produeix escalonadament al·lucinacions, vasoconstriccions en les extremitats, gangrenes ardents i finalment la mort.

Com que el tractament usava el greix del porc, aquest animal es va identificar amb l’orde i, de retruc, amb el sant patrocinador.

  • El tractament dels antonians, esdevingut canònic, consistia a amputar els membres gangrenats, cobrir la ferida amb greix de porc per evitar-ne les infeccions[3] i substituir el pa negre (de sègol) amb pa blanc (de blat). Els hospitals antonians van ser dels primers a popularitzar-se com a cases de salut, i se’n van fundar moltes, com ara a València, Oriola, Alacant, Barcelona, Cervera, Lleida, Tàrrega, Valls i Palma de Mallorca.
  • La necessitat de greix de porc per protegir les ferides va incentivar la criança i manteniment, a càrrec de tot el poble, de porquets destinats als malalts d’ergotisme; uns porquets que eren beneïts, pasturaven lliurement pels carrers i duien com a senyal una campaneta.
  • Eixos porcs complien una triple funció: la higiènico-sanitària de netejar els carrers d’immundícies; l’alimentària de transformar allò que menjaven en carn de la millor qualitat, i la mèdica de contribuir, amb el greix, al guariment dels amputats.

Així que, potser, la festa de Sant Antoni siga una síntesi simbòlica del tractament d’aquella malaltia, amb rituals com:

  1. Les fogueres de Sant Anton: probable sortilegi per a conjurar el «foc de Sant Anton» o ergotisme; se’n fan a pobles valencians com Alberic, Almoines, Alpont, Beneixama, Borriol, Canals o Pedralba.
  2. Els porrats (mercats de productes tradicionals, dolços i fruits secs) de Sant Anton (dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer); hi cobraven especial rellevància aliments blancs, com els rotllets de Sant Anton, el torró de nóvia —crispetes amb mel—, els poncils (Citrus medica; de mesocarpi o corfa blanca ben grossa), potser evocadors del pa blanc que es recomanava com a substitut del pa negre de sègol.
  3. Els dimonis de Sant Anton, amb torxes; potser al·lusius a les temptacions o al·lucinacions que patien els afectats durant la primera fase de la malaltia.
  4. La benedicció del porc; i per extensió, de tot el bestiar i els animals domèstics; i era l’únic dia en tot l’hivern en què no es mataven porcs.

Altrament, com que el porc és una excel·lent font d’aliment, i en particular durant l’hivern, època de penúria alimentària, la rifa d’un porc ha sigut part quasi imprescindible de les festes de Sant Anton. Benaurat aquell que li tocara en sort un marranet ben engrossit per disposar d’aliment en la part més crua de l’hivern, quan la productivitat dels camps estava en el mínim. I justament els dos sants lligats al porc, sant Martí[4] i sant Anton, se celebren durant l’època més dura de l’hivern. Un nou exemple d’intersecció entre religió, natura i ciències.

 

[1]https://revistasao.cat/sant-antoni-abat-un-sant-polifacetic/

[2]https://revistasao.cat/sant-marti-i-linici-de-lhivern/

[3]A Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa), fins a la segona meitat del segle XX encara es tenia a casa, per curar ferides, colps i blaüres el «segí fos», mantega de porc o sagí adequadament fos i guardat en pots per a les ocasions.

[4]«Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi», «Per Sant Martí, mata el garrí», o el castellà A todo cerdo le llega su San Martín.

 

Article publicat al número de gener 455.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top