Els colors de les comarques valencianes

«L’ocre i el blanc estan estesos per tot el País Valencià, mentre que al nord domina l’anyil i el mangra és més preponderant al sud»

«El pas del temps farà de nosaltres colors», cantava l’Ovidi. I és que, al cap i a la fi, el color forma part de la identitat personal i col·lectiva. Els nostres pobles i les nostres comarques tenen identitat pròpia ,i el patrimoni arquitectònic i els paisatges construïts en formen part. I, com no, els colors que els componen. Per això, basant-nos en una investigació de Xavier Bordils i Susy Seva, emprenem un itinerari cromàtic de les cases del territori valencià, de nord a sud, en el qual es ressalten els colors de l’arquitectura tradicional valenciana, així com les similituds i diferències entre comarques.

Si recorrem les comarques, ens adonarem que hi ha tres colors, a més del blanc de calç, que comparteix tot el territori: l’anyil o blau, l’ocre i el mangra. L’ocre i el blanc estan estesos per tot el País Valencià, mentre que al nord domina l’anyil i el mangra és més preponderant al sud.

EL BAIX MAESTRAT

En aquesta comarca trobem el color pedra en les aglomeracions urbanes com a continuïtat dels marges del camp. A més, un denominador comú és el color de les teules vermelloses com a l’Aragó, encara que són més ataronjades a l’interior i una mica més clares a la costa amb líquens que les enfosqueixen. Una altra particularitat del Maestrat i d’altres comarques de Castelló és que la façana principal sol estar pintada amb més cura i repintada més sovint que les laterals, que de vegades ni tan sols estan arrebossades.

ELS PORTS

Els Ports, igual que el Maestrat, evoca una gamma cromàtica basada en colors terra (més aïna de pedra) i l’anyil, també barrejat com a color de contrast. Sobre aquest fons sobri de les façanes, posen color les persianes amb colors suaus i materials naturals com la fusta i la canya. A més, són típiques de la comarca les sanefes de rajoles amb dibuixos d’espirals blau ultramar sobre fons blanc que adornen els cantonets de les lloses de gairebé tots els balcons, les baranes, quan no són de fusta (freqüent en els Ports, però inusual en la resta de territori), estan pintades de negre.

L’ALT MAESTRAT I L’ALCALATÉN

L’entorn visual d’aquestes comarques està molt marcat pels masos. La impressió, de lluny, és monocolor, austera, i els pobles semblen blocs de pedra ocre o marró. I és que els pocs adorns de color a les façanes són els de les pollegueres de les portes i finestres que solen ser de blau anyil o verd i els sòcols que constitueixen una gran varietat de grisos verdós o blaus.

LA PLANA ALTA I LA BAIXA

A la vora de la mar trobem cases rústiques amb terrat similars a les cúbiques de Peníscola, on domina el blanc, i a mesura que anem cap al sud les construccions es tornen menys sòbries, amb més colorit i la incorporació de rajoles en frisos i adorns. La Plana, pel que fa al color, és una clara transició entre el Maestrat i l’Horta de València.

L’ALT MILLARS

Els pobles d’aquesta comarca tenen algunes influències que s’aprecien en la utilització dels maons cara vista, però conserven la seua fesomia valenciana en les façanes de colors pastís, les esglésies barroques amb les cúpules de teula vidriada, la utilització de rajoles o adorns ceràmics de coronació de teulades i balustrades.

L’ALT PALÀNCIA

Hi ha una diferència entre els pobles amb tradició balneària, com Navajas, amb la influència del codi modernista de l’horta valenciana en els seus adorns, rajoles, persianes no enrotllables, coronaments amb ampits «de pinta» i balcons del mateix tipus dels que es troben a l’Horta, i els altres pobles no tocats per la influència de l’estiueig. En aquests, les poques aportacions de color sobre façanes –gairebé sempre grises o blanques, més o menys tenyides de gris o ivori– són els sòcols de grisos variats, i marrons, la fusteria de gris blavós o marrons i les persianes amb tocs de color verds i grisos.

EL CAMP DE MORVEDRE

La seua gamma mimètica està influenciada per la freqüent utilització de la pedra de gres roig i pels arrebossats de les cases d’aquesta zona realitzats amb terres vermelloses. A més, les portes i finestres no tenen en general adorns en el pla frontal, sinó que són els buits interns els que estan pintats de blau o verd, de forma perpendicular a la façana, i constitueixen l’única nota de color sobre façanes blanques o d’un blanc tenyit de blavet, rosa o ocre molt clar.

L’HORTA

La comarca està caracteritzada per l’exuberància dels colors. Hi trobem tres codis cromàtics diferenciats: el codi de les barraques i alqueries, sobri amb dominants del blanc; el codi mimètic amb la terra de conreu que ací està representat pel morter, arrebossat, pedra i sobretot pel totxo cara vista i les teules de colors marró tabac, que amb el temps van prenent un to groc a causa dels líquens, i, finalment, el codi dels habitatges policromats, pintats amb diversos colors clars, que incorporen ornaments de guix i rajoles.

LA VALL DEL TÚRIA: EL CAMP DE TÚRIA, ELS SERRANS I ADEMÚS

La paleta és, en general, molt més apagada que la de l’Horta. Hi dominen els sòcols de pedra o pintats de grisos i marrons, i hi abunden les façanes ocres, o mimètiques, sobretot en els pobles dels Serrans, més mimètics amb el seu entorn de terra i pedres que els de la resta de les comarques valentines. Hi abunda la utilització del blau en façanes i adorns interns, i pinten amb freqüència les portes i finestres amb un color vermell indi característic. Un tret típic del Racó d’Ademús és la forma de les seues volades a les teulades, amb tres tires de teules decorades en colors blanc i siena en forma de triangles.

FOIA DE BUNYOL I UTIEL-REQUENA

Aquestes comarques són més sòbries i els colors de contrast amb el blanc tenyit dominant només es troben en fusteria, persianes i en les cornises de coronament en què, de vegades, es veuen sanefes de color, amb alguns elements de ceràmica o rajoles. El morter natural també és grisós palla, com les terres de les vinyes, que alternen amb terres d’argila rogenca. És curiós com el fet de pintar els sòcols del mateix gris que la vorera o fins i tot que la calçada proporciona l’aparent sensació d’eixamplar els carrers, quan en realitat són estrets.

LA RIBERA ALTA I BAIXA

Una de les característiques de la Ribera és la gran profusió de colors a les façanes amb predomini dels colors pastís, gairebé sempre combinats amb ornaments blancs o colors molt clars, realçats de vegades per baix relleus de guix al voltant dels buits de portes i finestres, o en els ampits de coronament dels edificis. Hi domina l’estil modernista, època de l’esplendor de l’exportació de la taronja.

LA VALL D’AIORA I LA CANAL DE NAVARRÉS

La tendència general de les façanes és de colors ocres i rosa molt clars. Allò més representatiu és la cura que tenen en els detalls, com els sòcols, que solen ser rugosos de colors grisos o marrons i tenen la particularitat d’estar emmarcats per una banda llisa d’uns 5 cm, com un adorn formant una motlura en relleu i en un to contrastat. Les teules són com la terra de la zona: ocre grisenc clar, enfosquides per líquens.

LA SAFOR

A la Safor, que és més sòbria que la Ribera, predominen els ocres més intensos que a la comarca veïna i es percep una tendència cap als colors teula i siena. Els detalls de color constitueixen un element important en l’interior dels carrers de la Safor, com els ornaments ceràmics o de pedra, les bigues de fusta, sanefes fetes amb trepes que enriqueixen els sòcols i les successives capes superposades de calç acolorida amb blavet de densitats diferents.

LA COSTERA I LA VALL D’ALBAIDA

En aquestes comarques es percep una sensació d’harmonia suau amb colors ocres clars, rosats i blancs tenyits. Els adorns, cornises i llindes de finestres són blancs. Els admirables balcons i la ferreria que adornen els carrers són generalment negres i sovint de fosa. Pel que fa a les cases populars, aquestes són de gran alçada comparades amb les d’altres comarques.

LA MARINA ALTA

La impressió d’aquesta comarca és bastant propera a la de les comarques veïnes, amb la utilització de la pedra en sòcols i en adorns al voltant de la porta i façanes acolorides en tons clars. La gamma de colors és més viva i menys pastís, els ocres tenen tendència a ser més vius, o més vermellosos. Els pobles costaners fan la sensació de ser realment blancs, tot i que en realitat també hi ha una gran riquesa en les paletes de colors, en façanes, ornaments i detalls.

LA MARINA BAIXA

Els pobles pesquers recorren a la pintura per adornar les cases i tapar els morters de poca qualitat; el resultat són unes façanes contrastades entre si fàcilment diferenciades de les dels veïns. En els pobles de l’interior trobem pedra en els sòcols, adorns i fins i tot a tota la façana, amb més harmonia de colors menys contrastats que a la costa, combinant generalment el mateix color en sòcols i en ornaments.

EL COMTAT I L’ALCOIÀ

Aquestes comarques estan formades per façanes de colors clars, beix i crema, molt enfosquits pel temps. El seu tractament sol ser de pedres o imitació i d’estuc acolorit, tot i que també apareix l’anyil en alguns edificis juntament amb el blau grisenc, propi de zones industrials. Una nota característica són les reixes molt elaborades, amb elements de fosa de ferro, en forma de reixes, en portes i balcons negres o pintats en color plata.

L’ALACANTÍ

La comarca té una paleta de colors que, encara dins la regla general, té les seues peculiaritats, amb tendència cap als colors vermellosos, ocres i blaus. A més, prenen molta importància la fusteria i les persianes, i de vegades es troben restes de fusteria pintades de blau i ocre. Altres elements importants són els frisos de rajoles en contrast amb el fons de les façanes, i les rajoles en els ràfecs subratllant l’horitzontalitat.

EL VINALOPÓ

Hi ha un major atreviment en la utilització dels colors vius. El color dominant, a més dels ocres més o menys saturats, és el mangra, que de vegades pren unes tonalitats ataronjades, molt properes als tons italians. Els adorns són generalment clars al voltant de les finestres i organitzant panells horitzontals i verticals en façanes acompanyats d’elements de guix d’un gust neoclàssic d’influència italiana. Els sòcols són grisos.

LA VEGA BAIXA

 

Els habitatges ofereixen un aspecte de colors dominants molt clars o blancs bruts grisencs. De fet, el gris sembla el color dominant en els seus pobles. És freqüent l’absència d’ornaments en portes i finestres. A més, són elements importants i identificables en la paleta de detalls la fusteria, les persianes i reixes amb colors que contrasten amb els tons suaus de les façanes.

 

Article publicat al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar