Tens 0 productes a la teua cistella
24/05/2018
Els fonedors itinerants de campanes al territori valencià: una aproximació a un ofici artesanal perdut
«Amb Jaume I arribaren a la ciutat de València les primeres campanes i, consolidada la societat cristiana, arribarien els primers fonedors de campanes»
En la nova societat cristiana implantada a partir del segle XIII al nostre territori, les campanes foren un element clau a la seua organització. Amb el rei Jaume I arribaren a la ciutat de València les primeres campanes i, pocs anys després, consolidada la societat cristiana, arribarien els primers fonedors de campanes.
En el cas valencià, fins a la dècada dels anys 90 del segle XIX, l’ofici de campaner (també denominat mestre campaner, buidador de campanes o fonedor de campanes) era exercit de forma ambulant o itinerant. La fosa d’una campana era un fet que es produïa, com a norma general, de forma esporàdica i, per tant, per exercir l’ofici es requeria una gran mobilitat que no es limitava a les fronteres polítiques del moment. També era habitual que alguns fonedors, especialment els que residien en zones rurals, combinaren l’ofici de fonedor amb altres, i sovint apareixen en la documentació com a llauradors.
Per altra banda, resultava complicat transportar les campanes llargues distàncies i el fet més habitual era la fosa a peu de torre o en llocs molt pròxims a l’emplaçament definitiu de la futura campana. Per exemple, s’han trobat restes d’un motle preparat per a fondre una campana al segle XIV al costat de l’església de Sant Bertomeu de Xàbia. Per altra banda, la documentació de la fosa d’una campana per al Campanar Nou (Torre del Micalet) l’any 1405 descriu diverses obres efectuades a l’antic claustre de la catedral per fondre-la. Aquesta pràctica es manté als segles posteriors. Així, l’any 1752 el fonedor Guitarte fon una campana per a la Seu de Xàtiva al convent de Sant Francesc, fet del qual va deixar constància en les inscripcions: «ME FECIT GUITARTE EN SAN FRANCISCO». En 1784, Pasqual Roses va fondre dues campanes per a la parròquia de Petrer i en una va incloure la següent inscripció: «ME HIZO EN PETRER PASCUAL ROSES EN CASA DE JOAQUÍN AMAT».
La necessitat del viatge implicava que el fonedor portava els mínims materials necessaris per a fondre una campana, sovint unes fustes amb les lletres, algunes decoracions, xifres (per a la data de fosa) i imatges religioses. Ni tan sols portaven la plantilla per a preparar el motle de la campana, una peça que era fonamental i traçar-la constituïa el secret millor guardat de tot fonedor. Per mitjà d’unes mesures que sols ell sabia interpretar, obtenien les dimensions de la futura campana i traçaven el seu perfil interior i exterior. La plantilla (feta habitualment de fusta i amb parts metàl·liques) era destruïda quan ja estava elaborat el motle. També era necessari construir el forn per a fondre el metall, així com les conduccions necessàries per tal que el bronze arribara als motles.
Tots aquests elements feien que la feina del fonedor fóra una tasca complexa, ja que calia repetir el procés cada volta. A més, els fonedors es podrien trobar dificultats afegides, com ara l’acció dels agents climàtics (pluja o fred, entre altres) que afectaven greument el procés de fosa de les campanes. Per aquest motiu, durant la primavera i l’estiu era el millor moment per a fondre campanes, mentre que durant la tardor i l’hivern solien formalitzar els contractes, cobrar els deutes pels treballs fets i tornar als pobles de residència.
Els campaners itinerants al territori valencià: els fonedors autòctons i els forasters
La mobilitat requerida per l’ofici és una de les causes que expliquen la procedència geogràfica d’alguns dels campaners itinerants documentats. Al nostre territori sembla que els primers procedien de França, com és el cas d’Antoni Martí, que era de Langres. L’any 1425 fon una campana per al rellotge del municipi castellonenc de Catí, i l’any 1438 es troba a la ciutat de València, on va fondre tres campanes per al Campanar Nou. Joan Clerget n’és un altre exemple. Possiblement procedia del ducat de la Borgonya i l’any 1507 residia a la localitat pirenaica de Broto (Sobrarb, Osca). Un any després fon una campana per a la Torre Nueva de Saragossa, dues en 1511 per al rellotge de Barbastre i, finalment, sabem que l’any 1544 va fondre la Maria per a la catedral de València.
Per altra banda, als segles XV i XVI trobem alguns fonedors que en la documentació apareixen com a residents a la ciutat de València, com Pere Simó (mitjania del XV) o els germans Cristòfol i Felip de la Torre (segona meitat del XVI). A més, al XVI Melcior Trilles manifesta ser natural de la ciutat.
València es manté als segles XVII i XVIII com a lloc de residència de molts fonedors i punt de partida dels viatges per a exercir el seu ofici. A més, a l’espai ocupat actualment per la plaça de la Reina sembla que era on molts d’ells tenien la seua residència, concretament al conegut com carrer dels Campaners. Un dels més actius és Josep Lleonart (segona meitat del segle XVIII), autor d’importants conjunts de campanes a Xest i en algunes esglésies de la ciutat de València. Altres fonedors, com Jeroni Sarrió, residien a Xàtiva.
Especialment des de la segona meitat del segle XVIII, un xicotet poble de la Vall d’Albaida, Benissoda, adquirirà gran importància per a nosaltres. Allí s’establiren els Roses, una de les famílies més importants vinculades amb la fosa de campanes fins a ben entrat el segle XX. Per diverses unions matrimonials, al segle XIX alguns d’ells s’establiren també en altres pobles molt pròxims: Albaida i Atzeneta d’Albaida. De la intensa activitat dels Roses queden campanes per tot el nostre territori, i alguns treballaren també per terres aragoneses. Pasqual Roses és un dels noms més reconeguts i trobem campanes foses per ell des del Maestrat fins a la Vega Baja del Segura. També una rama familiar va viure a Xella, on signaven les campanes com «LOS ROSES DE CHELLA».
Durant els segles XVII-XIX la presència de fonedors d’altres territoris va ser menor. Els Argos són alguns dels més destacats, residents a l’Aragó però originaris de Cantàbria, i treballen principalment en diverses poblacions de Castelló.
«Els Roses van ser una de les famílies més importants vinculades amb la fosa de campanes fins a ben entrat el segle XX»
El final de l’ofici artesà i el naixement de les foneries industrials
A partir de 1850 s’establiren a Barcelona algunes foneries industrials, però els fonedors valencians continuaven viatjant per fondre les campanes. Un dels exemples de la pervivència dels fonedors itinerants és Pedro Palacios, que va viure durant la segona meitat del segle i mor en 1913. Els descendents d’aquest fonedor ens conten que l’ofici era tan pesat que Palacios va prohibir al seu fill aprendre a fondre campanes.
Durant la dècada dels 90 del segle XIX, els Roses establerts a Albaida, Atzeneta d’Albaida i València obriren les primeres foneries industrials, que es consolidaren al llarg del segle XX i, amb diversos canvis d’ubicació, algunes treballen fins als anys 90. Aquestes foneries varen ser molt diverses i el ritme de producció de moltes d’elles no va experimentar excessives variacions respecte dels fonedors itinerants fins a mitjan segle XX. Per al seu establiment sembla que el ferrocarril va ser clau, ja que els possibilità un mitjà per transportar les campanes a llargues distàncies i posteriorment ja disposaren dels seus propis mitjans de transport.
Tot i els canvis, molts d’ells mostraren una clara voluntat de vincular-se amb els seus avantpassats, ja que remuntar uns dos segles abans la primera fundació de la marca suposava un motiu de garantia i prestigi respecte de les foneries competidores. Foren el punt final d’un ofici secular que ens deixà com a testimoni centenars de bronzes, molts dels quals continuen vius avui en dia.
