Entrevista a «Cabrafotuda» (Fran Tudela)

«La inspiració naix de les meues pròpies vivències»

«Visc de fer contingut en Internet en valencià»

«El valencià també es mereix un lloc en les xarxes socials»

«Tinc quasi 300.000 seguidors en total»

«La gent jove són el futur de la llengua»

Fran Tudela és un jove que s’ha convertit en un dels influencers valencians que viu de crear continguts en valencià i d’altres activitats que ha pogut fer gràcies al seu èxit a les xarxes socials. I volia entrevistar-lo. No sé si l’agenda d’un ministre tindrà tants compromisos… Al final, el que hem fet és aprofitar les xarxes socials i l’hem feta utilitzant-les i enregistrant les preguntes i respostes. Després de la transcripció, ací tenen vostés l’entrevista més digital que mai no he fet. El personatge s’ho val i fa afirmacions contundents, molt contundents.

–Com comença Fran Tudela a ser Cabrafotuda?

–Bé, realment Fran Tudela sempre ha sigut una miqueta cabra fotuda perquè està com una cabra. Al final sempre ha sigut com el típic pallasso de la classe, el graciosset i tal, però és cert que fins que no arriba el 2020 no passe per una sèrie de processos que em fan adonar-me que el contingut de la meua llengua és el que més m’identifica. Fins que no em vaig adonar que tot açò de l’autoodi era com una diglòssia interna que patim molt dels valencians i fins que vaig posar-me a fer contingut en valencià. Fins que no va arribar eixe moment, jo no vaig saber que realment jo era una cabra. Cabrafotuda naix quan Fran es lleva la disglòssia de damunt i decideix fer contingut en la seua pròpia llengua, la llengua en què ell ha anat a l’escola, on ell s’ha criat, en què ha viscut a casa i en què s’ha enamorat.

–Per què?

–He comentat adés el tema de la diglòssia, que és una cosa molt important, perquè és una pena que un xiquet que s’ha criat i ha viscut en el poble en valencià tota la vida mai es planteja fer-ho en valencià, perquè és com que tot el que ha viscut i tot el que ha vist a Internet és en castellà. Per tant, jo vaig tindre, fa molts anys, un canal de YouTube i era tot en castellà. Durant la quarantena vaig començar a fer vídeos, però en anglés, i clar, em vaig fer superviral i jo sempre ho conte: em vaig fer viral i a Indonèsia! No em preguntes per què els meus vídeos van anar a parar allí.

I clar, tots els comentaris eren en indonesi. Jo era la Lina Morgan d’Indonèsia en aquell moment, que va arribar un moment després de passar un parell de mesos fent vídeos en anglés que jo em quedava sense idees i pensava: imagina que me n’he d’anar a Indonèsia a fer vídeos o ves a saber el què! I clar, em vaig acollonir i vaig deixar de fer vídeos en anglés.

Estàvem eixint de la quarantena en aquell moment i em vaig adonar que tot el món feia vídeos en Internet, però tot en castellà o en anglés. En valencià hi havia molt poquetes persones fent vídeos. I va ser eixe moment d’impàs de dir: i per què no? I per què no faig el vídeo en valencià? Perquè, al final, per a mi l’important no és arribar a més gent, sinó arribar a la nostra gent, i demostrar-me a mi i a tot el món que fer-ho en valencià també et podia obrir portes. I, efectivament, a mi me les ha obertes i no puc ser més feliç ara mateix.

–Comences amb el valencià des del primer moment?

–Com he dit, vaig començar en altres llengües, però el procés ha valgut la pena. Adonar-se que es pot fer en la teua llengua, inclús et pot obrir més portes si ho fas en la llengua en la qual realment t’expresses. Jo sempre tinc idees noves al cap perquè pense en valencià. He viscut en valencià, la inspiració naix de les meues pròpies vivències i les meues vivències han sigut en valencià, no en anglés.

–Quants anys portes en actiu?

–Porte en actiu dos anyets. L’any passat em vaig fer autònom i puc dir que visc d’açò. Visc de fer contingut en Internet en valencià; ja no només contingut, sinó també actuacions i ràdio. I ara tele també: m’han buscat per a treballar de reporter d’À Punt en el programa Tàp Zàping. La veritat és que no puc estar més content i més orgullós del que estic fent.

–Has notat l’augment de popularitat?

–Sí, sí, totalment. Ha sigut una miqueta a poc a poc. Quan vaig començar, al meu poble em paraven per fer-se alguna foto. Em feia molta il·lusió. Després, a mesura que vaig arribar a tenir com uns 30.000 seguidors, anava a un concert de música en valencià i es feien rogles de gent per fer-me fotos. I arriba un moment que, ja traspassades les xarxes, em coneixen perquè m’han vist a la tele, m’han escoltat en la ràdio, han llegit algun article meu… D’alguna manera saben de mi o han escoltat parlar de mi. I així és com he transcendit de les xarxes socials a un altre nivell. D’alguna manera m’ha fet un personatge públic valencià i jo he notat molt eixe canvi. La creació de contingut s’ha de pagar, s’ha de remunerar, perquè és ben difícil i moltes vegades tenim treballs precaris i, a més, estem dedicant molt de temps a fer contingut en xarxes gratuïtament. Si pagues per la publicitat de la ràdio, per què no has de pagar per publicitat en xarxes socials, que de fet la veuen més persones en xarxes que en ràdio? He notat molt la popularitat i a dia d’avui ja m’han passat coses com que he anat a Sevilla, a Toledo, a Portugal, a les Balears, m’han parat als aeroports, m’han parat en concerts… Bé, al meu poble tampoc no puc passejar sense que em paren, però és una cosa que m’encanta perquè és una fama que no és com la de Meryl Streep; és la fama d’un xicot valencià que fa vídeos en valencià i, per tant, els seus fans són com si foren amics del poble, perquè ens uneix que ho fem en valencià, tenim una llengua comuna minoritzada i és com creem un vincle de germanor i de poble, que no és el mateix que sigues internacional i et pare u de la Xina i es faça una foto amb tu perquè no hi ha un fealing com quan em para u de Guadassuar.

–Què et fa decidir-te per la nostra llengua?

–Per a crear vídeos necessite pensar en la meua llengua. L’anglés no és la meua llengua, per tant estava sense idees. Jo necessite inspirar-me en les meues pròpies vivències, i la realitat és que han sigut totes en valencià. Com t’he comentat, em vaig plantejar després del confinament si érem capaços de demostrar que el valencià també es mereix un lloc en les xarxes socials i en el món d’Internet.

–On creus tu que està l’èxit dels teus continguts?

–Bé, crec que és un contingut que tal vegada no s’ha vist mai. No és que siga allò millor  el que jo faig, sinó que ningú més s’ha animat a fer-ho, a imitar les valencianes i els valencians. Parlar dels personatges nostres, dels nostres costums, de la nostra gastronomia. Per això crec que he tingut un cert èxit. També tal vegada és la síndrome de l’impostor que tinc jo i pense que no soc bo i he de fer altres coses. Simplement és que a la gent li agrada el contingut perquè li agrada el meu personatge i li agrada la comunitat que he creat, la manera de parlar; li agrada com soc. M’agradaria pensar que ja hi ha moltes persones fent contingut en valencià i que jo no seré l’únic ni seré el més especial ni res. Simplement seré dels primers, però espere que siga per a llarg.

–Estàs a totes les xarxes socials?

–Estic en Facebook, en TikTok, Instagram i Twitter. A poc a poc vaig adonar-me que era important estar en totes, perquè al final si el que vols és ser un personatge que et coneguen, has d’estar a totes les xarxes. Jo en Twitter ara tinc 11.000 seguidors. Vaig començar des de zero i pensava que no tindria gens d’èxit. En Facebook en tinc quasi 3.000; no cree contingut a posta per a Facebook, però sí que és cert que moltes persones de l’edat dels meus pares o gent més major com m’auela sí que estan ahí. Per tant, els vídeos que faig a Instagram també els pose a Facebook. Com a xarxes principals, TikTok i Instagram.

–Hui, els seguidors i seguidores poden representar ingressos econòmics. Quines són les teues xifres?

–Els seguidors com a tal no donen ingressos. Instagram no paga, Facebook no paga, TikTok paga, però per un milió de visualitzacions igual et dona 2 euros, que no és gens representatiu. Però el que sí que fan les xarxes és que funcionen com a currículum. Són com el currículum del futur; és a dir, els mitjans més tradicionals com la tele, la ràdio o els periòdics et veuen i diuen: «este xic sap comunicar, és digital», o les marques d’empreses potents també et poden veure i dir: «com que este xic arriba a molta gent, vaig a contactar amb ell perquè faça un vídeo promocional de la meua marca». Al final funciona com una miqueta de currículum per arribar a les marques i als mitjans. Bé, tinc quasi 300.000 seguidors en total.

–Tens alguna anàlisi de les edats dels teus seguidors i seguidores?

–Sí, sí, clar que en tinc l’anàlisi, però sembla que tinc un humor que arriba a molta gent. Em para gent de 80 anys i em diu que han vist els meus vídeos perquè els els han passat els nets o perquè els han vist a Facebook. Però és que també tinc xiquets de 12 anys que venen i em demanen una foto. És increïble el rang d’edat que em segueix, perquè són de totes les edats.

–Es pot viure amb aquest treball?

–Sí, totalment, però no tot el món viu de fer contingut en xarxes. Jo he tingut la meravellosa sort que els de Comèdia i Tresdeu van apostar per mi i em van dir que el seu objectiu era professionalitzar-me, que poguera viure d’açò, ja que cap influencer valencià ho fa a dia d’avui, o molt poquets.
A poquet a poquet vam anar construint per poder arribar on estic avui i, efectivament, puc viure d’açò. Al final, la realitat és que un influencer valencià no és com un influencer castellà. Un que fa contingut en castellà probablement pot viure directament de les xarxes socials; jo no. Jo he de viure de xarxes socials, de les marques que em busquen per fer vídeos en xarxes, però també de fer espectacles d’humor en valencià. Jo m’he hagut d’espavilar-me i aprendre a estar damunt d’un escenari i fer humor en valencià davant 300 o 400 persones. També a anar a la ràdio. Ara mateix estic aprenent a ser reporter en la tele i sí que es pot viure d’açò, però has de tenir clar que has de ser una miqueta polivalent. No puc viure de xarxes, almenys de moment. Probablement en un futur sí, però de moment no. Pots viure de la teua marca, que en el meu cas és Cabrafotuda, però la meua imatge ja no és només de les xarxes, sinó també tele, ràdio, xarrades en instituts. Vull dir, que al final t’has d’adaptar i fer moltes coses.

–Tu ja fas actuacions. Et pensaves que arribaries on estàs?

–Jo no em pensava en la vida, en la vida!, que arribaria on estic. A dia d’avui n’estic supercontent. És que no puc estar més content! I ha sigut un procés molt ràpid, però alhora molt llarg.

–I ara també fas un programa a À Punt. Quin t’agradaria que fora el pas següent?

–No vull pensar els següents passos perquè són els de l’any que ve. Jo necessite gaudir del que estic fent ara mateix.

–Creus que és fonamental el paper de les persones que influeixen per a potenciar el valencià?

–Totalment. De fet, vull tirar roses a la comunitat de creadors de contingut en valencià. Crec que és necessari i crec que estan fent el que no ha aconseguit ni la tele ni la ràdio ara mateix. La gent jove està en les xarxes i al final estem arribant a ells: ni la tele ni la ràdio. Nosaltres tenim un poder que no tenen ells i estem fent una tasca superimportant.
I per això dic que em fa pena que els meus companys no s’hagen pogut professionalitzar, perquè crec que mereixem tots treballar del que estem fent, perquè estem invertint un temps gratuït en xarxes i al final això també es mereix remuneració i poder viure d’això, perquè estàs dedicant-hi un temps, una passió increïble i estem fent moltíssim per la llengua perquè arribem a la gent jove, i la gent jove són el futur de la llengua, no la gent major. La gent major ja ha parlat tot el valencià que havien de parlar. Amb la gent jove estem arribant on no arriba ningú més. Per això crec que és necessari.

–Alguna vegada he sentit que vosaltres feu més per la llengua que molts polítics.

–Jo no ho he dit mai, però sí que ho he sentit. Crec que, al final, el és necessari és que el valencià estiga en tots els llocs. Crec que tots som una roda i crec que tots són igual d’importants; és a dir, una mestra ensenya valencià i és necessari que ella l’ensenye, perquè si no l’ensenyes, com han de saber els xiquets com funciona la nostra llengua?, com han de saber la història de la nostra llengua i de la nostra cultura? Els creadors estem per a demostrar que el valencià, a més d’estar a classe i de ser més que un pronom feble, està fora, en el mòbil, en el carrer…

–Teniu alguna coordinació les persones que vos dediqueu a aquestes tasques?

–De coordinació entre nosaltres com una comunitat, cada vegada n’hi ha més. De fet, aquest cap de setmana passat hem estat a Mallorca en La Troca, una trobada d’influencers catalanoparlants, de Catalunya, de Balears i del País Valencià. Hem fet la primera trobada per a ajuntar-nos tots i fer una troca, és a dir, enredar-nos entre tots, embolicar-nos, conéixer-nos més i fer més sentiment de comunitat i ajudar-nos els uns als altres.

–Tens, teniu, algun suport institucional?

–Sí, gràcies al Departament de Llengües de la Generalitat hem pogut fer La Troca. Però també gràcies a la Plataforma per la Llengua, que organitza trobades en valencià amb molts influencers. Escola Valenciana també entra en contacte amb nosaltres. Ara fa poc he fet un acte per a la Generalitat, el de les persones d’edat: el Dia Internacional de les Persones d’Edat van comptar amb mi i amb la meua iaia perquè és un personatge també molt important del meu compte. La Generalitat s’ha adonat que també els influencers estem ací i que arribem a molta gent. O siga, que al final, d’una manera o altra, sí que rebem ajuda i cada vegada més. Això també ho he de dir: quan jo vaig començar, ni una ajuda. Ara mateix, a poc a poc, cada vegada més.

–On t’agradaria arribar, tens algun objectiu determinat?

–L’únic que sé és que vull dedicar-me a açò tota la vida, si pot ser. Jo sé que les coses canviaran. Ara és el meu moment de boom, i l’he d’aprofitar, però sí que és cert que m’agradaria assentar-me com a Cabrafotuda o com a Fran. En el futur, poder viure de la comunicació, de comunicar en valencià, de fer humor en valencià i de reivindicar la llengua. No sé on pararé l’any que ve. No em preguntes on pararé dins de quinze anys, però el que sí que sé és que vull que siga amb la meua llengua, la cultura, i defenent sempre allò que és nostre. Això sí que ho tinc clar.