Entrevista a Teresa Forcades

«Per què no s’ocupen les esglésies quan hi ha declaracions contràries a la justícia?»
«Si des de la base tenim la convicció del canvi, això no hi ha qui ho pare»

Teresa Forcades no té por de molestar. Monja benedictina i metgessa, s’ha posicionat en els darrers anys en la primera línia de l’opinió pública per la seua crítica a l’establishment, no sols eclesiàstic, sinó també socioeconòmic. Molts han vist en ella eixe aire fresc –i necessari– que falta a l’Església, mostrant una altra realitat menyspreada i ocultada pels grans mitjans de comunicació. Sense cap dubte, aquesta monja continuarà fent parlar molt.

–Eres una monja sense pèls en la llengua. Per què?
–Crec que això forma part del meu caràcter, perquè cadascú té la seua manera de ser. En el meu cas, ha influït el fet de vindre d’una família que podríem definir com anticlerical, en la qual m’havien parlat de l’Església més aviat en negatiu. Als 15 anys llig els Evangelis i descobrisc tot un altre món. Però, a l’Església trobe coses que contradiuen aquesta imatge positiva i, inevitablement, em surt fer-ne una crítica que siga honesta.

–En pocs anys has passat a la primera línia de l’opinió pública. Aquesta exposició mediàtica ha sigut favorable o desfavorable?
–Jo crec que les dues coses. Per una banda, està bé perquè ajuda que persones que no haurien anat mai a una trobada religiosa hi hagen anat perquè el meu nom sona. Llavors es troba amb una realitat de comunitat de l’Església que igual li fa pensar i canviar els estereotips. Per altra banda, com que de vegades parle del tema feminista, per exemple, hi ha gent a qui no li agrada. La part mediàtica et col·loca en una posició de fer ponts –i això ho valore en positiu–, però també hi ha una pressió molt forta sobre la meua comunitat i sobre mi, perquè això de convertir-se una mica en moda fa que estigues vigilada.

–Parles obertament de certs temes que supose que no deuen agradar a la jerarquia eclesiàstica. Has rebut pressions?
–Les pressions són constants. Hi ha hagut cancel·lacions per part d’alguns bisbats d’actes que hi havia amb mi. Però, malgrat tot, tinc la sort que la meua comunitat és plural i oberta. Hi ha monges a qui no agrada el que dic, d’altres pensen que és perfecte… El que més m’agrada de la meua comunitat és que tant les que estan a favor com les que estan en contra diuen que volen una Església i una societat on cadascú puga dir el que pensa, i respecten la meua opinió. I això per a mi és millor que si totes pensàrem igual, perquè no m’agrada el pensament únic.

–Des de fa un any tenim Papa nou. Quina és la teua percepció de les seues paraules i dels seus símbols? Creus que realment canviarà les coses?
–La meua percepció pel que fa al nou Papa és molt positiva. És un llenguatge nou, és un aire fresc… Però, estic convençuda que el canvi sempre ve des de baix. Per tant, això és una crida a la responsabilitat. L’actitud no és esperar a veure quan el Papa canviarà les coses; l’actitud és lluitar en l’àmbit local perquè una nova realitat de comunitat eclesial siga possible.

–Però pel que fa a allò que correspon al Papa, li deixaran fer canvis?
–Segur que no ho podrà canviar sense oposició. Si aquesta oposició serà capaç de frenar-lo o no, això està per veure. Jo no tinc una bola màgica, i, per tant, per això apel·le a la responsabilitat individual. Si des de la base tenim la convicció del canvi, això no hi ha qui ho pare. A un Papa el poden parar, però a la base no.

–Com es veu des de fora l’Església valenciana?
–Desconec la realitat de l’Església valenciana, però la meua visió és que, igual que la catalana, no està sent prou valenta davant el sistema econòmic antievangèlic que estem vivint. Què estan fent els bisbes per denunciar-ho? Trobe a faltar per part de la jerarquia un posicionament radical, contundent i constant davant la situació actual. I crec que tenen la boca tancada per la dependència econòmica de l’Estat, la qual hauria de desaparéixer absolutament.

–I com es pot explicar que no facen res davant el que està passant?
–Crec que no es pot explicar. Per tant, el que s’ha de fer és prendre una iniciativa pacífica i democràtica, amb una actitud no violenta: la desobediència. Per què no s’ocupen les esglésies quan hi ha declaracions contràries a la justícia? Per què davant declaracions en contra dels homosexuals no ens organitzem des de la base i ocupem una catedral amb cartells on es puga llegir «L’homosexualitat és una benedicció de Déu»? Això és lluitar per les coses, no esperar que els canvis vinguen de dalt. No hi estem acostumats, però ara ens estem entrenant.

–Parlem de les dones. Hi ha una discriminació de gènere a l’Església?
–L’Església té una estructura misògina i patriarcal; per tant, hi ha discriminació. Ara mateix tenim una estructura en què la majoria de participants són dones i no hi ha cap d’elles als llocs de presa de decisions. Això és ridícul. El primer que hem de fer per canviar això és voler el canvi. Ara mateix el problema és que la majoria de catòlics encara no estem disposats a voler aquest canvi fins al punt de lluitar per ell.

–Ja que estem parlant de les dones, és inevitable preguntar-te què penses sobre la llei de l’avortament…
–Estic en contra d’aquest avantprojecte. Crec que des d’un punt de vista religiós el respecte per la vida és un principi bàsic. Estic a favor del fet que hi haja una visió sobre la realitat que siga de fe, és a dir, que si a tu t’han violat, tu, lliurement –aquesta paraula m’interessa molt– digues que aquest fill serà una benedicció de Déu. A mi això em sembla esplèndid. Ara bé, jo no t’he de dir a tu, que t’acaben de violar, que has de tenir aquest fill. De cap manera! Només faltaria això! Jo no vull que hi haja una llei estatal que obligue la mare a fer això. Estic a favor de la llibertat perquè fins i tot Déu la respecta.

–Amb el tema de l’avortament has alçat molta polèmica, així com amb el de les vacunes. Realment estàs en contra de totes les vacunes, o únicament de la del papil·loma i la de la grip A?
–La meua actitud comença quan em demanen que estudie la vacuna del papil·loma i veig, mitjançant un estudi científic, que la recomanació de vacunació universal no estava basada en evidències científiques i que el balanç risc-benefici d’aquesta vacuna era negatiu. Les dues vacunes que jo he estudiat a fons són la del papil·loma i la de la grip A, i en les dues és escandalosa la disparitat que hi ha entre el discurs públic i l’evidència científica. La meua oposició fonamentada científicament és davant aquestes dues vacunes, però en haver fet aquesta crítica he conegut que no hi ha estudis a llarg termini del calendari vacunal que posem als xiquets, que són 35 vacunes abans dels 5 anys. Els pares han de saber que no hi ha estudis que comparen els xiquets vacunats i els no vacunats. L’absència d’aquests estudis em fa sospitar; en ciència no hi ha dogmes, en teologia sí. Per tant, en ciència s’han de fer estudis.

–Ja per finalitzar, com a impulsora d’un Procés Constituent a Catalunya, què creus que hi passarà en els propers anys?
–De bola màgica, no en tinc, i em base en una sensació. M’agradaria que hi haguera una ruptura; no crec que el sistema tal com el tenim, socioeconòmicament parlant, siga reformable. Això no és reformable: hem de dir prou i començar de nou mitjançant un procés constituent. El que pretenem és promoure un canvi de ruptura, articulant primer la base i després fer una candidatura unitària.

–Però Catalunya dins Espanya o Catalunya independent?
–Clar, per fer el procés hem de ser independents, perquè no pots fer un procés constituent en una regió… Però no entenc la independència política com un bolet que es queda sol, sinó cada vegada més interrelacionada, però interrelacionada des de la llibertat, no des de la imposició.