La revista degana en valencià

Entrevista al sociòleg Rafa Xambó

01/07/2022

«El problema del nostre país és estructural»

«La premsa continua sent una estructura provincial»

«Vull que facen el que havien promés que farien i que no estan fent»

«La dinàmica de substitució lingüística continua»

«La societat civil és el que quedarà quan ells perden»

«Per res del món vull que es perda el Govern del Botànic»

Havíem quedat a l’Octubre per fer l’entrevista, en un lloc neutral. Ens vam saludar i després de fer-nos un café i parlar, sols una miqueta, del bé i del mal, començàrem l’entrevista. Abans, però, vam saludar alguns personatges de la nostra història present que semblava que havien quedat a fer-se, també, un café. Xambó, músic, sociòleg, crític… ja no és un xiquet i ha estat en moltes de les aventures del nostre país en les darreres dècades; ens parlava amb claredat del present i del futur. Sense dubtes, crític com sempre. També va parlar de nosaltres, de Saó.

–Com veu el Rafa sociòleg la societat del País Valencià?

Contestaré com hauria contestat Josep Vicent Marqués, un sociòleg que m’agrada reivindicar i que potser s’ha oblidat massa alegrement i ràpidament. Marqués deia: «Home, si vosté em paga un estudi, jo li ho mire, sap?». I t’ho dic perquè la realitat va una mica per sectors. No és el mateix si estem parlant del sector d’activitat industrial que si estem parlant del sector serveis; si estem parlant del turisme o estem parlant de la sanitat. La primera cosa que és preocupant, i per això vull lligar en Josep Vicent Marqués, és que ja fa anys que no s’ha fet un estudi complet de tots els sectors, sobre l’estructura social del País Valencià. L’última cosa va ser un treball que va apadrinar Ninyoles en què hi havia algunes carències significatives; per exemple, no sʼhi va incloure el sistema comunicatiu, però ja saps que qui paga mana. O el que et diria que el País Valencià continua endarrerit. És a dir, en la majoria dels indicadors estem per davall de la mitjana espanyola, i l’Estat espanyol està per davall de la mitjana europea. Ens situa en un context preocupant. La qual cosa no vol dir que de tant en tant no puga haver-hi alguna xicoteta alegria en algun aspecte, per exemple, una miqueta la recuperació de l’ocupació. Però són dades molt precàries en el sentit que són molt conjunturals i igual com pugen, baixen. És a dir, el problema del nostre país és un problema estructural. La revolució industrial sui generis que es va fer al País Valencià sota el franquisme als anys seixanta i setanta s’ha quedat obsoleta, ha sigut substituïda per la Xina. Ho hem vist en el cas de la pandèmia: territoris tradicionalment industrials estaven en una situació complicada, com és la de les comarques centrals que s’havien dedicat al tèxtil, etcètera. No anem bé. La veritat és que no anem bé.

–Des que vas escriure El sistema comunicatiu valencià (1996) ha plogut molt. Com veus hui aquest sistema?

El veig malament, molt malament. És a dir, totes les expectatives i esperances que havíem posat en el canvi polític no s’han acomplit; senzillament, no s’han fet. Continuem tenint una estructura de mitjans en la qual la premsa continua sent d’estructura provincial. Els diaris són de la província de València, de la província d’Alacant, de la província de Castelló. Han desaparegut algunes coses que, tot i vindre de diaris estatals, feien un cert paper. Vull dir, l’edició País Valencià del diari El País era, al remat, l’única edició de tot el territori.

Tot això s’ha liquidat. En el procés de transformació del sistema comunicatiu, amb el desplegament del digital d’Internet, continuem igual. L’única cosa bona que hem tingut al País Valencià és que algunes experiències, amb totes les dificultats, s’han mantingut, com Saó, que va nàixer el 1976 i s’ha mantingut heroicament: és per a felicitar-vos; El Temps, VilaWeb, La Veu que s’ha recuperat després de tot el desastre que vam patir. Però diguem-ne que eixes escletxes hui en dia funcionen bé a través del digital. Vosaltres continueu fent el paper, però també teniu una projecció en el digital que va bé. Són les úniques realitats. La premsa escrita ha perdut el 70 i el 80 per cent de lectors.

–El valencià s’ha quedat com la llengua per a presentar-se a les subvencions?

Jo crec que això ha sigut una errada monumental de la política lingüística del Botànic. Donar diners a l’adversari simplement perquè ho faça en valencià, quan continuarà enviant els mateixos missatges, és una errada monumental, i jo crec que era molt més útil per a la recuperació no només lingüística sinó també per a la recuperació democràtica dels mitjans de comunicació, encarar els recursos públics a potenciar mitjans que tingueren una orientació clara a la veracitat, a l’honestedat en el treball informatiu, etcètera. Perquè, al remat, com que nosaltres (entre cometes) no fem trampa, no mentim, anem amb la veritat per davant, uns mitjans que diguen les veritats sempre ens afavoriran, mentre que fomentar els mitjans tradicionals basats en la manipulació, l’engany, en la utilització partidista de la informació, etcètera, doncs només fem que alimentar la bèstia. És una gran errada.

–Però, les persones lligen més enllà dels 280 caràcters d’un missatge?

La gent llig poquet, és a dir, novament els índexs de lectura del País Valencià estan per davall de la mitjana espanyola, i els índexs de la mitjana espanyola estan prou per sota de la mitjana europea; a més, els lectors en valencià no arriben al 3 %. La pregunta immediata és: aleshores, les polítiques culturals del Botànic, a on estan? Recorde que jo estava allí de cos present per dir-ho d’alguna manera quan presentaren a l’Àgora del Palau de les Arts i les Ciències el programa cultural, que tardaren més d’un any a presentar-lo. Algú ha avaluat aquell programa? Se n’ha fet una avaluació pública?

–Parlem de la societat civil: s’està treballant bastant?

Sí, hi ha una minoria que sí que concep la cultura d’una altra manera, que la concep com una dimensió crítica, una dimensió que permet millorar les persones, que permet dinamitzar la societat, etcètera. Sí que hi ha gent que hi treballa, però també tenim un problema i utilitzaré aquella cèlebre frase que va encunyar Vázquez Montalbán, que deia que «Contra Franco vivíamos mejor». Doncs ací també sembla que contra el PP tots estàvem junts i tots érem amics. Ara, per desgràcia, les discussions són entre nosaltres. M’agradaria que quedara molt clar, i voldria que ho destacares, que jo per res del món vull que es perda el Govern del Botànic. Jo vull que guanye una opció progressista i que continue governant en aquest país, però vull que facen el que havien promés que farien i que no estan fent.

I això és preocupant. Aleshores, sí que hi ha una dinàmica minoritària d’activisme que en alguns casos ha tingut èxit. El nostre cas, el dels músics, el Col·lectiu Ovidi Montllor, és el cas més notable, i nosaltres també en coneixem les dificultats internes i els problemes. L’any 2015, l’any del canvi polític, foren els Premis Ovidi al Palau de la Música; hi va vindre el president, la vicepresidenta, consellers, l’alcalde: érem els reis del mambo. Ja no han tornat. Els únics que han vingut sistemàticament han sigut Enric Morera, que venia sempre quan no era president de les Corts, i també Xavi Rius, el diputat de Cultura de la Diputació de València; ningú més. Els altres n’han passat completament.

–La llengua és la base de la nostra cultura. Com veus la seua vida?

Tindrem males notícies pròximament. S’ha fet una enquesta, en l’any 21. Estan a punt de publicar-se les dades i el rum rum rum rum que m’arriba no és gens afalagador. És a dir, en síntesi no només no hem parat el colp sinó que el KO està més a prop. És a dir, la dinàmica de substitució lingüística continua.

–Així i tot, hi ha moltes associacions i entitats anònimes treballant pel seu desenvolupament.

Sí, així és, però saps què passa? D’una banda, que moltes de les coses que fan eixes entitats, en alguns moments fins i tot han estat percebudes pel Govern com una competència, en comptes de la sinergia de sumar tots i tirar palante. Es veu com si fora una intromissió que la societat civil no hauria de fer. Com que no? La societat civil és el que quedarà quan ells perden. I, per desgràcia, algun dia ho veuran.

–Sense societat civil no hi ha futur per al país?

Clar que no. Claríssimament, sense societat civil estem perduts. El problema és també que d’aquestes entitats hi ha hagut persones que han sigut, diguem-ne, contractades, captades com es va fer durant la transició política. I això ho va fer el PSOE per a descabotar els moviments socials. Ara novament molts moviments socials han sigut absorbits per a les polítiques públiques i s’han quedat a mig gas.

–Defensar la llengua i la cultura és massa important com per a deixar-ho, solament, en mans del polítics?

Òbviament. És a dir, defensar la llengua i la cultura del país és una tasca que ha d’assumir qualsevol persona mínimament conscient, mínimament crítica de la societat en què viu, ací i arreu del món. Per tant, pensar que les entitats polítiques o les autoritats resoldran els problemes lingüístics o els problemes culturals és una errada monumental. Ells són els primers que haurien de fomentar el desenvolupament de la societat civil.

–Internet i les seues possibilitats, són una oportunitat o un perill?

Bé, totes les transformacions en l’àmbit de les tecnologies, sobretot en la mesura que s’abarateixen els costos i permeten fer les coses d’una manera quasi diguem-ne més espontània, són bones. És a dir, que puguem adreçar-nos directament a la societat a través de dispositius de comunicació sense haver de dependre dels grans aparells mediàtics, això és boníssim. És molt necessari, però clar que Internet és un contenidor, simplement un contenidor, i això sí que ho hem de mirar. No únicament des d’una perspectiva de País Valencià, sinó des d’una perspectiva de comunitat lingüística. Estem prou millor del que estem en l’àmbit dels usos socials públics i, per tant, és una oportunitat que s’ha de fomentar i s’ha de continuar treballant.

–Després dels vint anys de govern del PP, com valores el Govern del Botànic?

Diríem que hi ha coses bones.

–Quina cosa creus que és la més interessant que han fet?

Jo crec que una de les més interessants ha sigut netejar la imatge dels valencians respecte de nosaltres mateixos i respecte al món. Que haja desaparegut eixa idea que al País Valencià érem tots una quadrilla de xoriços. Això ha sigut molt positiu. I després hi ha polítiques en l’àmbit per exemple de l’economia que s’han fet mitjanament bé. Jo lamente moltíssim que Vicent Soler haja eixit del Consell, ho sent molt, però em fa la impressió que és perquè ha canviat el xip. Ha canviat el xip del Consell i com que ja no estan per reivindicar l’infrafinançament, doncs igual Vicent Soler és una miqueta molest. Així de clar ho dic també. Fer política no és simplement ser honest i gestionar de manera neta els pressupostos; és també saber-los usar bé.

–Esperàvem massa del canvi?

No. Jo crec que no n’esperàvem massa. El que no esperàvem és que foren tan justets els canvis. Això és el que no esperàvem. Mira: la inspecció educativa en aquest país a què es dedica?, perquè jo veig una sèrie de problemes als instituts, en el sistema educatiu valencià. La inspecció educativa què hi fa? Només estan per a contestar quan una quadrilla d’energúmens protesta perquè un professor ha dit «Països Catalans»? Això és ridícul. I qui diu la inspecció educativa, diu la inspecció de treball. En altres sectors s’ha fet moltíssima bona faena, com en la prestació de serveis socials en suport a la gent dependent, etcètera. El treball que ha fet Mónica Oltra en eixe sector no s’ha sabut capitalitzar, no s’ha sabut vendre bé, i això és un dels problemes més grossos del Botànic. Qui controla la imatge del Botànic? Presidència de la Generalitat i només Presidència de la Generalitat. Això és molt negatiu per a les altres potes del Botànic, i s’està veient cada dos per tres. És a dir, en Las Provincias, per exemple, quan una cosa de la ciutat de València o del govern valencià té bona pinta, és Ximo Puig. Quan una cosa és negativa és Marzà, és Joan Ribó. Fins i tot Sandra Gómez s’estava apuntant accions sobre la circulació a la ciutat de València, la pacificació del trànsit, en les quals ella no ha fet res. I no només no ha fet res, sinó que en moltes ocasions ha posat obstacles.

–En arribar el darrer any abans de les eleccions, la llengua torna a ser una arma política?

Ara quan falta un any, el que ens demanaran és que ens portem bé, que els donem suport, que apaivaguem les crítiques… I, clar, jo crec que això no és just perquè sense redreçar determinades errades, que considere que no s’haurien d’haver comés, no anem bé. Cadascú que assumisca les seues responsabilitats.

–Per què sempre hem tingut una dreta tan en contra del valencià?

Perquè és una dreta espanyola i unitarista, i el valencià, en la mesura que puga progressar, en la mesura que puga estendre’s més socialment, indica que aquesta societat és diferent. Açò no és Albacete 2, i, per tant, la dreta n’estarà sempre en contra, sempre.

–I ara, per si faltava alguna cosa, tenim la dreta extrema…

Clar, que és la coartada perquè la dreta aparega com una dreta civilitzada. Les coses que diu Mazón no es diferencien en absolut de les que diu Vox.

–A mi, em fan més por les que diu Mazón que les que diu Vox…

Clar, no? Perquè té més possibilitats de governar, però no es diferencien en els continguts d’allò que diu Vox. Ara crec que no hi ha temps per redreçar les coses que no s’han fet en aquests set anys. Vull que ho tinguem ben clar, que les crítiques són per ajudar, per ajudar a fer les coses bé. Però no se’ns poden demanar responsabilitats als que hem fet tot el que hem pogut i, damunt, en el meu cas m’han girat l’esquena. Que m’expliquen els de Compromís que volien una persona capacitada per a la gestió econòmica en À Punt; que m’expliquen què s’està fent. Què està passant? Algú sap qui és la representant de Compromís en À Punt? Quan jo estava, hi feia les meues polítiques i alçava la veu. Una part important de la militància de Compromís podia sentir-se identificada amb eixe discurs i podia veure que Xambó estava defensant el programa de Compromís. Ara veiem À Punt i sabem que el programa de Compromís no està en À Punt.

–Tu ets una persona renaixentista?

Bé, jo faig el que puc i ja està. Soc sociòleg, músic, escriptor…

–Per cert, tu estaves al Consell d’Administració quan tancaren RTVV. Com vas viure aquells dies?

Va ser molt dur, però hi havia un element, diguem-ne, que, vist des de la distància, era molt positiu: era la unitat d’acció, la solidaritat, les dinàmiques de complicitat entre els treballadors i l’oposició política. Pareixia, i només pareixia, que tots estàvem pel mateix. I en eixe sentit va ser un moment molt energètic, molt intens i molt bo. Ara, qui se’n recorda de tot allò i qui se’n recorda dels treballadors de l’antiga Radiotelevisió Valenciana? És autènticament terrible la producció d’oblit que funciona a les nostres societats. En totes, eh! És terrible.

–Rafa, acabem amb tres desigs teus per al país.

El principal seria que els mitjans de comunicació públics, en aquest cas À Punt, en comptes de tindre cinquanta i poquets milions d’euros de pressupost, en tinguera 150 i que es destinara la major part del pressupost a la producció de continguts audiovisuals, i en valencià òbviament, perquè seríem una potència europea. En aquest país hi ha molta creativitat, hi ha molta gent capaç de fer coses i, en canvi, no hi ha el suport institucional públic suficient. No dic que no n’hi haja, però és molt insuficient. Abans no només no n’hi havia, sinó que es perseguia. Ara n’hi ha i és poquet. És a dir, si tu tens uns mitjans de comunicació potents al servei de la ciutadania, si tens una opinió pública crítica que vigila el que fa el sector públic i els exigeix rendició de comptes, tindràs més democràcia; quan tens una opinió pública crítica i forta, tens més democràcia. El segon desig estaria vinculat sobretot a la cultura: m’agradaria que foren capaços de convertir el País Valencià en el que era la Viena de finals del XIX. És a dir, una societat en la qual el desenvolupament cultural fora una cosa volguda i desitjada per tots i que qualsevol artista o qualsevol escriptor se sentira no només recolzat sinó vigilat i criticat. El que plantege és una societat amb una dinàmica cultural que ho permetera. Això està molt lligat òbviament a l’educació, als mitjans de comunicació, etcètera. El tercer, un genèric: que la gent poguera viure en dignitat, i això té molt a veure amb la supervivència del planeta. És a dir, que abandonen les fantasies del desenvolupament salvatge. Em conformaria que no s’amplie el port, que no es facen més autopistes, que no s’arrase la Punta; vull dir, aturar aquesta barbaritat que ens porta a la desfeta.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top