La revista degana en valencià

Dani Miquel: «La música i la literatura infantil estan infravalorades»

Anar a l’Alcúdia sempre paga la pena. L’objectiu era entrevistar Dani Miquel, que ens esperava al carrer de Sant Pere. Com a curiositat, direm que les rajoletes amb el nom del carrer van ser pagades, quan encara Franco era jove, pel poble, en una campanya que va fer Bausset pare per recuperar el noms tradicionals dels carrers: es deia Sant Pere i Sant Pere que li van posar.

Parlar amb Dani és fàcil, però fer-li l’entrevista no tant perquè ell parla i estira el fil fins a contar-te un grapat d’històries. Però sí que hi ha una cosa clara: ell estima el que fa, s’ho estima molt. Eixa és, segons ell, una mica el motiu del seu èxit. Ulleres roges, cabells curts al cap i llargs a la barbeta; i mirada llarga, llarga i esperançada pel moment històric que estem vivint i pel que queda per arribar.

–Cantacançons o alquimista musical. Quina definició t’agrada més?

Em vaig definir com cantacançons o alquimista musical perquè la meua música ha anat en paral·lel a la música de conservatori. Buscant instrument estranys, vaig decidir fer-me alquimista, perquè la idea era demostrar que tots els sons poden fer música. Quan vaig decidir fer-me cantant d’infantil, parle amb Llorenç Giménez i amb Paco Muñoz, perquè volia fer com Paco però a la manera de Llorenç, en petit format. En aquesta reunió Llorenç em va dir: «Jo sóc el contacontes, i tu seràs un cantacançons». I va ser així com vam traure eixe nom. Crec que m’agrada més la definició d’alquimista musical, però us he de dir que no li done importància, perquè al cap i a la fi el que faig és música.

Contes que ta mare deia que de xiquet, quan ploraves, ja feies composicions. Però, realment quan vas voler dedicar-te a la música?

Jo sempre he volgut ser músic, i als 12 anys ja tocava la dolçaina. Jo volia ser artista, i mon pare em va dir que em deixara de bajanades. Vaig perdre set anys de la meua vida estudiant electrònica. Després vaig començar a treballar i de vesprada em treia la carrera de música. Va haver-hi un moment en què treballava en l’empresa i feia classes de dolçaina, i vaig decidir apostar per la música.

La dolçaina és una arma de cultura?

La paraula arma no m’acaba… La dolçaina és la cultura, és l’instrument que transmet tota la cultura musical d’un poble.

Vas formar part de grups de folk com Sonadors de la Guaita i Aljub, i acabes fent carrera en solitari…

En un moment donat, quan feia classes de dolçaina, trobe Rodamons Teatre, que era un grup de hippies que anaven amb els seus instruments contant històries. M’enamore d’ells i amb ells trobe la viola de roda, perquè treballen música medieval. Vaig deixar-me les classes de dolçaina per dedicar-me a la faràndula, sempre musicalment. I quan s’acaba aquesta etapa, decidisc dedicar-me als infants, perquè tenim una riquesa musical que s’està perdent, perquè no coneixen les cançons tradicionals.

I prens la cançó tradicional valenciana i la fas evolucionar tant en l’estil com en les lletres. És necessària aquesta evolució?

I tant! La cançó tradicional és súper masclista, i està clavada en una època en què es vivia d’una altra manera. Per exemple, «La donzelleta», on ella és una donzelleta que l’home ha de cuidar. O cançons com «Ja cau aigua i els carrers s’omplin de fang»… i ja no hi ha fang als carrers! Aquestes cançons s’han parit en aquestes terres o han estat ací durant molts segles, i són eixes les que he volgut reviscolar i cantar-les als infants. I les cante a l’ús d’avui en dia, donant-hi una alegria, refrescant-les. Alguna cosa passa que, quan cantes coses del País Valencià als infants (que no saben què és el País Valencià), com les rondalles d’Enric Valor, ells paren l’orella d’una altra manera. Perquè ací hi ha raboses, corbs…, el que no hi ha són lleons ni elefants. Tu pots dir que Pulgarcito se’n va anar a l’Àfrica, però quan parles del corb que es va asseure en l’olivera, el xiquet hi connecta. A més, els pares em diuen: «Ai, eixa cançó me la cantaven a mi», i jo els dic «I per què no la cantes al teu fill?».

A més, optes per barrejar tot tipus d’instruments, des de joguines, instruments ètnics i reglats… Per què?

Això ja ho portava jo damunt. He anat recuperant instruments estranys i he fet música amb ells. Eixos instruments obrin moltíssim la imaginació als infants.

Dani Miquel ha seguit el relleu de Paco Muñoz?

Sí, de fet en la reunió que us he comentat, Paco em va dir: «Tu em substituiràs». El que no volia és que ell acabara i entrara jo. Però sembla que en aquest país haja d’haver-ne u, i quan s’acabe, un altre. Dic tots els dies que falta més gent que es dedique a la música per als xiquets. Perquè l’infant té dret a sentir Dani Miquel, però també Marcel el Marcià, els Trobadorets, la POP… Perquè la base és cantar en valencià. Molts xiquets se sorprenen quan cante en valencià, i han de tindre clar que això és normal, perquè el valencià és la nostra llengua.

Pep Botifarra és a la música tradicional el mateix que Dani Miquel a la música tradicional per als infants?

Sí, estem recuperant les cançons. Pep Botifarra és brutal, a mi m’encanta. Ell canta molt les coses d’adults i jo cante més les d’infants, encara que això de música infantil és difícil de catalogar. Algun dia farem alguna cosa junts, igual que amb Miquel Gil.

A banda de les cançons tradicionals, també fas les teues pròpies, i algunes han esdevingut hits, com «Parla valencià». Per què?

Jo agafe «El Micalet de la Seu», que és una cançó súper bonica, que si es fa lent és tipus valset i si es fa ràpida és tipus joteta. Pots explicar què és una jota, què és el Micalet de la Seu… També «La masereta», que a Alcoi li diuen «La Sopepa», a Castelló «La Samovera»… però la masereta viu en un mas, i els expliques què és. Eixes cançons tenen tant per contar als xiquets, que flipen! I això és el més bonic. Cantant eixes cançons vaig pensar que havia de fer-ne una que convidara a parlar valencià. També ho vaig fer amb els personatges de por, perquè ací es posa de moda Halloween quan tenim personatges de por excelsos. Al País Valencià en tenim molts! Ací a l’Alcúdia, els Greixets, que eren uns animalons que estaven en els dacsars. També està el Moro Mussa, a Sueca la Quarantamaula, a Concentaina el Putoni, a Morella la Bolangera… Són uns personatges de por tan bonics i nostres que calia fer una mena de cançó que els agrupara tots, «La Maria no té por».

Dani Miquel canta als xiquets o a les famílies?

Jo cante a les famílies. Aquest és un tema que no sé ben bé com explicar. Una cançó infantil pot avorrir els pares, i intente captivar-los a tots. A les actuacions sempre llance molts gags als adults, i aquests acaben cantant i ballant. Per això era fonamental adaptar les cançons als estils d’avui en dia.

Fins i tot aconsegueixes que els xiquets castellanoparlants canten en valencià.

Sí, i això és preciós. En «Parla valencià» va haver-hi una anècdota molt bonica: un amic va portar dues xiques irlandeses que van acabar dient que volien aprendre valencià per cantar la cançó.

I quina creus que és la clau del teu èxit?

Crec que la clau és fer-ho amb ganes, creure-m’ho. A mi m’agrada molt, estic flipant amb el que estic vivint. Crec que he tingut moltes ganes de fer aquest treball que estic fent.

Per què no hi ha moltes propostes de música infantil?

Haurien d’haver-n’hi moltíssimes. La música i la literatura infantil estan infravalorades, i són molt importants perquè estem ensenyant els xiquets des de ben menuts.

El canvi de govern al País Valencià ens podrà ajudar a normalitzar la situació?

I tant! Han entrat i estan potenciant la llengua. L’altre dia vaig tocar al Palau de la Generalitat i estava de gom a gom. Eixe dia va ser molt especial, perquè d’alguna manera conqueríem el Palau. A més, el fet que el president parle valencià ja és un referent.

Fins i tot hem vist com el conseller d’Educació ha pujat a un escenari amb tu a cantar una cançó…

Jo em vaig emocionar, perquè a més se la sabia!

En el futur t’agradaria veure com els xiquets que canten «Parla valencià» canten la cançó als seus fills?

Jo no mire el futur, mire el present. L’altre dia un home em deia: «Tu saps el que estàs fent, que en el futur la gent cantarà les teues cançons?». Això no m’ho he plantejat mai. El que m’agradaria és que aquests xiquets, quan es facen majors, tinguen al llom les cançons que sentíem nosaltres de xiquets, que tinguen un referent de cançons nostres. I per això és fonamental tindre una televisió valenciana, amb uns programes infantils perquè els xiquets tinguen referents i coneguen la nostra història.

Entrevista publicada al nº 415 (maig de 2016), dedicat a Dani Miquel. Ací pots fer-te amb un exemplar