La revista degana en valencià

Jèssica Crespo: «À Punt és feminista, sense cap dubte»

«Hi havia moltíssimes ganes de tindre ràdio pública en la nostra llengua»

Tornar a entrar a l’edifici de l’antiga RTVV a Burjassot va ser el primer pas. Impressiona veure l’estat en què es troba, però després de tres anys torna a haver-hi activitat, persones pels corredors, algunes sales amb periodistes treballant… Fins i tot vam notar nervis perquè es feia el primer directe per a la televisió. Nosaltres, però, havíem quedat amb Jèssica Crespo, la veu que va obrir À Punt. Després de les salutacions, vam seure a la cafeteria per fer-li l’entrevista. Era curiós escoltar la veu coneguda i poder mirar-la als ulls. Ella, amb tranquil·litat, contestava les nostres preguntes i se li notava orgullosa de ser dona, de ser periodista i de treballar a À Punt.

 

–Recordes el teu primer contacte amb la ràdio?

–El primer contacte amb la ràdio va ser quan anava a l’institut, quan vam anar a Ràdio l’Om de Picassent. Vam anar a fer una tertulieta sobre l’avortament amb el nostre professor de valencià, Andreu Sevilla. Els meus pares són oients de ràdio, i aleshores jo estava molt familiaritzada amb la ràdio. Però a Ràdio l’Om em vaig dir: «Ostres, això a mi m’agrada!», i vaig estimar una miqueta més la ràdio.

 

–Què fa que la ràdio siga tan especial?

–És un mitjà de comunicació que et parla de manera molt directa, la immediatesa és molt important, i a més no molesta. Quan dic que no molesta vull dir que no requereix, en la majoria de les ocasions, el 100 % de la teua atenció; normalment, quan escoltes la ràdio fas altres coses i alhora la vas escoltant. Eixa proximitat amb l’oient i eixe amotlar-se a la seua vida i al que està fent, i alhora informar-lo i entretenir-lo, no ho tenen altres mitjans.

 

–Per això els canvis en els hàbits de consum d’informació no han afectat molt la ràdio?

–Han afectat, però tal vegada aquest n’és un dels secrets. Han afectat la manera de consumir ràdio, però no a la ràdio en si, perquè ara estan els postcasts.

 

–Has estat onze anys a la SER. Com valores l’experiència?

–De manera intermitent, perquè en un primer moment vaig començar fent baixes com a becària. Hi vaig entrar, com a becària, el dia de l’accident de metro, el 3 de juliol de 2006. Més que positiva, per a mi la SER ha sigut la vertadera carrera. He treballat amb professionals que m’han servit d’exemple; treballava amb gent a qui admirava!

 

–Estem vivint una situació peculiar pel que fa a la llibertat d’expressió?

–Sí, molt peculiar. Quan suposadament tenim més canals per a comunicar-nos, ens trobem amb la legislació i la Llei Mordassa, que posa clarament límits a la llibertat d’expressió i representa un endarreriment important a l’hora d’aplicar censura o castigar penalment. A banda, la proliferació de les fake news, els infundis o, per exemple, la possible difusió de la identitat o aspectes personals de la víctima de la violació de la Manada. Tot això fa pensar molt en quina situació ens trobem.

 

–Creus que pot existir el periodisme sense una llibertat absoluta?

–No. El periodisme necessita una llibertat absoluta, però ¿existeix eixa llibertat absoluta quan depens d’ingressos publicitaris, de grans corporacions comunicatives? Quan depén de tants factors aliens la viabilitat del teu mitjà de comunicació, moltes vegades es fixen alguns límits des del punt de vista dels editors dels mitjans. Ara, considere que haurien d’actuar amb una llibertat i amb una independència absoluta.

 

–Et van oferir presentar el magazín d’À Punt. Què en vas pensar?

–Vaig pensar: «Tan bé que estic ara!» [rialles]. Clar, és que aplegà en un moment en què jo estava estabilitzada i m’agradava la meua faena i on treballava. Però se’m presenta aquest repte professional i dic: «Ací tinc la possibilitat de treballar en la meua llengua», i era un afegit que no tenia a la SER. A més, participant de manera directa en la confecció, en la direcció, en el naixement d’un magazín. Era un repte professional, un tren que no podia deixar passar.

 

–En eixe moment eres conscient que series la veu del retrobament dels valencians amb la seua ràdio?

–No, de fet quan em van oferir la possibilitat jo no sabia que la ràdio naixeria d’una manera independent a la televisió. Quan es va emetre la nota de premsa amb «la primera veu» és quan vaig dir: «Ostres, no ho havia pensat així!».

 

–Com vas viure eixe dia?

–Estava molt nerviosa, molt histèrica, perquè em venia la pressió de «seràs la primera veu» i havia d’estar mínimament a l’altura. Ho vaig viure amb moltes emocions.

 

–«Són les 10 del matí del dilluns 11 de desembre del 2017. Molt bon dia, ací À Punt…». Què passava al teu voltant mentre deies això?

–Jo veia a la peixera moltes cares de molta gent implicada en aquest projecte mirant-me emocionats, però emocionats de caure llagrimeta. A les xarxes socials va tindre una recepció fantàstica perquè hi havia moltíssimes ganes de tindre ràdio pública en la nostra llengua. El que aplega és bona sintonia, molt bon rotllo i una gran acollida.

 

–El fet de ser dona pot ajudar quan treballes en un mitjà de comunicació com aquest?

–En la meua trajectòria no m’he trobat cap inconvenient i no m’ha comportat cap dificultat el fet de ser dona. I ací tampoc. En el llibre d’estil i en la carta de valors d’À Punt es va insistir que hi haja paritat, molta presència de dones, i això es nota en antena i en els equips directius que s’han conformat. La part més positiva d’això és que s’ha viscut amb normalitat, i al final servim de referent. Si tu tens veus masculines de referents, pensaràs que el treball de periodista correspon a un home. Si tens referents femenines, ajudes a visibilitzar el treball de les dones, que en la nostra professió és un percentatge molt elevat.

 

–Podríem dir que À Punt és feminista?

–Crec que sí. És feminista no sols per les veus de dones, sinó com a principi. A mi no em fa por dir feminista, no crec en les polèmiques de «jo no sóc feminista». À Punt és feminista, sense cap dubte.

 

–Creus que hi havia moltes expectatives davant l’inici de les emissions? S’han acomplit?

–Hi havia moltíssimes expectatives, moltíssims oients a qui els mancava un mitjà de comunicació públic que els parlara en la seua llengua. Les hem acomplides? Crec que encara falta, perquè la graella no està completa, no tenim una programació de 24 hores. Anem fent camí.

Quin valor es dóna des de dins al fet de ser un mitjà de comunicació públic i en valencià?

–Jo li done moltíssima importància i em resulta molt destacat, perquè treballant al sector privat mai no havia pogut treballar en la meua llengua, exceptuant «La llavor», que va ser un projecte determinat. No teníem cap alternativa per treballar en la nostra llengua!

 

–Parleu valencià als convidats que parlen castellà, però que entenen la nostra llengua. És part de la normalització?

–És el que passa i el que hauria de passar més al carrer. En falles va estar Vicent Torrent amb nosaltres al programa que vam fer des del balcó de l’Ajuntament, i va dir que nosaltres havíem sigut valencianocallants; em va agradar molt el concepte. Això crec que ja no passa tant en la vida real: hi ha gent que continua parlant valencià si l’interlocutor l’entén, i això que traslladem als micròfons és el que passa en el dia a dia.

De fet, una de les particularitats del magazín és que cada setmana aneu a un lloc. Per què?

–La voluntat és d’apropar À Punt Ràdio als valencians, que vegen què estem fent, donar-nos visibilitat, però també d’obrir-los els micròfons i que sàpien que és la seua ràdio. Intentem donar visibilitat a les particularitats d’eixe lloc, a les persones reconegudes o que tinguen coses a dir d’eixe lloc. Volem estar apegats a la terra.

 

–Com entens els atacs d’un sector de la societat cap a À Punt?

–Sabíem que hi hauria gent que posaria en dubte o criticaria obertament qualsevol mesura. No és el que més ens aplega, però sí que hi ha un grup que ja està acusant o vinculant a una determinada tendència política tot el que es faça, però eixes crítiques aperiodístiques no tenen molt de fonament. Amb la programació actual s’està demostrant que hi ha una pluralitat prou palesa.

 

–Cinc mesos al capdavant d’aquesta aventura. Com la resumiries?

–Molt intensa. Al principi pràcticament vivíem a Burjassot; ara ja estem prenent una bona marxa. De fet, crec que ara comencem a gaudir-ho més. Quan mires enrere i veus les persones que has entrevistat, la gent que ha passat pels estudis, dius: «Que bé, i quina llàstima que aquestes persones no tingueren els micròfons al seu abast».

Amb quina entrevista et quedes?

–N’hi ha hagut moltes, però fa poc vam anar a Alcoi i vam tindre una metgessa molt jove, no aplegava als 30 anys, que acabava de vindre de Lesbos, d’un dels camps de refugiats. Va ser una entrevista colpidora totalment. I quan acabàrem ens va dir: «Moltes gràcies, això és el que hauria d’haver sigut sempre la ràdio pública».

 

–Fem el joc de «Busca les set diferències» entre Ràdio 9 i À Punt Ràdio?

–No sóc molt bona per fer això, però perquè són dues etapes distintes i jo confesse que no era gran oient de Ràdio 9.

 

–Com la gran majoria de valencians. Els mitjans públics s’havien desvinculat del poble…

–Sí. Una diferència és que intentem arrelar i intentem obrir els micròfons a qui tinga una història a contar. La ràdio i la tele es van desenganxar molt de la seua societat; de fet, aquest va ser un dels seus grans defectes. Cal contar històries que interessen, i no sols que interessen a la gran majoria, perquè al final no només has de fixar-te en la quantitat d’oients, sinó també pensar en qualitat i servei públic.

 

–I quin moment ha estat especial per a tu? Si estiguera ací la teua filla, què li diries?

–A la meua filla li diria: «Mira, he estat amb Dani Miquel i amb els Bíters!». He tingut molts bons moments, sobretot quan acomiades els entrevistats i ens feliciten i ens donen ànims. Quan veus que el teu treball aplega, eixos moments valen la pena.

 

Entrevista publicada al nº437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top