Mª Teresa Cháfer: «Si hi ha un prestigi social, els nostres fills voldran dedicar-se a l’agricultura»

«S’ha de reinventar el paper que té la dona en el món rural»

 

Mª Teresa Cháfer està acostumada a fer quilòmetres. Abans, com a catedràtica d’Enginyeria Agronòmica a la Universitat Politècnica de València, i ara com a directora general de Desenvolupament Rural i Política Agrària Comuna. 178 quilòmetres es fa tots els dies per anar a treballar a València i poder continuar gaudint del seu lloc d’origen, Carrícola, una població que no supera el centenar d’habitants. Amb Mª Teresa Cháfer, l’aposta pel món rural està assegurada.

 

–Fes una foto imaginària al camp valencià. Com el veus?

–Per desgràcia, veig molt de camp abandonat, una població que es dedica al sector molt envellida, falta relleu generacional i hi ha molts desequilibris. És un sector vinculat al món rural, i al món rural també estan abandonant-se pobles. De fet, en comarques d’interior veig un gran perill del productor agrari a molts nivells: en la part de camp, la ramadera i la pesca també tenen les seues peculiaritats.

 

–Quines són les particularitats positives?

–Tenim una terra molt fèrtil, molt diversa. Tenim varietats de cultius al llarg de tot l’any. A més, tenim una gran qualitat i valors afegits com podrien ser les figures de qualitat diferenciada, que són el màxim reconeixement que hi ha en l’àmbit europeu, que són les DO, les IGP, la producció ecològica… En concret, la producció ecològica té una grandíssima trajectòria, perquè vam ser pioners a escala estatal i europea. Per tant, veig un gran potencial per al camp si anem acompanyant-lo, intentant recuperar eixa població jove.

 

–La situació entre les comarques és semblant, o hi ha grans desequilibris?

–La gran problemàtica vinculada al territori està a les comarques d’interior. Hi ha una població molt concentrada a la zona costanera i a les grans ciutats, i, per contra, hi ha un territori semiabandonat. Des del punt de vista de la ruralitat, el gran perill el tenim a les comarques de Castelló i en algunes zones d’Alacant i València.

 

–El sector agrari pot ser un element per a aturar aquesta despoblació?

–Pot ser un element més. Si ho analitzem, hi ha molts models que són sostenibles, i en cada zona la sostenibilitat és una. Si et dediques a mercats de proximitat, cal diversificar econòmicament, i en aquest cas tal volta l’activitat primària és un complement (agroturisme, oficis artesanals…).

 

–La segona ocupació en l’agricultura té futur?

–El perfil de llaurador que tenim, fonamentalment, és a temps parcial. De professionals que sols es dediquen a l’activitat agrària, n’hi ha pocs. I això no és d’ara: ha estat sempre així. Encara hi ha moltíssima vinculació i afecte al camp, i això és molt positiu des del punt de vista de mantindre els paisatges agraris. En contrapartida, com que no hi ha eixa professionalització tampoc no permet que les estructures productives siguen suficientment rendibles.

 

–Com ajuda la Generalitat als llauradors?

–Podem dir, dins del marc financer, que som una Conselleria pobra, i mentre no arribe més finançament continuarem sent una Conselleria pobra. El que sí que fem és gestionar molt bé els fons europeus; la Política Agrària Comuna encara és una de les polítiques més sòlides i més importants financerament a escala europea. Parlem aproximadament de 250 milions d’euros anuals que arriben al sector agrari. D’això, més de la meitat no ens costen diners, i una altra part arriba cofinançada, que és el Pla de Desenvolupament Rural. Aquest pla té un conjunt d’accions que sí afavoreixen que s’assente la població en el territori rural d’una manera inclusiva, potencien els joves, el paper de les dones, la innovació, la mitigació i adaptació al canvi climàtic…

 

–Per tant, el xicotet llaurador sí que es pot sentir ajudat per Europa?

–Econòmicament sí que hi ha ajudes, el que passa és que al final això no deixa de ser una activitat econòmica i aquest ha de ser el plantejament: que siga viable el que es plantege. Per això, des de l’Administració, amb fons propis apostem per la qualitat i la sostenibilitat dels sistemes alimentaris, i acompanyem el xicotet en tot el que necessite. De fet, estem recuperant un sistema propi de formació per al sector.

 

–Per cert, la taronja és un cultiu que no té futur?

–La taronja es consumeix i continuarà consumint-se sempre. El que passa és que ens hem de diferenciar. La qüestió de les varietats ens ajuda a situar-nos en el calendari en el temps més propici des del punt de vista dels mercats. Ens podem diferenciar en la producció agroecològica, perquè les nostres produccions són molt aptes per a produir d’aquesta manera.

 

–Teniu moltes estructures per a la innovació. Donen fruits?

–La funció de les estacions experimentals és canalitzar i coordinar tota eixa activitat formativa, bé la pròpia de la casa o d’altres institucions. A més, tenen finques experimentals pròpies en què intentem innovar, i a més recuperarem les finques col·laboradores del territori. Entenem el sector en conjunt i és molt important que es consolide. En el cas de l’IVIA, parlem fonamentalment d’investigació amb un enfocament molt aplicat. L’Institut havia perdut moltíssim de personal investigador, i si tot va bé haurem duplicat la plantilla amb què ens vam trobar. Els grans pilars són la innovació en material vegetal, la sanitat i la salut dels sistemes agraris i la sostenibilitat dels sistemes de producció.

 

–El president de la Unió de Llauradors ha afirmat que, si continuem com fins ara, probablement en 60 anys desapareixerà l’horta. Què en penses?

–Em costa pensar així, però les xifres apunten que si no s’actua seriosament serà així. I actuar seriosament és formar, assessorar, acompanyar… Perquè les ajudes són importants, però si no hi ha un acompanyament estem perduts.

 

–Heu aprovat la Llei d’Estructura Agrària. Ajudarà per tal que les noves generacions s’acosten a l’agricultura?

–El que pretén la llei, per descomptat, és incorporar-hi joves, però també apostar per extensions d’explotació que siguen rendibles. I per a això s’utilitzaran totes les fórmules que calga per tal que siga relativament senzill arribar a eixes dimensions. Els propietaris de la terra tenim un gran afecte per eixa terra i ens costa molt això de vendre. Aleshores, la llei proposa d’una manera molt oberta moltes fórmules que al final el territori haurà de fer seues.

 

–I aquestes fórmules poden ajudar a tindre relleu generacional?

–Sí, perquè al final un jove que s’incorpore ha de tindre un projecte empresarial viable, i això comença també per la grandària de l’explotació. Són ferramentes que poden ajudar a millorar i a incorporar joves, perquè en el moment que vegen que la cosa funciona s’hi quedaran. A més, l’educació juga un gran paper; de fet, crec que els qui canviaran tot això seran els nostres fills. Però cal que canvie la mentalitat perquè canvien els models. Si hi ha un prestigi social –com hi ha en altres països–, els nostres fills voldran dedicar-se a l’agricultura.

 

–És difícil ser dona en el món agrari?

–Crec que encara ens hem de fer molt d’espai. La situació està canviant molt: hi ha molts exemples de dones al món rural que són casos d’èxit, però encara està molt masculinitzat. Les dones han sigut excloses d’eixe món precisament perquè en un moment determinat l’única forma que tenia una dona de prosperar era estudiar, anar a altres àmbits. Ara tot això està canviant prou, sobretot perquè s’ha de reinventar el paper que té la dona en el món rural. Jo visc en el món rural i vinc a treballar a València. Com millor comunicat estiga el món rural, més gran serà la quantitat de dones que podran fer la seua feina i compatibilitzar-les, si volen, amb altres tasques.

 

–Quin paper fan les cooperatives?

–El model cooperatiu és el millor exemple des del punt de vista del treball. És l’exemple de l’economia social, del paper que fa en el territori més rural, i és fonamental. El model cooperatiu ha de ser molt obert, ja que cada zona requereix un model diferent.

 

«Hem de donar protagonisme als productes valencians»

–Al supermercat es poden comprar taronges de Tànger. Podem educar el consumidor perquè reivindique el producte autòcton?

–Confie que sí, i es treballa en un eix que és el del consum conscient i responsable. Nosaltres, com a consumidors, tenim alguna cosa a dir, perquè si veiem que les taronges són de Tànger i no les comprem, els de la botiga deixaran de comprar les de Tànger i compraran les valencianes. Hem de donar protagonisme als productes valencians.

 

–L’agricultura ecològica és una de les alternatives de futur?

–Sí, i és una de les alternatives que té totes les paperetes per poder anar bé. En els anys 80 el País Valencià va ser pioner a escala espanyola i europeua. Ho tenim tot: molta trajectòria, molta història, molta experiència, unes condicions edafoclimàtiques magnífiques. Altres regions que van arribar més tard ens van passar per davant, per això hem fet un full de ruta.

 

–I també és un mecanisme per tal que la gent jove arribe al camp?

–És veritat que el percentatge més elevat de gent que vol dedicar-se a agricultura, vol fer-ho en agricultura ecològica. Ja n’hi ha una consciència. Volen sentir-se que el que fan serveix per a alguna cosa.

 

–La ramaderia extensiva té futur?

–Sí que té futur, i de potencial moltíssim. De fet, pot ser un element més per a la recuperació del camp valencià. A més, a les zones on hi ha molt de territori forestal cal posar-li molta atenció, perquè té moltes funcions. No sols estàs produint de manera sostenible i la qualitat de la carn no té res a veure, sinó que també estàs ajudant a previndre incendis.

 

–Els 20 anys de govern del PP van provocar prou sequera?

–Sí. No es creien l’agricultura, no la consideraven important.

 

Entrevista publicada al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar