Tens 0 productes a la teua cistella
«El País Valencià ha d’entendre que el seu principal soci comercial és una sòcia, i es diu Catalunya»
Per tal d’analitzar dos territoris tan semblants i tan diferents, per parlar de Catalunya i el País Valencià, vam pensar que Núria Cadenes era la persona idònia perquè ella va nàixer a Barcelona i viu des de fa bastants anys a València. Escriptora –amb diversos premis literaris rellevants–, periodista, activista convençuda, llibretera i un munt de més coses, la vam fotografiar rodejada de llibres i de cultura. Al llarg de l’entrevista t’adones que té les idees clares, que no ha renunciat a cap d’elles i que també sap on li agradaria arribar a ella i els seus països. Amb la mirada i el moviment permanent de les mans et transmet la seua vitalitat i l’esperança pel demà que encara no ha arribat.
–Recordes la primera vegada que vas vindre al País Valencià?
–No, però un dels primers records que tinc és d’un aplec que es feia a Alacant, a una plaça de bous. Recorde la plaça plena de senyeres i un gelat de nata i nous que ens vàrem menjar.
–Com acaba una catalana a València? Perquè normalment és al revés…
–Mmm, hi ha de tot! En som molts més del que sembla. Jo, per amor. Em vaig enamorar d’un valencià i al final vaig venir a viure aquí. El Josep Guia deia «Poseu un valencià en la vostra vida», i jo ho vaig fer al peu de la lletra.
–Quan hi vas vindre, quines diferències hi vas trobar entre les societats?
–Podria parlar de diferències entre ciutats (jo sóc de Barcelona i ara visc a València). Però dividir les societats en comunitats autònomes és simplificar massa, perquè potser aquí a València hi ha més similituds amb la gent de Reus, per exemple, i a Castelló amb la gent de Girona. Les ratlles autonòmiques no determinen en bloc dues societats. Al meu entendre en som una, diversa, i en aquest calidoscopi hi ha similituds i diferències.
–D’aquesta diversitat de què parles, què et cridà l’atenció?
–És molt tòpic, però em va cridar l’atenció el deseiximent. Jo sóc de Barcelona, però tinc bona part de la família a Girona, que encara són menys tocaors, menys abraçadors. I ací, el primer que em va sobtar és que toqueu, que hi ha contacte físic en parlar, us petonegeu… És una de les coses que m’agraden d’aquest sud tan vital que teniu.
–Creus que el País Valencià és conegut a Catalunya?
–No, és conegut molt pels tòpics. Però els tòpics funcionen en totes dues bandes; són multidireccionals. Els meus amics es van esfereir quan me’n vaig anar a viure a València; pràcticament era com si els diguera que me n’anava a Beirut en guerra! Aleshores em vaig adonar que les notícies que arribaven al Principat eren o de l’escridassada espanyolista en forma de blaverisme (com si passara tothora), assassinats truculents i les falles. Tenien una imatge molt distorsionada del que era viure ací. I jo visc normal! Parle català sempre –i no en cercles reduïts– i sóc feliç a València.
–Els valencians tenim Catalunya com a referent, mentre que Catalunya pràcticament ni ens mira. Hi ha alguna explicació? Tal volta un complex d’inferioritat per part nostra?
–No crec que siga això. És un cert emmirallament, i en certa mesura positiu. Si mirem en termes València-Barcelona (i que em perdoni la resta del país), Barcelona és una ciutat molt potent des de tots els punts de vista, per tant és normal que estire. Però al mateix temps, València també és una ciutat orgullosa i no s’accepta el paper de segona. I està bé que siga així. Aquest estira i arronsa, aquesta competició, per exemple la dels ports, els fa créixer a tots dos. Parlem en termes de dues ciutats, però es pot fer extensiu. Una altra cosa és que Catalunya viu d’esquena, irresponsablement, al País Valencià. I això em preocupa prou.
–Però hi ha molts valencians al capdavant d’institucions catalanes, l’educació catalana està, en gran part, en mans dels valencians… i continuen mirant-nos per damunt del muscle.
–Sí, i això no pot ser. S’ha d’acceptar la realitat: malgrat els prejudicis –de totes dues bandes– les relacions flueixen.
–Perquè, econòmicament, Catalunya i el País Valencià sumen molt…
–Exacte. Per això van posar a la Constitució Espanyola un article especialment dedicat a nosaltres que prohibeix la federació de comunitats autònomes. És un article fet per tallar aquesta connexió que ens fa encara més forts del que som a tots els nivells. Des del País Valencià s’ha d’entendre que el principal soci comercial és una sòcia, i es diu Catalunya. I des de Catalunya s’ha de deixar de tenir aquest prejudici de la no-intervenció que ens ha fet tant de mal.
–Com desterrem aquests prejudicis?
–Amb la pràctica. Pujant i baixant, anant i venint.
–Però hi ha molts catalans que no hi han vingut mai, quan la gran majoria de valencians sí que hi hem pujat…
–Exacte. I t’ho diuen sense que els hi caiga la cara de vergonya. Hi ha una frase de Joan Fuster, que va escriure a començaments dels 50, que deia: «mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional –des dels punts de mira econòmic, polític i cultural–, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència».
–Catalunya s’ha construït com una nació i el País Valencià com una regió?
–És possible, però tot i així en aquesta construcció com una regió hi ha alguna cosa que grinyola, perquè el País Valencià no és Múrcia. No encaixa en la construcció regional d’Espanya. És una incomoditat. No hi ha el grau de consciència nacional que té Catalunya, però no és assimilable a les regions espanyoles. Està en aquest impàs, i aquesta incomoditat explica moltes de les coses que han passat i passen al País Valencià, perquè no és clarament espanyola i no ha acabat, de moment, de forjar la vessant nacional.
–Dius «de moment». Creus que el nacionalisme valencià té una projecció de futur?
–És l’únic futur que té el País Valencià. Condemnar-lo a ser una regió espanyola és condemnar-lo a la ruïna i a la desaparició.
–Ara vivim un moment dolç?
–Vivim un moment interessant. Estan canviant moltes coses de fons. L’expressió política és un reflex d’aquest canvi de fons. El canvi polític de les passades eleccions va ser per un marge estret: no vol dir que fa cinc anys els carrers de les ciutats valencianes foren espanyolistes i ara tots som nacionalistes. És una balança que va fluctuant cap a la banda de l’autoafirmació valencianista.
–Per què no s’ha produït encara una aliança entre els dos governs?
–Aquest viure d’esquena els uns i els altres té conseqüències socials, culturals i econòmiques. Catalunya, amb el procés independentista, pot ser que s’hagi tancat més en ella mateixa i que s’hagi oblidat de la resta dels Països Catalans, o que els hagi aparcat. Allà hi ha un nivell de consciència nacional que ja està en fase de república, que és normal que diguin que no s’esperen a la resta; però una cosa és no esperar-te i una altra posar-te d’esquena. I pel que fa al govern valencià, crec que pot haver-hi un cert pànic. Pot ser que el PSPV tinga por de l’avanç de Ciudadanos en aquest intent d’agitar les aigües espanyolistes, però això l’únic que fa és alimentar PP i Ciudadanos. Per tant, hi ha una paràlisi creada pel marc polític i mental. I a Compromís hi ha una dificultat de marcar el PSPV. Per exemple, en qüestions tan clares com la capacitació lingüística en la Llei de la Funció Pública, no han estat capaços de posar recte el PSPV, quan el pacte es suposava que ja estava fet. A la Institució Ramon Llull encara no hi han entrat, i TV3 ja veurem quan torna!
–Hi ha por de ser assenyalat com catalanista?
–Supose, però acabes assumint les pors que t’imposa el teu contrincant polític! Complir els compromisos adquirits és una mostra de bona política, i no fer-ho és caure en errors i maneres de fer del passat.
–El procés d’independència de Catalunya ens allunya o ens apropa?
–[Silenci] És complicat, no ho sé.
–La independència de Catalunya seria beneficiosa per al País Valencià?
–Serà. Sí, clar. Un amic em deia que aquí tindrem totes les hòsties i cap dels beneficis. Potser a la curta podria passar això, però a mitjà i llarg termini evidentment que és beneficiós, perquè marca un camí, un exemple, i se suposa que la república tindria en compte la resta del país. El problema seria si es pensaren que es poden permetre el luxe de viure d’esquena a la resta.
«La cultura expressada en català pot anar amb el cap absolutament ben alt»
–No hem parlat encara de cultura, i allí es rifen els escriptors i músics valencians!
–Exacte; de fet, bona part de la revifalla musical ha vingut del sud, i això és bonic perquè puja i baixa segons les èpoques de manera natural. Fa un temps va vindre Lluís Homar al Teatre Principal i va ser de les coses més emocionants que he viscut darrerament. La gent va eixir del teatre abraçant-se, amb una felicitat de cultura, de llengua! Lluís Homar va sortir dient que feia 17 anys que no actuava a València i que esperava que això no tornés a passar. No ens podem permetre el luxe que això torne a passar, perquè aquell moment de felicitat cultural ens el mereixem. Igual que a Catalunya es mereixen gaudir d’un concert de Zoo, de Carles Dénia o de Pau Alabajos. Això ha de passar amb absoluta normalitat i per adonar-nos de la potència cultural que tenim. La cultura expressada en català pot anar amb el cap absolutament ben alt. I la fem nosaltres, a vegades en condicions molt precàries i sense l’estímul, obligatori, que haurien de fer les institucions. Abans parlàvem de la paràlisi en determinats temes del govern valencià, i de política cultural millor ni parlem. És com si no comptara. Espere que en el proper Govern del Botànic hi haja una Conselleria de Cultura, perquè al final és com si no fos prou important.
–Podríem dir que la cultura ha salvat el lligam entre Catalunya i el País Valencià?
–Sí, però també podríem dir que ens han salvat moltes altres coses. De fet, el que ens salva és que som, i que malgrat tot les relacions germinen. Nosaltres no agafem un mapa i dibuixem línies a l’atzar: som. I en aquest ser, la cultura ens fa un allioli molt creatiu i molt interessant. També per això han intentar tallar i impedir les relacions, amb l’exemple del Corredor Mediterrani que és un insult. Per anar a una exposició a Madrid trigue hora i mitja en uns trens nous, i quan he de pujar a Barcelona mai no sé quant trigaré; és una aventura, i puges al tren de la bruixa. Sembla com si les desferres d’altres trens anaren a la línia que és més real. I això és gravíssim, perquè té una intenció política de desmoralització i de destrucció del nostre teixit social i econòmic. Algú hauria de reclamar-hi responsabilitats.
