La revista degana en valencià

Sol Picó: «Sempre he tingut la sensació que els costa creure’m perquè sóc dona»

«Els valencians tenen un talent creatiu súper poderós, molt mediterrani, molt brillant, molt faller en el bon sentit»

Sol Picó és un referent en el món de la dansa. Tan sols cal fer un colp d’ull al palmarés de premis que ha rebut per corroborar aquesta afirmació. A Barcelona té la seua companyia de dansa en un gran edifici que fa dir La Piconera. I és que els alcoians deixen empremta allà per on passen, i Sol Picó no n’és cap excepció. Si no, pregunten a qualsevol espectador que l’haja vist damunt d’un escenari.

 

–Enguany fa trenta anys que iniciares la teua activitat com a ballarina en una companyia teatral d’Alcoi. Com recordes els inicis? Van ser fàcils?

Eren uns inicis una mica ingenus, perquè no tenia ni idea d’on estava ficant-me. No són fàcils, però han passat uns quants anys i continua sent difícil.

 

–Per què vols dedicar-te a la dansa?

És una vocació absoluta. Als sis anys, quan ma mare em va apuntar a classe de ballet a Alcoi, vaig agafar la barra de ballet i em va esclatar el cor: vaig pensar que era això el que volia fer tota la meua vida.

 

–Per cert, en quina mesura ser d’Alcoi t’ha influït?

Des que vaig nàixer, una volta a l’any he vist eixe espectacle de carrer tan bestial que són les festes de moros i cristians. Eixa explosió de color i festivitat, i sobretot la vessant musical crec que m’ha influït molt. La música en directe, per a mi, és bàsica i la faig servir en tots els espectacles que puc.

 

–En 1993 crees la Companyia Sol Picó i t’instal·les a Barcelona. Dedicar-se a la dansa al País Valencià era més aviat impossible?

He de dir que mai no ho vaig intentar. Per qüestions de la vida vaig aterrar aquí. El primer any el vaig passar a València amb Rosángeles Valls, però jo volia entrar com una institució, així que ho vaig intentar al Conservatori de València i no vaig poder. Vaig vindre aquí, d’aquí a París i després hi vaig tornar perquè aquí és on em van buscar per primera vegada per fer una cosa, i aquí em vaig instal·lar.

 

–Però l’ecosistema valencià estava com per a dedicar-se a la dansa?

No, estava més aïna per vindre aquí. Ara, 25 anys més tard, sembla que s’anima l’ecosistema valencià. De fet, com que n’hi ha tant per fer, tal volta podria ser un bon lloc on instal·lar-se, perquè ara és el moment de fer moltes coses. La llavor perquè passen coses ja està plantada, i hi ha també molta gent amb moltes il·lusions. Crec que s’ha destapat quelcom; imagine que ha sigut una mica el color polític el que ha fet que lleven certs taps que feien que el món de la dansa estiguera paralitzat completament.

 

–Ets coreògrafa i ballarina. Si hagueres de triar una de les dues coses, quina seria?

Jo, primer, sempre he sigut ballarina, més que coreògrafa, tot i que sempre m’he coreografiat els meus espectacles. Ser ballarina ho portes dintre, perquè s’instal·la alguna cosa en el teu cos, també a nivell físic. Crec que encara que no tinga espectacles sempre ballaré, perquè s’ha instal·lat com una disciplina mental i física que fa que ho necessite. Es crea una addicció física i necessite moure’m. La coreografia és un ofici, es va fent, i ja tinc el suficient material i experiència com per a començar a traslladar-la a la meua feina.

 

–Quina obra t’ha donat més alegries?

Totes tenen una història. El cactus va ser una obra que, contra tot pronòstic, em va llançar al circuit professional; em va donar a conéixer.

 

–Si haguérem de parlar dels teus referents, quins serien?

N’hi ha molts. Hi ha una companyia canadenca que es diu La la la Human Steps, que tenia una cosa molt física amb les puntes, i hi era Louise Lecavalier, que feia unes coses impressionants. M’han donat eixe referent energètic, de dinamisme i molta potència física, i també que em saltaren les emocions.

–Com definiries la dansa?

Per a mi, la dansa és la manera que he escollit, o que m’ha arribat, per a expressar-me en la vida. És la millor manera que tinc per a expressar-me i dir tot allò que sent i que m’agrada compartir.


–Continua considerant-se un art menor?

Hi ha molta feina a fer, però crec que cada vegada és menys un art menor. De fet, la quantitat de gent que no és ballarí professional i fa classes de dansa és bestial.


–El cos és important?

El cos és bàsic; és el recipient on tenim la nostra ànima, les nostres emocions. És un recipient que s’ha de cuidar i tindre’l preparat si et dediques a això.


–Com es porta l’evolució natural del cos?

Depén. Amigues de la meua edat que mai no han fet res tenen una resposta amb el cos molt diferent de la meua. El cos, si tu el treballes, et respon.


–La tècnica també és important?

Per a mi, la tècnica sempre ha sigut molt important, perquè et permet anar més lluny, et permet fer moltes coses.


–Tens un llenguatge trencador que fa que sigues considerada una de les coreògrafes i ballarines més heterodoxes de l’escena actual. Què vols transmetre a través de la dansa?

Jo transmet el que em preocupa, però en la quotidianitat mateixa hi ha tantes coses que em preocupen! I pense com traslladar-les no sols des de la preocupació, sinó també des de la ironia, des del sentit comú, des de l’humor… Des de llocs on, traspassant-les, puguem passar-ho bé. Crec que la dansa contemporània ha pecat de transcendental i de ser tan conceptual que al final l’espectador s’enfada per no entendre res. No crec que siga necessari entendre-ho tot, però l’artista ha de fer un esforç per facilitar la feina a l’espectador perquè aquest puga gaudir.


–Creus que se t’ha qüestionat a vegades per ser dona?

Potser. Sempre he tingut la sensació que els costa creure’m perquè sóc dona. Quan he presentat projectes hi havia sempre com una mirada de «vols dir que això sabràs fer-ho?». Fa poc em va passar que un director no es dirigia a mi; es dirigia als ballarins homes. Crec que encara hi ha moltes coses a trencar en el món de la dona creadora perquè fa molt poc que les dones estem alçant la veu i sent més visibles. Quantes dones han creat i romanen silenciades?

–Aparentment el món de la dansa és un món de dones. És així?

No, en absolut. Hi ha moltes dones perquè al món hi ha més dones que homes, però res a veure. Els coreògrafs ho tenen tot.


–És un món masclista?

No sé si és masclista. Hi ha petits detalls masclistes com n’hi poden haver a tot arreu, però no és especialment masclista, tal volta per estar tan relacionat amb les dones.


–A través de les teues obres has lluitat per la igualtat. Creus que encara ens queda molt de camí per fer?

Molt. M’encantaria no haver de parlar d’aquest tema perquè ja haguérem assolit la igualtat. Fa dos anys vaig fer un espectacle que es deia We Women, i ara està de moda!


–En el 2016 vas rebre el Premi Nacional de Dansa. Què representa això?

Els premis són una pujada tal que m’entren ganes sempre d’anar a fer-me una paella encara que no toque. Anar a celebrar-ho sempre, siga el premi que siga, i un premi nacional és una injecció de confiança; et fa tirar endavant.


–On et sents més reconeguda, a Catalunya o al País Valencià?

[Rialles] La veritat és que em sent reconeguda als dos llocs. D’entrada, he d’agrair que a Alcoi m’han portat tots els espectacles sempre, governe qui governe, i això és molt d’agrair. Que a casa teua pugues fer les coses que fas a Taiwan o a Nova York és un orgull súper gran. I Catalunya s’ha portat amb mi meravellosament bé i m’hi sent súper acollida.


–Com veus el nivell creatiu a casa nostra?

Crec que els valencians tenen un talent creatiu súper poderós, molt mediterrani, molt brillant, molt faller en el bon sentit. És molt interessant. Per a mi, Carles Santos representava tot això: el destroyer total i la barbaritat total valenciana, però amb una rigorositat, una tècnica i un potencial creatiu brutals, que és el que té el nostre país.


–I ens creiem eixe potencial creatiu?

Crec que ens ho creiem, però falta suport. El que no pot ser és que els artistes estiguen creant i que no puguen ni anar a un restaurant. Falta un suport, falten estratègies, falta que es torne a crear un teixit cultural perquè l’artista puga créixer.


–En el món de la dansa s’ha notat el canvi de govern?

Sí, perquè tota la banda pepera ha anat matant la cultura, i sobretot el món de la dansa. Crec que ara hi ha, com a mínim, una intenció de ressorgir i tornar als moments d’esplendor cultural de València.


–Has afirmat que crear, per a tu, és una necessitat. Fins a quan crearàs?

Crec que em moriré amb les puntes posades, que diu un amic meu. Tal volta un dia m’alce sense ganes de vindre a La Piconera, però la creació em mou; encara ho necessite vitalment.

 

Entrevista publicada al nº 435 (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Ací pots aconseguir un exemplar.

Fotografia: Erin Bassa Photographer

Inscriu-te al nostre butlletí

Top