La revista degana en valencià

Toni Mollà: «Junts som un mercat de 12 milions de parlants, separats som un “mercaet”»

«El futur dels idiomes està més en les avantguardes que en les arrels»

Sempre que has d’entrevistar una persona has de preparar-te-la, i sempre queda el dubte de saber com anirà, com estarà el personatge. Nosaltres havíem quedat amb Toni Mollà, una d’eixes persones que domina el seu camp d’estudi i de treball: la sociolingüística. En saludar-lo, en veure’l, vam saber que seria una entrevista molt interessant. I així va ser. Vam parlar de llengua i de places de mercat; de la ràdio i televisió valenciana, del passat, del present i del futur; de xarxes socials, o millor encara: de xarxes virtuals. I una de les coses més atractives del personatge era la naturalitat amb què explica les seues idees i conclusions, la seua saviesa. Tota una lliçó.

 

La llengua de la plaça: un títol prou polisèmic per a un llibre…

–Voluntàriament polisèmic. Per als qui som de poble, anar a la plaça és anar al mercat. Té un doble sentit: de lloc físic, de trobada, i també és un lloc econòmic, d’intercanvi. Aquest doble factor és determinant en les polítiques lingüístiques.

 

–A les places valencianes, enteses com a àgores, està viva la nostra llengua?

–En la majoria de places, sí. S’ha de tindre en compte que les places i els mercats són els llocs on més viva està la llengua, indiscutiblement. A mi no se m’acudiria anar al Mercat del Cabanyal i parlar en castellà, com tampoc en un trinquet. Són àmbits de cultura tradicional, entre cometes, on la transmissió lingüística no s’ha trencat.

 

–Com està el valencià a la plaça virtual, a Internet?

–Les xarxes virtuals segurament són les places on més forta està la nostra llengua. Per dos motius: perquè les xarxes virtuals no són xarxes territorials, són xarxes desterritorialitzades i pots usar la llengua des d’on vulgues; i també perquè les persones més actives a les xarxes són joves. Això és una gran esperança. Si férem un pla estratègic de la llengua diríem que és un dels punts forts, fins al punt que és una de les llengües amb més presència a Internet.

 

–I la plaça com a mercat?

–Eixe és el punt més dèbil i el punt més definitiu. La funció més important de les llengües és la discriminativa, tant entre llengües com dins d’una mateixa llengua. Per exemple, una part de la sociolingüística de la variació estudia les diferents possibilitats de promoció social que tenen els negres i els blancs dels EUA segons l’anglés que parlen. El parlar que Bernstein anomena codi restringit (que és el que utilitzen els negres) els restringeix la promoció social. Per tant, l’ús d’un anglés estàndard facilita la promoció social, per tant és discriminatori. Si això és cert dins d’una mateixa llengua, imagina’t en dos llengües. Si la meua filla ha accedit a determinats llocs de treball és perquè sap dos llengües més que jo. Com que la llengua catalana té molt poquet de valor discriminatiu dins dels Països Catalans, és un dels punts febles a millorar. El gran àmbit pendent de la política lingüística és l’àmbit econòmic.

 

–De fet, hi ha una diferència en l’extracte social entre les famílies que trien la línia en valencià i les de castellà.

–Per això mateix va ser la població immigrant de Catalunya la que va demanar la immersió lingüística.

 

–Com definiries la relació del País Valencià amb la seua llengua?

–La relació del País Valencià amb la seua comunitat lingüística és bàsicament la d’una comunitat que no veu massa futur a eixa llengua. Vicent Badia va dir en una conferència una frase magistral: els valencians que no han abandonat la seua llengua és perquè no han tingut ocasió. Era una manera de dir que els factors impositius de la política, de la persecució, no sempre han sigut els pitjors; moltes vegades els valencians, o una part dels valencians, l’hem abandonada voluntàriament per un error de diagnòstic: pensàvem que parlant castellà pujàvem en l’escala social. I això és un miratge, és una falsedat. No per canviar de llengua passes a ser un senyor feudal. Les llengües tenen un valor simbòlic, però sobretot tenen un valor instrumental, de mercat.

 

–En què hem fallat com a societat si ens comparem amb altres llocs de parla catalana?

–Hem fallat històricament. El País Valencià no té la Renaixença que té Catalunya, per exemple; no té els grans escriptors que té Catalunya. Ací, un dels grans escriptors que hem tingut, Blasco Ibáñez, va fer el primer llibre en valencià i després canvia. Passaran molts anys –amb Fuster– fins que un gran escriptor no trie el castellà per a fer una obra de creació.

 

–Per què la dreta ha estat històricament en contra del valencià?

–Perquè el seu projecte no ha tingut res a veure amb el País Valencià. A Catalunya això es trenca més o menys amb la Guerra de Cuba i la pèrdua de les colònies, perquè la burgesia catalana crea un moviment proteccionista que és el catalanisme. Ací, llevats d’alguns prohoms de la Dreta Regional en l’època republicana, la dreta és molt espanyola i el que vol és anar-se’n a Madrid.

 

–Parles de la necessitat d’una acció planificada de manera unitària des de la diversitat estructural entre els llocs de parla catalana…

–Principalment per una raó econòmica. Junts som un mercat de 12 milions, separats som un mercaet. Sempre dic que el català podria ser una llengua nòrdica. Hi ha molts estudis que demostren que les comunitats mitjanes són les que millor estan suportant la globalització. Per això s’han de tindre unes polítiques culturals molt fortes en la seua pròpia llengua i unes polítiques de plurilingüisme molt importants. Eixa hauria de ser una estratègia comuna. Els governants catalans han tingut sempre una prevenció respecte del País Valencià i no han fet una política lingüística ni cultural d’àmbit general. Sempre han vist el País Valencià com un mercat secundari. Eixa idea s’ha de trencar; hi ha molts prejudicis respecte al país. Si no fóra grossa la paraula diria que són una miqueta colonials. I els d’ací, o han tingut actituds maximalistes que no serveixen per a res o han tingut –com l’actual govern– tantes prevencions que creen una mena de cordó sanitari entre el País Valencià i Catalunya, com està passant a hores d’ara. Jo no entenc com no es poden escoltar ací les emissions de la ràdio pública de Catalunya, per exemple.

 

–En quines altres coses s’observen eixes prevencions?

-No entenc que no s’haja potenciat el mercat de totes les indústries culturals. No sé com no s’ha creat una xarxa de distribució com toca de mitjans de comunicació, per exemple. El mateix amb el teatre. La trampa és creure que tot depén de la demanda. Els economistes saben que, la demanda, la crea l’oferta. En cultura, i en llengua, és igual, i s’ha de crear una demanda. Si portes una bona oferta, crearàs la demanda.

 

–El fet que els polítics parlen valencià és important?

–Això és una novetat i s’ha de reconéixer, fonamentalment, al president (no tant a la vicepresidenta). I a l’alcalde de València, per descomptat. Eixe ús institucional que fan del valencià és realment important, precisament pel que en economia es diu efecte de demostració: has de demostrar que el producte és bo. I que el president el faça servir és molt important. De la mateixa manera que és molt contraindicat que determinats consellers només usen el valencià quan parlen sobre el valencià, però quan parlen de qualsevol altre tema ho fan en castellà.

 

«La Llei de Plurilingüisme és totalment contrària a la normalització lingüística»

–Com s’explica que s’aprove una Llei de Plurilingüisme que encara permeta que hi haja xiquets que no estudien el valencià?

–Jo no mitifique el valor de les lleis, perquè el dret és un sistema de seguretat que s’utilitza quan fallen altres. En llengua passa igual: els vincles comunitaris (costums, hàbits) són tant important o més que les lleis. Les lleis poden afavorir determinats fets socials o els poden perjudicar. Dit això, la llei que s’ha fet ací és totalment contrària a la normalització lingüística. És el mateix model que proposa Ciudadanos a Catalunya, i això ens hauria d’alertar. És una llei que limita el valencià. I que en 2018 –quan s’ha demostrat que l’única manera d’aconseguir una certa cohesió social és la immersió lingüística– es defensen uns models lingüístics com aquests, és el que Josep Vicent Marqués deia «estar en retard».

 

–El valencià comença a veure’s com una llengua de modernitat?

–En alguns àmbits sí, per descomptat. El gran pas que vam fer en la Transició és aconseguir que totes les avantguardes artístiques i polítiques estaven a favor del valencià i l’usaven. Des de l’Equip Realitat a l’Equip Crònica, als escriptors… Ningú s’hi manifestava en contra. En algunes coses això s’ha trencat. Jo continue pensant que el futur dels idiomes està més en les avantguardes que en les arrels, i ací ens agrada molt preservar arrels i potser estem abandonant determinades avantguardes.

 

–Has dit que hi ha molts valencians que es conformarien que el valencià servira per a fer la Crida i alguns versets a la Mare de Déu del Puig…

–Sí, o per a cantar albaes. L’única forma de canviar aquesta mentalitat és augmentar els usos en avantguardes, en l’economia, en la política…, en els àmbits de la discriminació i el prestigi. Un escriptor de Catalunya em va dir: «jo m’he fet ric escrivint en català»; no se’n pot fer millor propaganda!

 

–Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental?

–Crec que juguen el paper més fonamental de tots, perquè els mitjans de comunicació de masses són l’àmbit on conflueixen tots els valors econòmics. Hui la comunicació està en mans de grans grups econòmics. Determinades postures envers Catalunya o les llengües no s’entenen si no mires els seus accionariats. El que passa és que ací som tan animals que a vegades anem en contra dels nostres propis interessos, i continua sense estar clar que la llengua és un factor proteccionista del seu mercat. Quan dius «fem-ho en castellà» estàs anant en contra dels teus interessos.

 

–La música en valencià ha sigut també un revulsiu?

–Crec que en unes certes generacions ha sigut vital. L’aparició de la nova música –rock, pop…– ha sigut vital. La música ha entrat no solament en un estat de normalitat, sinó que s’obri absolutament a tots els públics. A mi m’agrada molt el jazz i el blues, i per primera vegada podia escoltar-lo en valencià! Això és un fet de normalitat molt important, que el valencià servisca per a expressar la universalitat cultural; per abastar-ho tot. El que no pot ser és que el valencià es lligue només a la tradició, perquè aleshores estem deixant fora totes les generacions joves i la realitat del present i del futur.

 

–Els idiomes serveixen per a moltíssimes coses, fins i tot per a fer guerres. S’està reactivant una nova batalla per la llengua?

–No sé si s’està reactivant. Si no s’està reactivant, l’hauríem de reactivar.

 

–Però estem assistint a altra Batalla de València?

–Sóc completament contrari a utilitzar el concepte Batalla de València, perquè jo que estava allí mai vaig córrer a galtades a ningú, i a mi sí que em cascaren moltes vegades. S’ha volgut donar el nom de batalla a una cosa que va ser una persecució. Allí n’hi havíem uns que corríem i uns altres que ens acaçaven. Ja sé que el concepte l’utilitzà per primera vegada Mollà i Mira en De impura natione i ha fet molta fortuna, però allò va ser un moviment contra el valencianisme.

 

–I ara no assistim a una revitalització de l’espanyolisme?

–En aquell moment es crea el blaverisme com un antídot contra el valencianisme. Ara no necessiten el blaverisme: ara és pur espanyolisme. L’èxit social de Ciudadanos és això: pur espanyolisme amb continguts d’extrema dreta.


–La societat valenciana serà capaç de no caure en eixe parany?

–Crec que la societat valenciana està més madura que la seua classe política. La classe política està acceptant un xantatge en determinats temes que s’ha demostrat que la societat valenciana se’n riu.

 

–Veus futur al valencià?

–Una volta vaig estar en una taula redona i hi havia un gallec, un basc, un català i jo, i em tocà parlar el primer sobre les motivacions per a aprendre idiomes. Darrere de mi va parlar el basc i va dir: «Toni té raó, tot això és de veres, però a més nosaltres parlem eusquera perquè ens ix dels collons» [rialles]. Hi ha totes les raons i totes les motivacions que vulguem, però al final de tot hi ha una voluntat d’una persona o una col·lectivitat, i això ni la repressió més bèstia ho ha aconseguit aturar mai.

 

Entrevista publicada al nº 435 (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top