La revista degana en valencià

Eva Sanz: «Els museus, sense la gent, no són res»

Eva Sanz és la directora tècnica del Museu de la Rajoleria de Paiporta. Saó volia entrevistar una persona que estiguera al front d’un museu però no dels grans, dels quasi infinits: buscàvem una visió real d’un dels centenars de museus que estan repartits per tota la geografia del País Valencià.

Primer vam seure al seu despatx, on ens va respondre totes les preguntes que havíem preparat. Sempre amable i molt orgullosa del que s’ha aconseguit en aquest espai museístic, referència ja per a totes les persones del poble i moltes més de la comarca. En acabar vam visitar les instal·lacions amb el privilegi de rebre les explicacions de la seua directora. Paga la pena anar a aquest poble de l’Horta Sud.

 

–Què és un museu?

–Per a mi un museu és un contenidor d’informació que s’ha de difondre i fer arribar al públic. Perquè, sense el públic, nosaltres no seríem res.

 

–Per tant, un museu no té sentit sense el públic?

–Pense que no. Un museu té una part important de recerca, que és la base fonamental de tota col·lecció –en aquest cas, la col·lecció etnogràfica–, però eixa recerca s’ha de difondre i s’ha de fer arribar al públic, ja siguen investigadors, públic adult o escolar. Però l’hem de fer arribar.

 

–I per què quan pensem en museus pensem en coses del passat i no del present? El present també cap als museus?

–Clar que sí! Nosaltres som un museu d’etnologia, i l’etnologia ha de buscar en el passat però també mirar al futur. Quan fem exposicions etnogràfiques intentem que la gent conega el que passava abans, però també vincular-ho amb la realitat, perquè si no, no té sentit. Per exemple, al públic més xicotet li has de fer arribar eixe passat però també intentar que hi haja una connexió amb el que ells estan vivint.

 

–Si parlem del present, i també del futur, la relació dels museus i la tecnologia és necessària?

–Les noves tecnologies, les hem d’introduir, però el problema que tenim als museus locals és que les noves tecnologies en molt poc de temps es queden obsoletes. Estic cansada d’anar a museus i veure pantalles apagades. Per això els museus locals hem de tindre molta cura a l’hora d’introduir eixes noves tecnologies. Però, és clar que hem d’estar oberts i en la mesura que ens siga possible fer-les usar i que en tres o quatre anys no estiguen apagades.

 

–Podríem dir que el País Valencià és una terra de museus?

–Pense que sí, hi ha molts museus i de molt variats!

 

–Quina seria la teua radiografia dels museus valencians?

–En aquests moments n’hi ha una oferta molt variada i molt àmplia, i des de les entitats locals s’està apostant per difondre eixos continguts i eixos tipus de museus. A l’Horta, a iniciativa dels tècnics i amb el suport de l’administració, hem format un equip de treball que es diu Museus per l’Horta. Ens hem unit museus de coses molt variades (el Museu del Palmito, el Museu de la Ceràmica de Manises, el de Paterna, el Comarcal de Torrent…). Fixeu-vos la varietat que hi ha dins del món de l’etnografia en tan sols una comarca!

 

–Hi ha museus de primera divisió i de segona?

–[Rialles] Sí.

 

–El públic que arriba a un museu local és de la comarca o aconseguiu obrir-vos a un públic de fora?

–Quan es va fer aquest museu, el principal objectiu era atraure el públic del municipi. Jo entenc que un museu que apareix en una localitat no s’ha de mostrar d’esquena a eixa societat, sinó que l’hem d’involucrar. Nosaltres hem intentat per tots els mitjans involucrar la societat de Paiporta, i la veritat és que han respost molt bé, tant a nivell associatiu com a nivell d’escoles. De fet, la primera setmana que traiem els tallers ja estan esgotats! Ara el repte és anar ampliant més públic, i és el que estem aconseguint: que vinguen d’altres llocs. I la veritat és que sorprén que quan ve gent de fora diuen: «Ah, i això està ací?». És que a la gent li costa molt eixir de València! Pensen que només els museus estan allà, i cal saber que els museus locals també oferim coses molt interessants.

 

–En aquests moments hi ha una xarxa de museus valencians. Hi ha retroalimentació? Vos ajudeu?

–Valore aquesta xarxa de forma molt positiva perquè l’esforç que comporta fer una exposició, construir-la i portar-la endavant és molt gran. Si puc crear una producció expositiva, itinerar-la i portar-la per altres municipis, és perfecte. I ja si hi ha ajudes econòmiques, millor, perquè ens fa finançar projectes que tal volta sense aquesta ajuda no podríem dur endavant.

 

–Perquè, com es finança un museu local?

–Aquest, per exemple, únicament es finança amb el pressupost municipal. Després, com que estem integrats en el Sistema Valencià de Museus podem optar a les subvencions que dóna Conselleria. La Conselleria, bàsicament, té dues línies d’ajudes: una és de restauració i l’altra de funcionament i manteniment. A més, la Diputació ha destinat una quantitat de diners per a aquesta xarxa que hem creat.

 

–L’administració pública inverteix prou en museus, o continuen sent els germanets pobres?

–Crec que moltes vegades continua gent la germana pobra. Però nosaltres, per a ser un museu local, tenim un pressupost que està molt bé; no em puc queixar del pressupost que té el Museu de la Rajoleria.

 

–Com valores l’aposta de la Diputació?

–En aquests moments ha apostat pels museus locals. Hem fet moltes reunions per crear aquesta xarxa. El primer any s’hi van destinar uns poquets diners, l’any passat ja en van ser més, i pel que sembla l’any que ve hi haurà una dotació pressupostària encara més gran. S’ha apostat molt pels museus locals.

 

–I la Generalitat Valenciana?

–Durant molts anys pareixia que la Generalitat Valenciana no existia, i ara han tornat a eixir les ajudes, que van desaparéixer durant un temps. A més, per primera vegada es va fer una reunió, van ajuntar-nos a tots i ens van explicar quines eren les seues línies a seguir. S’estan veient canvis.

 

–Per tant, els museus han notat el canvi de govern a la Generalitat?

–Jo veig que en aquests moments hi ha hagut un canvi en les polítiques museístiques. Per exemple, han posat en marxa un programa que es diu Museia, que és d’inventari i aquest sí que permet que els xicotets museus locals hi entren. De fet, nosaltres ja estem treballant en ell. Es veu que hi ha criteri i moviments.

 

–Econòmicament, un museu local pot tindre importància per al municipi?

–Pot ser un element dinamitzador perquè fa que vinga gent que no esperaves que vinguera al poble. I si vénen al poble, mengen en el poble, consumeixen al poble… Evidentment, això té un impacte.

 

–Per què Paiporta fa un Museu de la Rajoleria?

–L’Ajuntament es va quedar el rajolar, i en eixe moment va a buscar ajuda per veure què s’hi feia. Va anar a la Universitat i el van derivar al Museu d’Etnologia. En aquell moment jo treballava allà, i ens proposen fer un projecte museogràfic per al rajolar. Del rajolar estava el fumeral en perfecte estat i els forns, i a partir d’això es fa tota la recuperació d’un espai. És el primer edifici dedicat a la rajoleria que es recupera en arqueologia industrial. Així va nàixer tot.

 

–On radica la singularitat d’aquest museu?

–Els nostres forns són un tipus de forn Hoffman que comencen a aparéixer a principis del segle XIX, però, normalment, es queden els fumerals i els forns es destrueixen. De fet, quan veiem fumerals estan pràcticament tots descontextualitzats: no saps si és d’una paperera, d’un pou hidràulic o d’un rajolar. I aquest estava en perfecte estat amb els forns. A partir d’ací es reconstrueix tota la història de la fàbrica: es busquen fotografies, peces i es recupera el patrimoni.

–I què hi podem trobar?

–Fem una programació anual per a la sala d’exposicions temporals, i sempre intentem que totes les exposicions tinguen una part didàctica important. Després tenim la sala permanent, on parlem de l’Horta, de la societat domèstica, de la indústria, l’agricultura i del que és un rajolar. A més, es va fer recuperació de memòria oral, i, com no, el que és pròpiament de la fàbrica. També fem un taller que es diu «Com ser un rajoler». L’any passat van passar vora 4.000 xiquets pels tallers!

–Els veïns de Paiporta aprecien el museu?

–Sí, perquè el rajolar té una vinculació molt forta amb la gent de Paiporta. Enguany fa 18 anys que es va obrir, però el rajolar es construeix en 1923 i va estar funcionant fins pràcticament els anys 90. La gent, a més de treballar, venia a menjar-se la mona, a clavar-se dins de les bases… Hi ha molta vinculació. I sempre hem intentat que el museu estiga de cara a la gent. La gent ha de sentir això d’ells, perquè si no això no té sentit.

–Per tant, els museus locals tenen futur?

–Molt. I tant que en tenen!, sempre que comptem amb la societat. Perquè els museus, sense la gent, no són res.

 

Un museu…

-del País Valencià: el Museu de Ceràmica de Manises s’ha de visitar. És increïble.

-de l’Estat: sóc historiadora de l’art: el Prado.

-internacional: el Louvre.

-i el més estrany: a Guadalest, un de miniatures!

 

Entrevista publicada al nº436 (Els museus valencians). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top