La revista degana en valencià

El preu de l’electricitat

«És difícil trobar un preu menys transparent que l’elèctric i un preu més car»

En la nostra factura ens diuen que el 48 % està destinat a impostos i altres recàrrecs, la qual cosa fa la sensació que les empreses elèctriques sols s’emporten el 52 % de la factura i que eixe 48 % se l’emporta l’Estat. El govern ens diu que són preus de mercat i que, com que el mercat és lliure, només poden intervenir en la part regulada, i que ja l’han congelada. O que el preu es deu al fet que el combustible ha pujat molt o que «Va a llover. Han anunciado que va a llover y eso va a dar lugar a una bajada» (M. Rajoy).

Què hi ha de cert en tot això? En primer lloc, eixe 52 % es descompon en dues parts: un 16 % és el cost de les xarxes de transport i distribució de l’electricitat, és a dir, Red Eléctrica Española (REE), que no sols distribueix sinó que controla l’energia que es produeix i es consumeix, ja que com que no es pot emmagatzemar, han de coincidir en cada moment; i un 36 %, que és el cost de l’electricitat consumida establert en el mercat lliure, del qual parlarem més endavant.

Ara centrem-nos en el costos regulats: l’Estat no s’emporta eixe 48 %, sinó el 22 % d’impostos aplicats que correspon a l’IVA (un 17 %) i a l’impost sobre l’electricitat (5 %), un dels impostos especials com en el tabac o la gasolina. El 26 % restant dels costos regulats, els cobren les empreses elèctriques. I en la factura diuen que la major part (16 %) es deu als incentius a les energies renovables (això els crea mala fama), cogeneració i residus (aquests no diuen que són nuclears). I, efectivament, eixos costos a renovables existeixen, però l’estalvi propiciat per elles pot ser del mateix ordre que les primes rebudes, a més que representen una autonomia energètica. L’única excepció han estat les primes massa elevades a l’energia solar fotovoltaica del govern de Zapatero, on es va desviar molt capital després de la punxada de la bombolla de la construcció. Per aturar-ho, el govern de M. Rajoy va establir l’Impost al Sol, que també acabarem pagant quan les empreses fotovoltaiques guanyen en els tribunals. Dins d’aquests costos també es troben els associats a la compensació de la generació extrapeninsular, així com la prima al consum del carbó nacional, dos exemples de solidaritat estatal, encara que el segon menys encertat, ja que les de carbó són les que més CO2 produeixen i, a més, el carbó nacional és de baixa qualitat i molt contaminant.

El que no esmenta la factura són les altres partides a què s’han dedicat eixos costos regulats. Històricament han inclòs l’anomenat cost de la moratòria nuclear realitzada en 1984 pel govern de Felipe González fins al 2009 amb un import d’uns 3.440 milions d’euros. En realitat, les empreses havien fet previsions de més centrals nuclears de les que necessitava el país i, a més, n’havien augmentat els costos de seguretat després dels accidents de Three Mile Island en 1979 i Txernòbil en 1986, i una part d’eixe cost subvencionava els Plans Generals de Residus Radioactius. Quan es liberalitza el mercat elèctric per integració en la UE, es creen els costos de transició a la competència (n’hi ha?) que s’acabaren de pagar en 2005 amb un import d’uns 7.327 milions d’euros.

Quan en 2002 el govern de J. Mª Aznar, per raons electorals, decideix establir una tarifa de referència, impedeix que aquesta augmente més del 2 % i transforma la diferència de preu en un deute amb l’interés inclòs (el famós dèficit de tarifa) que hem de pagar els consumidors. En 2009 ja havien cobrat les elèctriques per eixe concepte 4.991 milions d’euros i s’estimava que el deute acumulat era de 20.000 milions, que en el rebut d’avui encara continuem pagant. En canvi, ningú ens descompta els windfall profits (beneficis ploguts del cel) obtinguts per les empreses generadores d’electricitat amb les centrals hidràuliques i nuclears ja amortitzades (ens estranya que demanen pròrrogues de la vida útil de les centrals nuclears?).

I ara analitzem la component de mercat del preu de l’electricitat (el 36 %), en el qual participen en l’oferta les productores i en la demanda les comercialitzadores (que la revenen als petits consumidors) o els grans consumidors directes. En corba d’oferta agregada (la verda), les fotovoltaiques, les eòliques i la nuclear (ja que no es pot apagar o engegar a voluntat) ofereixen a preu cero (1); per tant, quan en un mateix parc eòlic veiem uns molins en funcionament i altres no, com que l’energia eólica estira de l’oferta agregada a la baixa, és difícil no pensar que estan limitant eixa oferta per tal que entren altres energies més cares en el preu de cassació.

A un preu intermedi, les tèrmiques de carbó o de gas (que avalua el preu del seu combustible així com el cost d’engegar i apagar les turbines) (2) i a un preu molt alt la hidroelèctrica si el nivell de les reserves és molt baix (3). Quan la presa es troba al límit de la seua capacitat i necessiten desaiguar, fan ofertes a preu molt baix per assegurar-se entrar en la cassació, el punt on es tallen les corbes d’oferta i demanda que estableix el preu de venda.

Qualsevol paregut de la corba de demanda (la blava) amb la típica hipèrbola del mercat lliure és pura coincidència: les comercialitzadores fan ofertes de compra a preu màxim (estirant el preu de cassació cap amunt) (4) i les centrals de bombeig i la indústria programable cap avall (5), acabant el preu de cassació coincidint habitualment amb el preu d’oferta de les tèrmiques.

En resum, és difícil trobar un preu menys transparent que l’elèctric –on hem acabat pagant totes les errades de les empreses elèctriques i de les administracions– i un preu més car, per damunt de la mitjana europea i sols per davall de Dinamarca i Alemanya, amb més nivell adquisitiu, i Irlanda, fet que comporta un gran llast per la nostra economia.

 

Article publicat al nº436 (Els museus valencians). Ací pots aconseguir un exemplar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top