La revista degana en valencià

Febrer, les parentalia i la càtedra de Sant Pere

EL DARRER MES DE L’ANY, EL DE LA PURIFICACIÓ

Febrer és un nom derivat de Februarius, el darrer mes de l’any, que els antics romans dedicaven a Februus, déu de la purificació.[1] De fet, el dia 15 s’hi celebraven les Lupercalia, la gran festa purificadora i de fertilitat del calendari romà —i que perdurà a la mateixa Roma fins al segle V dC— i molt similars a les Spurcalia germàniques tan perseguides pels evangelitzadors fins al punt que en l’lndiculus superstitionum et paganiarum se’ls dedica un capítol especial, De spurcalibus in Februario.

Febrer era el moment de preparar-se per a un nou cicle ecològic en què el final de l’hivern anunciava la primavera d’un any nou. Per als primitius i bel·licosos romans, el primer mes de l’any l’anomenaven març, ja que el dedicaven al déu guerrer Mart com a propiciador de les conquestes que enriquien Roma. Però l’any 153 aC, una revolta celtibera va forçar que els cònsols romans prengueren possessió del càrrec dos mesos abans dels tradicionals idus de març (el 15 d’eixe mes) i ho feren per avançat, en les kalendae de gener (1 de gener). Com a resultat, febrer va passar a ser el segon mes en lloc de ser el dotzé i darrer.

PARENTALIA, FERALIA, CARISTIA. I  TERMINALIA

També durant aquest mes els romans celebraven les Parentalia o Dies Parentales, des dels idus (el dia 13, la lluna plena) i durant nou dies —nona o novena—[2] les famílies honoraven «les ombres dels parents morts» (els manes).

Durant eixe període les famílies visitaven els cementeris, i en la Feralia, el 21, la vespra del darrer dia, ofrenaven[3] als avantpassats garlandes de flors[4] de la pre-primaveral violeta[5].

El darrer dia, el 22, es feia una celebració, la Caristia,[6] una mena de banquet comunitari entre els morts i els vius, i en el qual es compartia sal i pa amerat en vi.[7] a més de cremar encens al lararium o larari, petit altar domèstic dedicat al culte dels lars, déus de la llar.[8] L’any es tancava el dia 23 amb la Terminalia, ja que en el calendari pre-julià febrer constava de només 23 dies.[9]

LA CÀTEDRA DE SANT PERE

Febrer representa també una història de relacions entre religions que paga la pena conéixer, ja que algun dels aspectes han influït en els rituals cristians.

Els primers cristians van adoptar el dia de la Caristia, 22 de febrer, festa-funeral, per commemorar la mort de sant Pere, fins que el Depositio martyrum, un calendari litúrgic romà de l’any 336, documenta la transformació d’eixa data en l’efemèride per celebrar la institució del pontificat de Pere, el Natale Petri de Cathedra. Una festa que es va associar a la veneració d’una cadira (cathedra) de fusta de carrasca, regal de l’emperador carolingi Carles el Calb (s. IX), i en la qual, segons la tradició, s’hauria assegut l’apòstol Pere.

Però, ¿com és que una festa d‘un sant es transformà en un natale?

Ja hem vist en articles anteriors que les festivitats dels sants quasi sempre són els dies de la seua mort (traspàs al Cel o naixement a la Vida Eterna).

Tan sols en casos extraordinaris se celebren els natalicis terrenals, com el de Jesús, és clar, el de Maria i el de sant Joan Baptista, o siga quan representen misteris d’especial significat (i en aquest cas, tenen sempre el doblet de la festa de la mort o traspàs respectius).

Però també hi ha algunes excepcions: alguns sants episcopals tenen la seua festa el dia de la seua consagració, quan van nàixer com a bisbes. En seria el cas de sant Ambròs, Pare de l’Església i decisiu titular de la diòcesi més gran de la cristiandat clàssica, la de Milà. I, evidentment, sant Pere, que té així un doblet: el 22 de febrer (natale de cathedra) i el 29 de juny (que després es va associar al seu martiri, unint-lo a sant Pau [vegeu Saó núm. 427 de juny 2017]).

Més tard, en edificar-se l’actual basílica de Sant Pere a Roma (a partir del s. XVI), l’arquitecte i escultor Bernini va bastir al fons de l’absis un gran altar barroc per col·locar-hi un enorme tron o càtedra de bronze daurat que culmina l’eix longitudinal de la basílica. Aquesta càtedra, fàcil de veure gràcies a l’amplada del monumental baldaquí de Sant Pere (també de Bernini), conté la suposada relíquia paleocristiana de la Cadira de Sant Pere i està recolzada per les estàtues de quatre dels Pares de l’Església[10] i guardada per l’enlluernadora i zenital presència d’un colom, símbol de l’Esperit Sant i representació, doncs, de l’autoritat papal.

De nou, art, calendari i litúrgia s’entrellacen i contribueixen a formar cultura.

LA DIFÍCIL IDENTIFICACIÓ DE LES ARRELS DE LES FESTES

Tot i que ara les festes que celebrem estan cristianitzades, això no vol dir que el seu origen fora cristià, sinó que possiblement moltes en foren paganes i el cristianisme les hauria integrades canviant-los el nom o el significat per oferir motius acceptables, justificadors del rerefons d’aquelles difícils d’eradicar i que intel·ligentment van ser integrades en la nova religió. En ocasions, canviant-ne el significat per fer-lo més dʼacord amb les necessitats de la nova religió, com acabem de veure.

En qualsevol cas, l’anàlisi de l’origen de les festes sol oferir més preguntes que respostes i les cauteles s’han d’extremar a l’hora d’extraure conclusions. La qual cosa no obsta per intentar fer-ne aproximacions interpretatives de caràcter naturalístic, històric, etimològic o d’una altra mena. I de gaudir de les troballes que la recerca ens ofereix.

 

[1]           En el número 412 de Saó (febrer de 2016) ja havíem parlat del sentit purificador de febrer en diferents cultures i de la festa de la Purificació de Maria o Candelera, el dia 2 [https://revistasao.cat/la-candelera/].

[2]           Període que tanta importància ha tingut en els rituals religiosos a través dels segles i les cultures.

[3]           Per això es deia Feralia, derivada del verb llatí fero, ʽportarʼ.

[4] Com veiem són dignes de considerar les concomitàncies amb la nostra celebració de Difunts (2 de novembre).

[5] El caràcter pre-primaveral de les violetes va quedar registrat en el famós cuplé La violetera (1914), amb música de José Padilla i lletra d’Eduardo Montesinos: «Como aves precursoras de primavera / en Madrid aparecen las violeteras …»

[6]           O Cara cognatio. La unió del prefix llatí co– (ʽambʼ) i –gnatus (natus, participi del verb nascere, ʽnàixerʼ) ve a dir co-nascuts, ʽparentsʼ; de cognatio deriva cunyat.

[7]           Tot i que hi ha dubtes pel que fa al parentiu etimològic, crida l’atenció la similitud entre la caristia romana i el concepte cristià d’eucaristia (comunió) i el fet que en totes dues celebracions es combregue amb pa i vi; tot i això cal recordar que la paraula eucaristia (del grec εὐχαριστία, eukharistía) no figura en els Evangelis, sinó en Corintis (1:14-16) i en els Fets dels Apòstols (24:3) i és només a partir del s. III que els pares de l’Església Climent d’Alexandria i Tertulià fan servir aquest terme per definir l’acte ritual que commemora la Santa Cena de Jesús.

[8]           Una descripció ben acurada de la recreació d’aquestes festes en el mausoleu de Llíria es pot consultar a http://laveudelliria.com/2018/02/07/manolo-sanchez-febrer-es-el-mes-mes-idoni-per-visitar-els-mausoleus/

[9]           Per ajustar el calendari oficial a les estacions, cada dos o tres anys s’afegia (intercalava) un tretzé mes: Mercedonius.

[10]         En aquest cas, dos de l’Església llatina, sant Agustí d’Hipona i sant Ambròs de Milà (n’hi ha dos més, que no hi figuren: sant Jeroni d’Estridió i sant Gregori Magne), i dos de l’Església oriental, sant Atanasi d’Alexandria i sant Joan Crisòstom (també n’hi ha dos més que no hi figuren: sant Basili Magne i sant Gregori Naciancé).

Inscriu-te al nostre butlletí

Top