Habitar la plaça per a no perdre la ciutat: el rerefons sociològic de la protesta per l’habitatge

El disseny de les nostres ciutats ens ha acostumat a un paisatge urbà on tot té un preu i una funció comercial. Hi ha espai per a les terrasses d’hostaleria, per als grans esdeveniments institucionals i per a la circulació constant de visitants, però cada vegada hi ha menys lloc per a la vida quotidiana no mercantilitzada.

En aquest context, la imatge de la plaça de l’Ajuntament de València presa per més de 400 tendes de campanya suposa una esquerda directa en el model de ciutat-aparador. Ocupar el rovell de l’ou de manera autònoma i organitzada obliga a vianants, turistes i poders públics a mirar de front allò que l’urbanisme comercial pretén invisibilitzar: una generació sencera expulsada dels seus barris per l’especulació.

Aquest fenomen no és casual, sinó el resultat d’un model urbà basat en el reclam exterior. Com analitza el geògraf i periodista Vicent Molins en el seu assaig Ciudad Clickbait (Barlin Libros), moltes ciutats han passat a vincular la seua autoestima al reconeixement turístic i a l’obsessió per «estar de moda», oblidant sovint la qualitat de vida de qui hi resideix.

«Una ciutat no és només una marca. Si només és una marca, deixa de ser ciutat», adverteix Molins.

L’acampada a la plaça de l’Ajuntament suposa, precisament, un trencament frontal contra eixa dinàmica: la reivindicació que el centre ha de tornar a ser un espai de pertinença i convivència veïnal, i no un simple decorat per al consum.

En aquest sentit, el detonant d’aquesta mobilització no naix del buit. Després de la manifestació multitudinària contra l’especulació que va culminar amb protestes davant un fòrum d’inversió immobiliària al Palau de les Arts, centenars de joves van decidir no tornar a casa en silenci. El recent desnonament de la veïna Mari Carmen va encendre la metxa d’una protesta que reclamava fets i no promeses.

A hores d’ara, la plaça de l’Ajuntament de València acull un campament que supera les 400 tendes de campanya i per on han passat prop de 3.000 persones en torns rotatius de treball, estudi i resistència. Una imatge similar es viu a Alacant, on una setantena de persones mantenen l’acampada a la plaça de la Muntanyeta.

Lluny de la nostàlgia del 15M, el moviment es defineix com un campament autònom, popular i autogestionat, sense vinculació amb cap partit polític. S’organitzen de manera assembleària en comités de neteja, seguretat, convivència, accessibilitat, logística i activitats culturals. Ni tan sols les pluges intenses i l’avís groc de l’AEMET que van inundar desenes de tendes han aconseguit frenar la determinació dels acampats, que mantenen la protesta fermament a les portes de la festivitat del 9 d’Octubre.

Les històries que es creuen entre les carpes tenen un patró comú: la impossibilitat d’emancipar-se o de mantindre un sostre. Joves amb feina que no poden pagar els preus abusius del lloguer, estudiants que pateixen arrendaments d’habitacions «en negre» sense contracte que els impedeixen accedir a beques, o famílies amenaçades per pujades de renda injustificades.

Davant d’aquesta realitat, l’assemblea ha articulat reivindicacions molt concretes:

– Baixada immediata i regulació dels preus del lloguer i de la compra per a la classe treballadora.
– Expropiació dels habitatges en mans de fons voltors i grans tenidors per a crear un vertadera xarxa d’habitatge públic.
– Aturada immediata de tots els desnonaments sense alternativa residencial.
– Contractes de lloguer indefinits i regulació estricta dels pisos turístics que buiden els barris.
– Xarxa de solidaritat: com donar-los suport a través de xarxes.

La magnitud i la persistència d’aquesta onada de protestes arreu de l’Estat ha acabat condicionant de ple el tauler polític estatal, sent un dels factors decisius en l’anunci de l’avançament de les eleccions generals per al pròxim 29 de novembre. Els acampats valoren aquest moviment com una constatació que la mobilització popular té capacitat d’incidència real i de forçar la reacció de les institucions.

Però aquesta victòria narrativa no s’ha guanyat només sobre el ciment de la plaça, sinó que s’ha anat teixint paral·lelament a les pantalles.  Més enllà del campament físic, la reflexió sobre quin model de ciutat volem ha pres les xarxes socials. La divulgació de creadores com Elena Yuste (@elenayuuste) —amb reflexions a Instagram sobre la privatització de l’espai públic i la impossibilitat d’estar al centre sense pagar un peatge— posa de manifest la presa de consciència d’aquesta generació.

View this post on Instagram

Una xarxa de reflexió que connecta directament amb la tasca de difusió que manté viva la protesta. Per a sostindre un dispositiu d’aquesta magnitud en ple carrer, la col·laboració ciutadana és indispensable. L’organització centralitza les seues peticions de material i convocatòries d’assemblees a través del seu perfil oficial d’Instagram: @acampadavalencia1.

A través de les seues stories i publicacions diàries, el col·lectiu informa actualitzadament de les necessitats materials més urgents per a mantindre el campament digne i protegit:

– Aliments no peribles i aigua potable.
– Neveres i gel per a la conservació d’aliments.
– Lones, tendals i aïllants per a protegir-se de la pluja i el fred.
– Generadors elèctrics, bateries externes i material d’il·luminació.

Recuperar el centre de la ciutat per a debatre sobre el dret a l’habitatge és recordar que les ciutats han de ser espais per a viure-hi, no només per a comerciar-hi. L’acampada de la plaça de l’Ajuntament ha demostrat que quan la ciutadania s’organitza des de baix, l’espai públic torna a ser, abans que res, un lloc de trobada, dignitat i resistència.