La revista degana en valencià

L’homeopatia, exemple de pseudociència perjudicial per a la salut

«Pràctiques pseudocientífiques com l’homeopatia no són més que fraus, enganys, maneres descarades d’aprofitar-se de la ignorància i de les necessitats de la gent»

Entre els coneixements mancats de rigor científic, les anomenades pseudociències, hi ha aquells com l’astrologia que es limiten a traure diners, però també hi ha els que, a més d’aquest efecte, poden acabar sent perjudicials per a la salut. Enquadrat en el conjunt de les anomenades medicines alternatives (que, d’entrada, poden ser innòcues o poc efectives més enllà de l’efecte placebo), hi ha pràctiques suposadament terapèutiques com l’homeopatia.

Es tracta d’una pràctica tolerada en alguns països i que pot tenir, fins i tot, un aire de modernitat o de pràctica poc o gens invasiva per al pacient que sofreix la seua aplicació, però cal tenir present que es tracta clarament d’un frau en tota regla i, encara que no arribe sempre a ser del tot agressiva per manca d’efecte real, sí que pot representar un perill si la seua aplicació dissuadeix d’emprar altres remeis realment efectius.

Els fonaments d’aquesta pràctica pseudomèdica són unes estranyes creences que no resisteixen una mínima prova rigorosa de caràcter científic. Els homeòpates parteixen de la base que no cal administrar una dosi important del principi químic actiu del medicament que hauria de curar determinats símptomes o malalties, per això els homeòpates subministren als seus pacients unes mostres molt diluïdes del medicament. De fet, Hahnemann (1755-1843), el pare de l’homeopatia, va crear l’escala centesimal o escala CH, diluint una substància per un factor de 100 en cada etapa. Una dissolució 2CH és un preparat amb una part de la substància original cada 10.000 parts de solució (10-4). Per a la majoria dels preparats s’utilitzen dissolucions de 6CH fins a 30CH (que són unes dissolucions amb factors 10-12, és a dir, 1 dividit per un bilió, fins a 10-60, 1 dividit per 10 amb 59 zeros darrere). També utilitzen altres formes pròpies, no científiques, per a donar la concentració i així confondre el comprador. En resum, les mostres són tan diluïdes que són aigua pràcticament pura (de vegades amb sucre, l’aigua ensucrada més cara del mon) i així és impossible que facen efecte.

Per sortir-se’n, els seus defensors van plantejar una hipòtesi encara més pseudocientífica: la memòria de l’aigua. Afirmen que encara que el principi actiu ja pràcticament no es troba en la dissolució, l’aigua (el dissolvent en què s’ha mesclat) conserva la memòria de l’estructura química del medicament original. Aquesta hipòtesi implica que el record de la forma o de la grandària és l’única cosa important d’una molècula química a l’hora d’actuar com a principi farmacològic i això no és cert, perquè cada molècula està composta per diferents àtoms i, sobretot, de diferents enllaços químics que li donen les propietats de reactivitat adients per a interaccionar amb les cèl·lules vives i influir en el metabolisme, cosa que permet un efecte terapèutic real. Però això no és possible «sense la molècula real», la simple «memòria del dissolvent» no pot tenir cap efecte real. I això, suposant que aquesta memòria de la forma es mantinga en l’aigua i la hipòtesi siga certa.

A tal efecte, la memòria de l’aigua ens remet a un cas famós en la història recent de la ciència no caracteritzat precisament per ser motiu d’un premi Nobel, sinó més aviat per ser un cas de frau de manual. Nombrosos experiments destinats a verificar aquesta hipòtesi no van resistir la mínima verificació externa. És el cas que una revista de prestigi internacional com Nature va acceptar publicar en 1988 un article de l’immunòleg francès Jacques Benveniste, defensor d’aquesta hipòtesi, perquè d’antuvi no hi trobaven cap argument per rebutjar una investigació feta aparentment amb rigor científic. Això sí, el consell editorial advertia que caldria sotmetre a posteriors verificacions els aspectes més dubtosos del treball. Després de moltes polèmiques amb altres científics que intentaren repetir els experiments de Benveniste i van demostrar que eren fraudulents i no es podien replicar, la revista decidí tancar la discussió negant-li el caràcter científic a la investigació inicialment acceptada com a vàlida.

D’altra banda, si atenem antics practicants d’aquesta pseudociència, com la metgessa Natalie Grams, l’efecte de l’homeopatia és clarament fictici atès que els seus partidaris incorren en tot un seguit d’errors lògics i biaixos psicològics comuns. Per a determinar l’efectivitat d’un mètode terapèutic calen estudis que demostren la seua efectivitat, cosa que, com abans hem assenyalat, manca clarament de la fonamentació dels seus principis curatius. Finalment, la investigació indica que els suposats efectes curatius de l’homeopatia tenen origen, sobretot, en l’anomenat efecte placebo, biaix que sempre es tracta d’evitar a l’hora de testar qualsevol nou mètode terapèutic en la medicina oficial.

Es podria dir que l’homeopatia és a la medicina allò que l’astrologia és a l’astronomia o l’alquímia a la química, sabers que han tingut un origen comú però que amb el temps han seguit dreceres diferents separant-se les ciències de les pseudociències. En tot cas, el frau es fa palès quan certes pràctiques es volen revestir del prestigi de l’adjectiu científic o científicament demostrat, expressions que habitualment es fan servir també en el món de la publicitat amb finalitats merament comercials.

Podem concloure dient que pràctiques pseudocientífiques com l’homeopatia no són més que fraus, enganys, maneres descarades d’aprofitar-se de la ignorància i de les necessitats de la gent corrent per part de desaprensius. L’estratègia d’aquestes pràctiques fraudulentes consisteix a guanyar fàcilment adeptes mitjançant la tendència a utilitzar els trets propis de la ciència, tot imitant alguns dels seus aspectes externs: consultes, bates blanques, títols acadèmics, llenguatge científic, dispensació de medicaments en farmàcies i altres. Així s’aprofiten del prestigi social de la ciència únicament com a estratègia de persuasió.

 

Article publicat al n1 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top