La revista degana en valencià

La força de l’interior

Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel Fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per a escoltar aquesta primavera.

 

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.

En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per a enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts clau per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent).

El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. «Hui la liem», «Com Camot» (amb Panxo de Zoo), «No m’esperes» l’estiuenca i fresca «Converses de balcons» i potser el tema més bell del disc «T’escric» (amb Ander de Green Valley) consoliden Tresors com un cedé de referència per als amants del reggae.

Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i com de bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. Això és una benedicció per a qualsevol grup.

Entrevistats en el magazín Al Ras (À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no donar suport a la música en valencià. De fet, Tresors és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya («No m’esperes»), el paper de les festes més «sexistes, privades i feixistes» als pobles («Hui la liem») i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil…) per contextualitzar el «qui la fa la paga» en «Com Camot» (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys).

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb Lluita, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. «Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain».

L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb més normalitat– tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen Lluita.  Al disc s’escolta tot amb precisió mil·limètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes… Lluita és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.

De les lletres es fa palés que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per a la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en «Refugi», «Màgia» i «Mans» (aquestes darreres són el capítol II i I en la seua producció audiovisual; cal veure-les).

Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció, bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de «Màgia») o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en «Mans».

Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. «Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València, i això fa que siga més difícil per a nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent».

Però Inèrcia va, i això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola continua fent la seua disc rere disc. A per totes!

 

Article publicat al nº 437 (El camp valencià). Ací pots aconseguir un exemplar

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top