«Els festivals són una eina imprescindible en la formació en consciència social i política»
Els festivals politicomusicals
Evidentment, no van començar ahir. Acampada Jove, Aplec dels Ports i altres festivals que per desgràcia ja no hi són, fa temps que treballen per difondre la cultura dels Països Catalans combinant actuacions i les reivindicacions culturals, lingüístiques i nacionals de tots els territoris que els formen. A tot això s’han sumat festivals com el Feslloch, el Clownia, el Bioritme, el Festardor, el Festiniu…, que amplien i molt la proposta festivalera al nostre país.
Potser no són els més massificats (si ho comparem amb l’Arenal, el Sonar, el Medusa…), però sí que són els d’un públic que no només vol la festa, el concert i la beguda, sinó que busquen un afegit: el creixement de la consciencia social i política. Un creixement que es combina amb la festa i fa bo el lema «Festa sí, lluita també!».
Els festivals, la salvació del sector musical
La crisi econòmica ha fet molt de mal al sector. Estem de pujada, però partim de molt avall. Durant els pitjors anys del sector, quan la criminal i injusta pujada de l’IVA cultural es va afegir a la crisi econòmica, el flotador de la indústria van ser els festivals de música. Com molt bé recullen els anuaris de la música fets pel Grup Enderrock i ARC, els darrers anys, mentre les entrades a sales queien en picat, els festivals pujaven com l’escuma, amb nous festivals i més assistents als que van sobreviure, cosa que va fer el pastís més gran.
També com a flotador per a la contractació per part dels ajuntaments. Si la teua banda toca en segons quins festivals, molts tècnics i regidors (sobretot els que no en saben massa…) no els cal escoltar el treball i directament t’obrin la porta de les seues festes. Una mica com passa amb els grups que tenen molts seguidors en les xarxes, però d’això en podem parlar un altre dia.
Els festivals, com a cohesionadors socials de la joventut
Més enllà del canvi d’hàbits pel que fa al consum musical i la necessitat d’aquest per donar aire a un sector com el musical que ha patit la crisi més fortament que altres, aquests festivals han generat unes noves vies de comunicació i relació entre el jovent amb inquietuds socials i polítiques, enfortides per les xarxes socials.
Què vull dir amb això? El fet d’estar tres o quatre dies lluny de casa genera uns espais de socialització i debat que estan fent una generació amb forts lligams reivindicatius i tot ben teixit amb el fil musical dels festivals.
Però, com deia, a part de la lluita, també hi ha la festa, i aquests vincles reivindicatius també es fan en les relacions socials. Més en un moment en què les barreres entre els joves cada cop són més petites. I com mencionava fa una estona, les noves vies de comunicació encara redueixen més aquestes barreres, sobretot amb els grups de whatsapp dels festivals, on trobes centenars de joves buscant noves relacions socials.
Tot això genera el caldo de cultiu més productiu per fer possible que el jovent prenga compromís amb allò que l’envolta, amb el seu país, la seua llengua i la cultura.
La generació Feslloch ja governa
I aquesta generació que ha crescut dins d’aquest caldo de cultiu, ja dóna els primers fruits. La generació Feslloch, aquella en què el Bloc Jove va desembarcar amb força, ocupa una conselleria de la Generalitat, la Conselleria d’Educació.
Més enllà del conseller, el seu equip també va viure i gaudir de festivals i concerts, fins i tot unes hores abans del seu nomenament. Recordeu el concert a la Plaça de Bous amb La Gossa Sorda i Calle 13? (sí, aquell de poc després de les eleccions del 2015, quan es va poder acabar amb la màfia que governava el País Valencià). D’allà hi ha una foto en què surt el futur conseller amb el que ara és el seu equip de govern, gaudint de la música en directe i d’aquests grans concerts.
Els festivals, en conclusió
Durant l’any vaig a més de 10, i si no hi vaig a més és per qüestió de temps i no per falta de ganes. M’encanta viure l’ambient que s’hi genera, les sinergies compartides, les il·lusions de la gent, l’aprenentatge que en traus de cada un d’ells. M’encanta com s’organitzen i com cada vegada hi ha més opcions més enllà de la música.
Des d’aquesta experiència, m’atreveixo a afirmar que són una eina imprescindible en la formació en consciència social i política, en la formació com a persones i en com relacionar-se entre el jovent. Sense ells, el nostre país seria pitjor.
Els festivals són una eina de futur i de present. És així. Cal una ferma aposta per reforçar aquest model, des de la societat i des de les institucions.
Article publicat al nº 432 (desembre de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar
