La revista degana en valencià

La importància religiosa del número quatre (III). Evangelis, evangelistes i tetramorf

01/02/2022

En aquesta tercera entrega de la sèrie dedicada a la importància del número quatre en la religió cristiana ens detindrem en els evangelis, els quatre evangelistes canònics, i en la seua representació simbòlica, el tetramorf.

ELS MÚLTIPLES EVANGELIS

Anomenem evangelis[1] els escrits que recullen la tradició oral sobre la biografia d’un profeta jueu de nom Jeshuà Joshua, posteriorment llatinitzat en Jesús[2].

D’evangelis o biografies de Jesús n’hi ha quasi cinquanta, però l’Església n’accepta només quatre en el cànon del Nou Testament[3], els atribuïts a Mateu, Marc, Lluc i Joan[4]. Tot i que eixe és l’ordre en què hi apareixen, estudis posteriors van establir una cronologia més ajustada a la realitat: Marc (68-73), Mateu (70-100), Lluc (80-85), Joan (90-110). Es tractaria, doncs, d’un recull d’escrits elaborats uns 40-70 anys després de la mort del personatge central, Jesús.

Entre els evangelis que no formen part del cànon hi ha molts que són apòcrifs (sense autor identificat)[5] i també n’hi ha que es consideren herètics. Pel que fa a la tria de només quatre, no es tracta de què els altres evangelis siguen menys creïbles que els canònics, sinó de què va associat a consideracions de caràcter simbòlic. Així ho va defensar, expressament, un dels Pares de l’Església, Sant Ireneu de Lió; en el seu Adversus haereses (“Contra les heretgies”; 3,11 8-9; c. 185) va insistir que «no és possible que n’hi haja més ni menys de quatre» per analogia amb el llibre d’Ezequiel i les quatre criatures o tetramorf amb quatre cares: home, lleó, toro i àguila. Finalment el Concili de Trento (1545-1536) va elevar a dogma que només hi podia haver quatre evangelis canònics, els atribuïts a Marc, Mateu, Lluc i Joan.

Molts dels evangelis no canònics han influït, però, en la tradició i la iconografia cristiana. De fet, arriben a tindre festes litúrgiques reconegudes en el santoral. Així, entre les tradicions provinents dels evangelis apòcrifs es troben:

  • En el protoevangeli de Sant Jaume: els noms dels pares de Maria, Joaquim i Anna (festa el 26 de juliol) i la virginitat perpètua de Maria (o Aeiparthenos; declarada dogma).
  • La presentació de Maria en el temple (21 de novembre), en l’evangeli d’Epifani el monjo.
  • El nombre i el nom dels Reis d’Orient, en l’evangeli armeni de la infantesa.
  • El bou i la mula junt al pessebre, en el Pseudomateu.
  • En l’evangeli de Nicodem: el Viacrucis, els noms de Verònica (< Berenice [https://www.youtube.com/watch?v=5dX6pc7u36A]) i de la Santa Faç; també, els noms i les històries dels qui flanquejaven Jesús en la crucifixió: el bon i el mal lladre (Dimas i Gestas); i el nom de Longí, el centurió que va travessar amb una llança el costat de Jesús en la creu.

En qualsevol cas, i pel que fa a l’anàlisi històrica, es desconeix fins ara si els episodis narrats en el conjunt dels evangelis corresponen a un únic personatge o representen un agregat de fets i anècdotes que anirien atribuint-se al profeta més rellevant de tots els de la seua època, Yeshua/Jesús (mort entre els anys 30-36 de l’era que va iniciar); un predicador que fins i tot va superar en influència l’altre gran profeta de l’època, Joan, anomenat “el Baptista”.

ELS QUATRE EVANGELISTES CANÒNICS I EL TETRAMORF

En un altre ordre de coses, en el Concili de Trento també es va determinar que només hi haguera una versió autoritzada de la Bíblia, la de Sant Jeroni d’Estridó[6] o la Vulgata; una versió escrita en llatí tot i que els evangelis originals estaven escrits en grec hel·lenístic[7], la koiné o lingua franca de la part central i oriental de l’Imperi romà.

Sant Jeroni escrivint. Caravaggio.

Pel que fa al nucli de la qüestió, i en paraules de Joan F. Mira[8]: «el conjunt dels quatre textos que porten els noms de Marc, Mateu, Lluc i Joan, formen simplement “el llibre” més important de la història d’Europa; un llibre, o un conjunt de narracions, entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que des del moment mateix de la seua redacció fins als nostres dies ha tingut un pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea. I no m’estendré per demostrar obvietats: Jesús de Natzaret i sa mare, son pare Josep, Jaume o Joan, Llàtzer i Maria Magdalena, i tants altres noms, són personatges que formen part de l’imaginari europeu amb més potència i difusió que Hamlet, el Quixot o els germans Karamàzov. I l’Anunciació, el naixement a Betlem, la multiplicació dels pans i dels peixos, Pilat rentant-se les mans, la crucifixió o la resurrecció (o les imatges impressionants de les visions de l’Apocalipsi) són escenes i temes narratius no superats en difusió a través dels segles. Sense comptar la seua omnipresència en les arts plàstiques. Temes no superats fins al nostre temps, és clar, quan el coneixement d’aquestes escenes i dels seus protagonistes comença a quedar reduït a cercles de creients cada colp més estrets, o es queda en simple curiositat per a visitats de museus i d’esglésies.»

 

Els quatre evangelistes canònics s’associen al tetramorf (del grec τετρα, tetra, «quatre»”, i μορφη, morfe, «forma»), criatures alades han sigut vinculades a cadascun dels evangelistes:

L’home (alat) s’associa a Mateu, ja que el seu Evangeli comença fent un repàs a la genealogia de Crist, el Fill de l’Home.

El lleó (alat) s’identifica amb Marc perquè el seu Evangeli comença parlant de Joan Baptista, “la veu que clama en el desert”; un clam que metafòricament s’ha equiparat al rugit d’un lleó.

El bou (alat) seria Lluc, pel fet que el seu Evangeli comença parlant del sacrifici que va fer Zacaries ([9], i ací[10]) a Déu, i en el bestiari popular el bou representa el sacrifici.

L’àguila s’ha vinculat a la figura de Joan en atenció a què el seu Evangeli és el més abstracte i teològic, i el que s’eleva en saviesa sobre els altres tres, els sinòptics, els escrits “des de la mateixa òptica”.

Maiestas Domini. Tetramorf. Absis de Sant Climent de Taüll. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La representació del tetramorf és molt més antiga, però. De fet, trobem el tetramorf en l’Antic Testament, en el llibre del profeta Ezequiel (s. VII aC), en un passatge (1,5-14) en què descriu una de les seues visions de quatre criatures alades: home, lleó, bou, àguila. Es tracta d’una visió clarament hereva de l’art de Babilònia, on el profeta va estar captiu i on va ser influït per la cultura mesopotàmica. Segles més tard, ja en el Nou Testament, el llibre de l’Apocalipsi (s. I dC) oferirà una visió homòloga (4, 6-9): «Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents plens d’ulls, que miraven endavant i endarrere. El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un bou; el tercer tenia aspecte d’home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol. Cadascun dels quatre vivents tenia sis ales, i estaven plens d’ulls que miraven al voltant i cap al tron. Nit i dia no paraven de repetir: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers, el qui era, el qui és i el qui ve.»

Aquestes visions bíbliques les trobem associades en l’art romànic al Maiestas Domini[11]; rep aquest nom la representació de Crist sedent en actitud de beneir emmarcat en una intersecció de dos cercles en forma d’ametlla (en italià, màndorla) i tot envoltat per les quatre figures del tetramorf.

Però, en general, el tetramorf va lligat als evangelistes, com es pot veure, p.ex., en l’absis de Sant Climent de Taüll (ara en el MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya), ja esmentat abans.

O en la porta del Sarmental de la catedral de Burgos.

O en la de l’església de San Juan a Moarves de Ojeda (Palència).

També es dona el cas que els evangelistes no estiguen acompanyats del corresponent tetramorf, com en la Capella de la Comunió de la cocatedral alacantina de Sant Nicolau.

I, a l’inrevés, hi ha casos en què les figures han assolit la independència del referent, com en la façana de l’Ajuntament de Pedreguer, a la Marina Alta.

En qualsevol cas, les figures del tetramorf han sigut els patrons plàstics per representar els evangelistes en diferents estils i èpoques artístiques: romànic, gòtic, bizantí, renaixement i barroc, i fins i tot en èpoques recents.

Cultura religiosa, sí, però també cultura general.

[1] Del grec ευ-αγγέλιον, eu anghélion, “bona notícia”. I eixe és el sentit del mot anglés per a “evangeli”, gospel, contracció de good spell, “bona notícia”.

[2] El nom de Yeshuà o Josué és la transcripció fonètica de l’original ישוע, que significa “Jahvé és el Salvador”. En grec, el nom esdevindria Ἰησοῦς (Iēsous), que en llatí passà a Iesus; i per la tendència medieval a fer agudes les paraules llatines i a consonantitzar les “I” inicials, Iesus > Jesús.

[3] En el context bíblic, “Testament” vol dir “Aliança” (de Jahvé amb algú): en l’Antic Testament, aliança amb el “poble escollit” mitjançant pactes amb Noé després del Diluvi (Gènesi, 9): no tornarà a fer un Diluvi, i la signatura seria l’Arc Iris; més tard, amb Abraham (Gn, 17): els donarà la terra de Canà a canvi d’adoptar la circumcisió; i amb Moisés: els Deu Manaments. La Nova Aliança o Nou Testament es tractaria d’un pacte no tan sols amb “el poble escollit” sinó amb  tota la humanitat, amb Jesús com a víctima propiciatòria d’eixe tracte.

[4] Les Epístoles de Pau (50-60 dC) són encara més antigues, tot i que en el Nou Testament figuren després dels Evangelis. Litúrgicament i durant la missa, l’epístola del dia es llegeix tradicionalment des de la banda dreta de l’altar de l’església -vista des de la posició que ocupen els feligresos- i l’evangeli des de la banda esquerra.

[5] Encara que apòcrifs, eixos evangelis solen dur nom d’un personatge: de Felip, Maria, Maria Magdalena, Judes, Tomàs, Pere, Jaume, Nicodem, Epifani…; o bé del grup al qual va dirigit: egipcis, hebreus, infantesa…

[6] https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[7] Per a molts experts es tractaria (almenys en alguns casos) de traduccions d’unes versions encara més antigues escrites en arameu, pel fet que en la traducció figuren termes i construccions gramaticals més pròpies de l’arameu que del mateix grec.

[8] Evangelis (2004) Ed. Proa, Barcelona, en l’apartat “Explicació”. El llibre està plantejat com un enfocament “literari” dels evangelis i altres textos neotestamentaris, més aïna que no un de doctrinal o dogmàtic. El llibre de Joan Francesc Mira, escrit amb un llenguatge narratiu contemporani, va dirigit a un lector culte no necessàriament creient, lluny de cap to solemne ni transcendental però, això sí, respectuós, rigorós i lingüísticament actualitzat.

[9] https://revistasao.cat/compartimentar-el-dia-les-hores-canoniques/

[10] https://revistasao.cat/mite-religions-i-art-sant-gabriel-missatger-de-deu/

[11] En ocasions s’identifiquen Maiestas Domini (“Crist en majestat”) i Pantocràtor (“tot poderós”; “qui tot ho governa”) . Tot i que en origen representen el mateix concepte teològic, en el seu temps van divergir les representacions iconogràfiques entre les versions cristianes oriental i occidental. Mentre que Maiestas Domini és freqüent a l’art romànic occidental, i representa Crist de cos sencer i assegut en un tron, l’art romà d’Orient o bizantí presenta el Totpoderós o Pantocràtor de bust o de mig cos. Això sí, en ambdós casos acompanyada la figura central pel tetramorf.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top