La revista degana en valencià

La solució mineral mestra

21/10/2019

 

Anteriorment hem reflexionat sobre la utilització de teràpies miraculoses que pretenen substituir la medicina oficial amb solucions suposadament exemptes de risc. Reiteradament, han sorgit condemnes contra l’ús de pseudoteràpies com l’homeopatia, que abordàrem en un article anterior (https://revistasao.cat/homeopatia-pseudociencia-perjudicial-per-a-la-salut/). Ara aportarem informació sobre una substància amb qualitats curatives que l’acosten a la mítica panacea dels alquimistes, una substància a la qual s’atribueixen nombroses propietats i la capacitat de curar moltes patologies ben diferents, cosa que ja d’entrada la fa ben sospitosa. Es tracta de la solució mineral mestra, també coneguda per les sigles del seu nom anglés MMS (que tant pot significar ‘Miracle Mineral Supplement’, com ‘Miracle Mineral Solution’ o ‘Master Mineral Solution’), que no és altra cosa sinó una dissolució de la sal anomenada clorit de sodi al 28 % en aigua destil·lada, que s’activa per l’addició d’un àcid apte per al consum, l’àcid cítric, al 40 %. El resultat és la producció del diòxid de clor, component del lleixiu i, certament, de caràcter desinfectant si s’usa adequadament. El problema és que els promotors de la MMS sostenen que es pot emprar per a curar el VIH, la malària, l’hepatitis vírica, la grip H1N1, el refredat, l’autisme, l’acne, el càncer, l’ebola i altres malalties. Tot això, sense el suport dels pertinents assajos clínics que permeten autoritzar l’ús legal de qualsevol fàrmac.

L’origen d’aquest poder de curació quasi miraculós es troba en la divulgació feta a partir del 1996 per Jim Humble, enginyer industrial i antic membre de la controvertida Església de la Cienciologia. Segons argumenta en un llibre ple d’anècdotes difós a través d’Internet, va ser una experiència personal viscuda en una expedició a la selva de Guyana que el portà a potabilitzar l’aigua amb el clorit de sodi al 3,5 % i, com a efecte secundari, obtingué la curació d’ell i de tot el seu equip en haver contret la malària. Actualment continua viatjant a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud amb la finalitat d’eradicar aquesta malaltia. Tanmateix, aquest mètode de cura no es troba avalat per cap estudi objectiu i seria certament miraculós si es pogués aplicar a gran escala de manera eficaç.

El que resulta més sorprenent d’aquesta solució mestra és que es tracta poc més que d’un desinfectant poderós, ja que el principi actiu que s’allibera és el diòxid de clor que s’usa habitualment com a substància potabilitzadora que dona el característic sabor lleugerament amargant de lleixiu a l’aigua de l’aixeta. Originalment, la dissolució de clorit de sodi té un caràcter fortament alcalí o bàsic, però resulta una mica atenuat en mesclar-lo amb un àcid feble. Dit altrament, l’ús d’aquest producte és semblant a beure lleixiu concentrat. Aquesta substància, aplicada amb caràcter tòpic, és a dir, per exemple, a la pell, sens dubte podria ser un bon bactericida que la desinfectara; igual com si s’ingerira en un percentatge de concentració molt reduït podria tindre efecte en el tracte intestinal abans de ser neutralitzada pels sucs gàstrics, però l’acció terapèutica d’un fàrmac que pretén guarir malalties víriques, com ara el VIH, demana la distribució del principi actiu a través del sistema circulatori i el medi sanguini té uns valors d’acidesa molt restringits al voltant de la neutralitat (pH = 7,4) que difícilment serien modificats per la ingestió d’un líquid de caràcter alcalí, com tampoc no es veu més acidificat per ingerir begudes àcides com, per exemple, la cervesa.

El fet que mètodes quasi màgics com la MMS no hagen estat homologats per la farmacologia oficial no es deu únicament a la seua escassa eficiència com a remeis terapèutics; s’hi tenen en compte també els seus possibles efectes adversos. Sembla, però, que l’exposició crònica a petites dosis de diòxid de clor pot causar danys en la reproducció i en el desenvolupament neurològic, amb la qual cosa estaríem davant de remeis que poden ser pitjors que la malaltia.

La negativa a homologar substàncies com la MMS també ha estat objecte de crítiques per alguns dels seus defensors més mediàtics. En el nostre país ha creat força polèmica la posició de la monja benedictina Teresa Forcades, teòloga, activista social i doctora en Medicina, que s’ha destacat reivindicant bàsicament la crítica al poder excessiu de les multinacionals farmacèutiques, alhora que ha recomanat l’ús d’aquest remei en la lluita contra malalties que afecten principalment els països del tercer món, com la malària o l’ebola. Els organismes internacionals no sembla que estiguen per la labor d’autoritzar aquests procediments, sinó que, a més, analitzen els possibles efectes tòxics de l’ús de la MMS. Per això, després de l’aparició del llibre de Humble, el govern espanyol ordenà la retirada en 2010 de tots els productes del mercat basats en aquesta substància, tot advertint dels seues efectes adversos, cosa que també va fer el govern dels EUA. L’autorització puntual de l’ús de variacions de la dissolució mestra ha estat sempre per a usos tòpics com ara el rentat de boca que empren els dentistes, les pastes de dents i les solucions netejadores de lents de contacte.

 

Article publicat al número de setembre 451.