La revista degana en valencià

Les complexes relacions entre Catalunya i el País Valencià

«Catalunya s’ha construït majoritàriament com una nació i el País Valencià com una regió»

Catalunya s’ha construït majoritàriament com una nació i el País Valencià com una regió. Aquella s’ha imaginat com una societat sobirana i aquesta no, és a dir, s’ha imaginat dins de la nació espanyola i la seua sobirania. Tot i que a Catalunya hi ha importants minories espanyolistes i al País Valencià influents minories nacionalistes valencianes, no es pot negligir aquesta diferència fonamental.

Tot amb tot, tots dos països presenten, encara a hores d’ara, trets comuns innegables, entre els quals destaca una llengua compartida, encara avui dia àmpliament parlada a un costat i a l’altre de la frontera, però no només: també comparteixen l’anomenat eix mediterrani peninsular amb importants reivindicacions comunes ateses els dèficits d’infraestructures i els peatges existents. Tanmateix, com és conegut, en general, les relacions polítiques entre els dos governs no s’han normalitzat ni tan sols han tingut una mínima fluïdesa, la qual cosa, a simple vista, sembla poc justificable.

 

Una política que separa

Semblava que a les acaballes del franquisme i inicis de la Transició les relacions serien més fluïdes. A tall d’exemple, el 6 d’abril de 1976 es presentà a la ciutat de València, amb completa normalitat, el Congrés de Cultura Catalana, i el 23 d’octubre de 1977 s’aprovaren les resolucions d’economia. Fins i tot en 1951 s’inaugurà al cap i casal una exposició sobre el Diccionari Català-Valencià-Balear. Tot amb tot, una vegada establerts l’autogovern de tots dos territoris, paradoxalment la normalització no s’ha produït. Les trobades bilaterals han sigut molt esporàdiques i, en cap cas, fluïdes. Els acords han sigut pràcticament inexistents i l’esperada entrada de la Generalitat Valenciana a l’Institut Ramon Llull no s’ha produït. Certament amb el govern del Botànic s’han produït canvis, però encara és prompte per a una valoració definitiva.

Les raons d’aquesta desentesa són diverses, però que de 1983 a 1995 hi haguera una Generalitat Valenciana dirigida per un partit espanyol de centre-esquerra i una Generalitat de Catalunya per un partit català de centre-dreta o la suposada falta de sintonia personal entre Joan Lerma i Jordi Pujol no explicarien, per elles a soles, la pràctica absència de relacions institucionals. La pressió del blaverisme sobre el govern socialista de Lerma i les acusacions d’intromissió i fins i tot d’imperialisme al govern catalanista de Pujol foren factors decisius.

Entre 1995 i 1999 l’acord de govern entre PP i UV encara dificultà més la normalització, tot i que l’acord de legislatura a l’estat entre PP i CiU (1996-2000) facilità el compromís de creació de l’AVL. Tanmateix, amb la majoria absoluta del PP al Congrés la legislatura 2000-2004, aquesta necessitat d’entesa del gran partit de centre-dreta espanyol amb els nacionalismes sense estat de centre-dreta s’esvaí.

De 1999 a 2015 el PP gojà de majoria absoluta a les Corts i a partir de 2003 es produí l’ascens del tripartit al govern català (reeditat la legislatura següent), amb un govern catalanista i d’esquerres i amb un soci de govern com ERC i un vicepresident com Josep-Lluís Carod-Rovira, autèntiques bèsties negres del blaverisme i de l’anticatalanisme espanyol, amb la qual cosa les relacions institucionals, encara se’n refredaren més. A més, el procés independentista de Catalunya ha estat un escenari d’enfrontament constant.

 

Els diners apropen o separen?

No existeix unanimitat pel que fa a la percepció de la complementarietat d’ambdós països econòmicament. Mentre que alguns destaquen la forta interrelació comercial, d’altres incideixen en la «dura competència» entre determinats sectors terciaris avançats —els ports i les fires de València i Barcelona, per exemple.

El que sembla incontestable és que, si més no, hi ha sectors socials —relativament importants— competidors i, en principi, interessats en no afavorir mecanismes de col·laboració. L’establiment d’una «lògica de la competència» podria ser un mecanisme afavoridor del regionalisme anticatalanista en proporcionar a determinats grups empresarials valencians un discurs a l’abast amb què justificar els seus interessos. En aquest sentit, una part de l’empresariat valencià simpatitza o directament pertany al blaverisme. Només esmentarem a tall d’il·lustració que el que fou màxim dirigent dels empresaris valencians durant la dècada dels noranta, José María Jiménez de Laiglesia, fou acadèmic de número de Real Acadèmia de Cultura Valenciana des de 1995 i mantenidor l’any 1997 dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, dues de les màximes institucions del secessionisme lingüístic.

Certament, la manca d’interès per part de les elits catalanes i, sobretot, una geopolítica espanyola centralista i radial així com l’esmentat anticatalanisme han sigut factors, entre d’altres, que han dificultat la cooperació. Tot plegat ha sigut un mal negoci i, siga de qui siga la responsabilitat, ha limitat el creixement de l’eix mediterrani compartit.

 

Cosins germans?

Els valencianistes acostumen a ser si més no catalanòfils. Tanmateix, l’anticatalanisme frena la incorporació al discurs valencianista de grups socials en principi receptius. En aquest sentit, inhibeix si més no una part dels possibles valencianistes, que no s’arrisquen a assumir l’estigma social de ser considerats catalanistes. En la mesura que la identitat regional valenciana actual ha incorporat el diferenciacionisme envers Catalunya (menystenir o negar els elements culturals i històrics compartits), Catalunya i els catalans funcionen com una alteritat amb la qual afirmar la valenciania, defensada amb passió com la valencianitat autèntica i vertadera.

De fet, atenent a les escasses dades estadístiques de què disposem, els valencians s’identifiquen molt poc amb el conjunt de territoris de llengua catalana. D’altra banda, els catalans, en general, valoren els valencians d’una manera ambivalent, que no es pot qualificar en absolut com positiva, la qual cosa a priori podria semblar sorprenent, fet que probablement indicarien una reacció de disgust respecte de l’anticatalanisme valencià. I, com és sabut, la percepció general dels valencians respecte els catalans tampoc no és precisament positiva.

A més, el blaverisme aprofità i intensificà la percepció social de les diferències culturals i les reformulà d’una manera bastant eficaç. Com a exemplificació pot servir una de les suposades diferències entre els accents valencià i català (mitjançant l’oposició dolç-dur).

«Ambdues societats viuen d’esquena. I totes dues perden. Fins a quan?»

I el futur?

Certament, les eleccions del 2015 han dibuixat un nou escenari en el que per primera vegada el valencianisme polític ha entrat amb força en els governs del país i les grans ciutats.  En aquest context es van generar expectatives de normalitzar aquestes relacions, fet que passava per l’establiment d’una reciprocitat entre TV3 i la nova televisió valenciana À Punt o bé l’entrada per primer cop del govern autonòmic valencià a l’Institut Ramon Llull. No obstant, superat l’equador de la legislatura, s’han fet pocs passos en aquesta direcció i en general s’ha quedat en una política de gestos i actituds com declaracions d’intencions i trobades bilaterals entre els presidents de la Generalitat valenciana i catalana o entre els alcaldes de València i Barcelona. En aquest sentit, la por de generar una nova «batalla cultural» de la que l’esquerra i el valencianisme té mal record per la Batalla de València i la temença davant el control de l’opinió pública valenciana per part del poder mediàtic de la dreta dels mitjans locals o provinents de Madrid ha comportat un clar fre a passar de les intencions als fets. Alhora s’ha optat si més no un sector del govern valencià pel pragmatisme situant els drets socials i la lluita contra la corrupció la prioritat i relegant les qüestions culturals i simbòliques en l’agenda política.

En definitiva, en els darrers trenta anys, en general, s’ha produït un estranyament entre ambos territoris. No hi hagut una aliança estratègica entre els dos governs. Ha predominat l’enfrontament a la cooperació. L’anticatalanisme, doncs, ha estat un factor fonamental per poder entendre aquestes complexes relacions. Actualment les relacions institucionals i entre les societats civils catalana i valenciana, doncs, disten de ser fluïdes i normals. Ambdues societats viuen d’esquena. I totes dues perden. Fins a quan?

 

Article publicat al nº 435 (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top