La revista degana en valencià

Les guies de Destino

«Tant en la visió general com en la pinzellada més bàsica, hi van deixar anar qüestions clau d’ahir i d’avui»

Entre 1943 i 1977 l’editorial Destino va publicar setze guies de diferents ciutats i regions d’Espanya. Es tracta d’un projecte editorial de gran interés, pel concepte, l’abast i el llegat. Els llibres, molt ben editats sota la direcció de Josep Vergés i amb la col·laboració de fotògrafs com Francesc Català-Roca, van ser encarregats a catorze escriptors d’edats i sensibilitats diferents, però d’un nivell mitjà més que notable: Joan Fuster hi va publicar El País Valenciano en 1962; entre els seus companys de col·lecció hi hagué Josep Pla (Guía de la Costa Brava, Mallorca, Menorca e Ibiza, Cataluña), Pío Baroja (El País Vasco), José María Pemán (Andalucía), Dionisio Ridruejo (Castilla La Vieja), Dolores Medio (Asturias) o José Vicente Mateo (Murcia).

A pesar del nom de la col·lecció («Guías de España»), els volums no estaven concebuts com a companys de viatge: dubte molt que algú afegira un patracol de més de cinc-centes pàgines al seu equipatge. Jo m’ho he plantejat en alguna ocasió i al remat no he gosat fer-ho. El que comptava –el que compta encara– era l’ambició literària i la suma de mirades envers el país que es volia retratar. Unes mirades diverses i sorprenents, en no pocs casos. El de Joan Fuster és ben conegut. Però més enllà de la polèmica que acompanyà la recepció del llibre, convé llegir-lo en el marc d’aquesta col·lecció singular, com ens convida a fer Daniel P. Grau en El dit sobre el mapa, un estudi recent, complet i exhaustiu, publicat per la Càtedra Joan Fuster. Al capdavall, la proposta del suecà –íntimament lligada a Nosaltres, els valencians, però amb un altre to, plantejament i llengua– s’insereix en un projecte editorial que, en bona mesura, pretenia «pensar Espanya». L’actualitat de les reflexions d’uns i altres –fins i tot del venerable i franquista Pemán– arriba a astorar el lector que llig aquestes guies al cap de més de cinquanta anys. Sobta que continuen oberts tants debats, no tan sols pel que fa a les qüestions identitàries i lingüístiques, sinó també quant al paisatge, el model econòmic o la preservació del patrimoni urbanístic i natural.

La gràcia d’una col·lecció així deu ser aquesta: els autors, a partir de l’encàrrec editorial, van reflexionar a fons sobre el territori del qual se’ls demanava parlar i, així, van detectar els grans problemes del seu temps, els quals, inevitablement, havien de condicionar els principals assumptes del futur. Potser no n’eren del tot conscients –o alguns ho eren més que altres–, però tant en la visió general com en la pinzellada més bàsica, hi van deixar anar qüestions clau d’ahir i d’avui. Això és, en última instància, la gran literatura. I això és el que trobem a faltar en altres projectes contemporanis d’aquell, igualment meritoris, però menys reeixits, com les guies d’Espasa-Calpe, on Lluís Guarner publicà Valencia. Tierra y alma de un país. I això és el que ens genera una enveja sana, a les persones que ens entretenim escrivint postals: aquesta capacitat d’anar més enllà del retrat acolorit, de la dada del geògraf, de l’apunt del flâneur, aquesta capacitat, vull dir, de seguir apel·lant el lector que ara visita València, Palafrugell, Sant Sebastià, Còrdova, El Burgo de Osma, Oviedo o Lorca, perquè allò que en van dir –per sort o per desgràcia, no ho tinc gens clar– ni ha caducat ni caducarà en molt de temps.

 

Article publicat al nº 434 (Un nou viatge pel País Valencià). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top