Les plantes del Paradís celestial: santa Dorotea i sant Teòfil

Febrer ofereix un santoral ben ric tant pel que fa a sants i efemèrides de data fixa com de variables associades al cicle pasqual.[i] Algunes de les festes de febrer ja han sigut tractades en números anteriors de Saó.[ii] Però, en queden moltes més, algunes quasi oblidades però que en el passat tingueren la seua importància, fins al punt que han deixat empremta en algunes fites culturals que aprofitem per comentar.

ESPOSORI MÍSTIC. SANTA DOROTEA I SANT TEÒFIL

N’és el cas de sant Teòfil i santa Dorotea, patrona de floristes. Una parella de sants que es commemoren el 6 de febrer i que van quedar reflectits en la part dreta d’una de les obres més complexes del pintor valencià Joan de Joanes,[iii] l’Esposori místic del venerable Agnesius (1558), exposat al Museu Sant Pius V de València.

Després d’un breu comentari sobre el quadre ens centrarem en el fragment dedicat a Dorotea i Teòfil, atesa la riquesa simbòlica, mitològica i etnobotànica que ens ofereix.

En el terç esquerre de la pintura, santa Agnés (amb l’atribut que la identifica, el corderet o anyell), és venerada per Joan Baptista Anyés (1480-1553), més conegut com el venerable Agnesius,[iv] teòleg valencià, humanista i escriptor de relleu que va publicar obres cultes en llatí, des d’elegies fins a poemes i epístoles d’ample registre literari, com a mostra molt interessant de l’humanisme valencià de l’època.[v] També va escriure en català llibres dirigits a ser llegits al poble pla, fent servir com a motiu les festes i els sants populars relacionats amb l’agricultura, com és el cas de La vida martyri y tra[n]slació des gloriosos martyrs e reals princeps sant Abdon y Senen, e la vida del glorios bisbe e martyr san Ponç advocat d’ls llauredors contra la pedra y tempestat (1542).[vi] els Sants de la Pedra (granís) i patrons dels llauradors, Abdó i Senén, i sant Ponç, patró d’herboristes, apicultors i protector contra les xinxes i els insectes. Va ser el predicador de moriscos més reeixit en la seua època, i autor protegit pel comte d’Oliva, Francesc de Centelles, el comitent que va encarregar a Joan de Joanes el quadre en homenatge al venerable Agnesius.

En el centre, la Mare de Déu amb el nen Jesús, els dos Joans (el Baptista, amb el corder, i l’Evangelista, amb l’àguila simbòlica que li fa de faristol), i els Sants Innocents amb les marques de les ferides.

I a la dreta Santa Dorotea, que ofereix al governador romà i futur sant Teòfil una vara que conté unes assutzenes símbol de la puresa[vii] de la santa, unes roses marianes (Maria és la «Rosa mística»)[viii] i unes magranes.

MAGRANERS I MAGRANES EN L’ALTRE MÓN. LA LLEGENDA

Segons recull el pare dominic Jaume de Voràgine (Iaccopo de Varazze) en la Llegenda àurea, recopilació de relats hagiogràfics elaborada al segle XIII, Dorotea era una cristiana de l’Àsia Menor en època de l’emperador Dioclecià. El governador Teòfil la va comminar a fer ofrenes als déus romans; la negativa la va dur al cadafal. I quan anava cap al degollament, Teòfil se n’acomiadà dient-li en to burleta: «Adeu, esposa de Crist; en arribar al Paradís envia’m flors i fruites». Ella li contestà: «Així ho faré». Un moment abans de morir, se li aparegué un àngel que portava flors i fruits del cel, i Dorotea el remeté a Teòfil amb el següent missatge: «Ací tens el que m’has demanat del jardí del meu espòs». Tot seguit, el botxí tallava el cap a la santa, i, òbviament, en rebre Teòfil el regal, se’n va penedir i es convertí a la religió cristiana, en la qual va arribar a sant.

Doncs bé, de totes les fruites que podien simbolitzar el Paradís, Joan de Joanes va triar magranes com a presents representatius del paradís on aniria Dorotea. Una fruita que vincula el cristianisme amb mites grecs i romans com el de Demèter/Ceres i la seua filla Core/Persèfone/Proserpina, que en ser raptada per Hades va trobar a l’altre món magraners i magranes com a símbol de la incorruptibilitat.[ix] La raó? La magrana és una fruita que no es cuca (la pell és impenetrable per a les erugues d’insectes) i que, a més, la pell interior expulsa els cucs intestinals; i tot això la fa símbol de la incorruptibilitat, de la persistència «més enllà de la mort». I, òbviament, en el Paradís celestial, si hi havia plantes, serien ¡magraners! generadors de magranes que, mitològicament parlant, indicarien la persistència de la vida en l’altra vida.[x]

DOROTEA I TEÒFIL. ETIMOLOGIA I ONOMÀSTICA

L’estudi dels antropònims, els orígens, etimologies i significats, constitueixen un camp que paga la pena conéixer per entendre algunes de les fites culturals que ens han arribat. I tant Dorotea com Teòfil són noms poc freqüents, ja que les mitologies d’avui en dia són unes altres, les quals impregnen amb noms de modes passatgeres i conjunturals els registres civils. En unes altres èpoques, fins i tot ben recents, han sigut els sants els que nodrien els antropònims en les societats catòliques.[xi]

Dorotea (i Teodora, i equivalents masculins)[xii] signifiquen ‘regal de Déu’, i Teòfil seria ‘amic de Déu” (o, per a uns altres, ‘estimat per Déu’).[xiii]

La devoció de Joan de Joanes per santa Dorotea la va plasmar en el nom de la seua filla major,[xiv] que va col·laborar amb son pare en el taller familiar. Una santa la veneració a la qual devia ser bastant extensa per tot Europa, i qui sap si en particular en el gremi dels pintors. De fet, Zurbarán té dues versions de santa Dorotea,[xv] ambdues amb els atributs fonamentals de la santa patrona de les floristes i de la jardineria: cistella amb roses i pomes. I  un segle després de Joan de Joanes, la gran pintora germanoneerlandesa Maria Sybilla Merian (1647-1717), naturalista, exploradora, excel·lent il·lustradora científica i precursora de l’entomologia, va tindre dues filles que van seguir l’estela de sa mare, Johanna Helena Herolt i, ¡sí!, Dorothea Maria Graff, que van destacar en la il·lustració de làmines botàniques.

Com en tantes ocasions, en entrellaçar natura, mite i religió se’ns obri un camí ben interessant per transitar per la cultura en el sentit més ampli d

[i]El dilluns posterior a l’Epifania comença el Temps de tot l’any o Temps Ordinari, que durarà fins que el Dimecres de Cendra (enguany, el 2023, el 22 de febrer) done inici al temps fort de Quaresma. https://revistasao.cat/lanunci-de-festes-variables-temps-ordinari-i-festes-de-febrer/;  https://revistasao.cat/lany-liturgic-i-les-festes-de-febrer/

[ii]Saó 412 (febrer 2016):  «La Candelera (1)»: https://revistasao.cat/la-candelera/; Saó 423 (febrer 2017): «La Candelera (2)»; Saó 434 (febrero 2018): «Sants sanadors: Blai, Apolònia, Àgata».

Saó 445 (febrero 2019): «Parentàlia i Càtedra de Sant Pere»: https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/

[iii]De nom original Vicent Macip, i fill també de pintor de renom, va nàixer a la Font de la Figuera el 1523 i va finar a Bocairent l’any 1579. Potser la seua obra més coneguda i reproduïda siga la Puríssima (Saó 432, desembre 2017).

[iv]Fixem-nos en la relació Agnés ↔ Anyes ↔ Agnesius  (‘corderet’), un nom adoptat per la doble relació amb el seu cognom i amb la santa a la qual tenia una especial veneració.

[v]http://www.boneslletres.cat/publicacions/Altres_publicacions/b26193942_1%20de%202.pdf

[vi]https://malandia.cat/tag/la-vida-dels-gloriosos-sants-abdo-i-senen-1542/

[vii]L’assutzena mariana i la puresa virginal: https://www.diarilaveu.com/veu/48786/lassutzena-mariana-i-la-puresa-virginal

[viii]Saó 437, maig 2018: «Maria i la rosa mística»: https://revistasao.cat/maig-mes-de-maria-rosa-mistica/

[ix]Mite de Persèfone: https://www.youtube.com/watch?v=9PnW7GZwwck&t=10s

[x]A eixe valor mitològic em referia quan vaig dedicar l’obituari al mestre i etnobotànic Ferran Zurriaga, mort recentment, el 30 de noviembre de 2022:  https://metode.cat/revistes-metode/opinio/dalla-on-estas-envians-magranes-ferran.html

[xi]En el món protestant se solien preferir els personatges de l’Antic Testament o de la Tanakh (Bíblia jueva), com també abunden entre els àrabs (Hârûn/Aaró; Ibrahim/Abraham, Ismaïl/Ismael, Ishâq/Isaac, Mûsà/Moisés, Nūħ/Noé, Sulaymân/Salomó, Yaqûb/Jacob, Zakariyya/Zacaries), i per descomptat entre els jueus.

[xii]En l’obra de Lope de Vega La Dorotea (1632), a la mare de la protagonista li diuen Teodora. I en el capítol XXIX d’El Quijote, Dorotea és una xicona ben guapa que es fa passar per la princesa Micomicona.

[xiii]És a un tal Teòfil a qui estan dedicats dos dels llibres del Nou Testament, l’Evangeli de Lluc (Lc. 1,3) i els Fets dels Apòstols (Ac. 1,1).

[xiv]El pintor també tingué altres fills com Margarida i Vicent, tots tres col·laboradors en el taller del pare; fruit d’eixa col·laboració va ser el retaule de l’altar major de l’església parroquial de l’Assumpció de Bocairent (la Vall d’Albaida), on va acabar els seus dies Joan de Joanes.

[xv]L’any 1959, en la romana església de Santa Dorotea es va fundar el subgrup polític de la Democràcia Cristiana anomenats I Dorotei. El principal personatge del corrent, Aldo Moro, ideòleg del Compromesso storico entre la Democràcia Cristiana i el Partito Comunista Italiano seria segrestat i assassinat (juntament amb els seus cinc escortes) per les Brigate Rosse d’extrema esquerra.