L’esperit del temps. La ciència i les dictadures

23/09/2020

L’esperit del temps és el títol de l’excel·lent novel·la de Martí Domínguez, reconegut escriptor, director de la revista Mètode i professor de la Universitat de València que ha guanyat la tercera edició del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. És l’autobiografia d’un científic austríac, estudiós dels animals i que es va afiliar al Partit Nacionalsocialista (transsumpte d’un personatge real), que es va posar, com una gran part de la comunitat científica del moment, al servei del nazisme. Això ens endinsa en el tema de les relacions entre les ciències i les dictadures de tot signe, molt ben descrites al llibre en el cas de la nazi.

Una característica de les dictadures és la persecució de la població (entre d’altres, els científics) per diferents motius. El principal de tots, la manca d’afinitat amb la dictadura. En el cas nazi, a més, per motius racials. A Alemanya, milers de funcionaris i científics van ser depurats per tindre un quart de sang jueva (un avi jueu), però en altres casos, com Schrödinger, per no simpatitzar amb el règim. Einstein reunia tots els requisits: jueu, pacifista i defensor del socialisme.

Així, veiem en la novel·la com, quan Àustria s’incorpora al Tercer Reich, el rector de la Universitat de Viena va acomiadar més de 300 professors, alguns dels quals, com H. L. Przibram, director del Vivàrium, van acabar en camps d’extermini. Això deixà moltes vacants, a les quals accediren joves investigadors afins a la dictadura, com va passar amb el protagonista del llibre, inicialment en els marges de la comunitat científica. Com que els seus estudis sobre comportament animal cauen bé als capitostos nazis, el promouen perquè faça carrera a la universitat (que es converteix així en un niu d’ideòlegs) i després com a psiquiatre en un hospital, on acaba compromés en els plans d’eugenèsia humana de les SS, consistents en deportacions massives de jueus i eslaus de Polònia i Ucraïna (molts d’ells a camps d’extermini) i en el rapte de nens amb trets aris, robats als seus pares per a la seua germanització. S’introdueix també en les Lebensborn (‘font de vida’), nom amb què es coneixien els centres estatals on dones racialment pures es deixaven prenyar com a deure patriòtic per homes de les SS, amb vista a la millora genètica de la raça ària. Els seus fills, així com els nens segrestats, eren assignats a famílies afins al règim.

S’enceta així un alt nivell de col·laboració de l’acadèmia (no sols científics, recordem Heidegger) amb el nazisme, no sols per afinitat ideològica, sinó per interés: aconseguir els llocs vacants, millor sou, entre d’altres. Alguns, fins i tot promouen el que s’anomena «ciència ària», una ciència amb adjectius molt qüestionable. Va tenir les seues pitjors expressions en la biologia i la medicina, intentant justificar la superioritat de la raça ària i aplicant mètodes eugenèsics per garantir-la, pels quals 400.000 persones van ser esterilitzades i més de 200.000 malalts incurables, nens amb tares, etc., van ser assassinats prèviament a l’holocaust; o amb sàdics experiments amb éssers humans en els camps d’extermini, com els del doctor Mengele. En la física també trobem exemples, com quan els premis Nobel Lenard i Stark van intentar desenvolupar una «física ària», només experimental en oposició a la teòrica, que denominaven «física jueva», en estar conreada per Einstein, Max Born, Lise Meitner i altres científics jueus.

Un altre exemple de ciència amb adjectius és la «ciència soviètica» desenvolupada en la dictadura de Stalin, que subordinava la ciència als principis del materialisme dialèctic. El seu determinisme es va considerar incompatible amb l’atzar de la genètica, fet que va imposar les teories neolamarckistes de Lysenko i va produir la persecució dels genetistes russos Vavilov, Dubinin i molts altres que van acabar en el gulag. També es va enfrontar amb el probabilisme de la física quàntica, però com que això podia retardar la investigació en armament nuclear, es van limitar a enviar al gulag alguns joves físics i a expulsar de les seues càtedres a Landau i Kapitsa. Vassili Grossman, en Vida i destí (1959), la Guerra i pau del segle XX, ens narren les dificultats de la vida d’un físic sota la dictadura de Stalin i altres històries de la II Guerra Mundial. A milers de científics i enginyers, els van enviar presoners a les sharashki, uns laboratoris secrets, on eren obligats a investigar per al KGB. Aleksandr Solzhenitsyn, hoste d’un d’ells, ho va narrar en El primer círculo (1968).

Però no cal anar tan lluny. A Espanya, el franquisme va seguir les pautes dels nazis que hem vist en L’esperit del temps. En primer lloc, forta depuració del professorat, mostrada en un article anterior (La ciència durant la II República i el franquisme). Foren expulsats (molts s’exiliaren i altres foren executats), desplaçats o sancionats un 25 % dels mestres, un 50 % dels professors de secundària i un 60 % dels professors de la universitat. Les vacants generades van ser cobertes atenent més a l’afinitat amb la dictadura franquista dels candidats que no als seus mèrits. També es va intentar desenvolupar una ciència amb adjectius, la «ciència nacional catòlica», basada en «la restauración de la clásica y cristiana unidad de las ciencias destruida en el siglo XVIII». I també va haver-hi molts metges com Antonio Vallejo-Nágera, Juan José López Ibor (considerats els pares de la psiquiatria espanyola) o Marco Merenciano (que va denunciar el rector Peset) que parlaven de la degeneració de la raça espanyola pels republicans d’esquerres.

Vallejo-Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit franquista, va fer investigacions, si es poden anomenar així, amb 297 brigadistes internacionals i 50 presoneres polítiques malaguenyes (30 condemnades a mort) empresonats en camps de concentració. Va publicar els resultats en Biopsiquismo del fanatismo marxista, on suposadament demostrava la inferioritat mental d’aquests, la seua brutalitat i fanatisme, així com la naturalesa animal de la psique femenina i el «marcado carácter sádico» que es desfermava en elles quan les circumstàncies polítiques ho permetien. En Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza defensava l’eugenèsia positiva, el fi de la qual era «multiplicar a los selectos» i advocava per la separació dels fills de les seues mares empresonades. Va començar així el programa, tan semblant al nazi, pel qual uns 30.000 nens van ser robats per la dictadura franquista entre 1944 i 1954, molts dels quals van acabar sent adoptats per famílies del règim. Pel seu costat, López Ibor va practicar lobotomies i teràpies d’electroxoc per guarir l’homosexualitat durant els anys 60. Molts dels pacients van caure en les seues mans per la Ley sobre peligrosidad y Rehabilitación Social, la qual obligava a rehabilitar homosexuals i transsexuals mitjançant tota mena de tècniques.

Aquestes ciències amb adjectius són pseudociències, és a dir, coneixements o creences que no són científiques però que es presenten com a tals, per adquirir una major legitimitat. I encara que aquestes hagen desaparegut en la història, podrien tornar a ressorgir amb l’arribada de la ultradreta a tants països del món. A més, segueixen apareixent-ne d’altres com diverses «ciències cristianes» (la geologia catastrofista per explicar el diluvi, el creacionisme o, la seua versió més recent, el disseny intel·ligent), la «ciència feminista» (que no és el mateix que ciència amb perspectiva de gènere), la «ciència indigenista», etc. Convertir la ciència en un instrument per a fomentar els interessos de determinats règims polítics, grups socials o grans empreses és objectable tant en l’àmbit epistemològic com en l’ètic.