Sembla que només mirem cap amunt quan plou, i cap al nord valencià quan busquem autenticitats allunyades de l’urbanitisme que pugna per diferenciar-se i separar-se, alhora, d’aquelles pràctiques. Pràctiques i rituals singulars transmesos des del passat, arrelats a un medi agrest, corprenen els urbanites de sabates, als originals i també als nous que un dia van fugir del poble. Deuen ser coses de la crida de la selva; del camp, volíem dir.
En sentir Maestrat, segurament ens ve a la ment la imatge de l’interior, el que ratlla amb l’Aragó, tot i que si ho pensem un poquet sabem que hi ha un Maestrat litoral més amable, ben comunicat, amb fites turístiques costaneres i productes gastronòmics realçats. Era el segle xix quan els prohoms de la cultura castellonenca erigiren la Mare de Déu del Lledó, el Desert de les Palmes, el Penyagolosa –«fita i senyera del poble meu»– i l’Alt Maestrat com les senyes de la genuïnitat castellonenca. Aquest darrer element era venerat pels orígens cristians medievals que representava –l’ouet original del regne jaumí, vaja–, i així es creava un símbol, una icona que admetria pocs canvis o interpretacions.
El Maestrat continua al nord, allà on era, i no és el marc de cap novel·la pastoril ni una tribu exòtica que es resisteix a les tussades del progrés. És allà, encara, i brega per ser. El món rural del nostre segle és un espai per a fer les coses de sempre, però també de noves i innovadores, un escenari apte per a la vida moderna, però cal revertir les limitacions que pateixen dels seus drets ciutadans.
Aquest Quadern, coordinat per Josep Meseguer-Carbó, ens descobreix els esforços de la societat civil per erigir el Maestrat de demà, una comarca que es reivindica cohesionada socialment, amb futur i sostenible. Hui es treballa en la institucionalització de la comarca del Maestrat, prescindint dels tòpics superflus i mistificadors que han identificat el territori.
Agraïm ben de veres les reflexions fresques i realistes de Vicent Sanz Arnau, Pau Fabregat Beltran, Josep Lluís Quixal, Joan Ferreres Nos i del nostre col·laborador Martí Domínguez, que retorna a les pàgines de Saó per contar-nos el seu empelt maestratenc.
