Tens 0 productes a la teua cistella
L’art valencià perd un dels seus grans mestres contemporanis i renovadors, un creador polifacètic que va fer de la plasticitat, la memòria i el compromís cívic una forma inoblidable d’estimar la seua terra.
Hi ha artistes que construeixen l’imaginari visual d’un poble sencer. Amb la defunció als 84 anys de Manuel Boix (l’Alcúdia, 1942), el País Valencià acomiada un dels seus creadors més decisius, polifacètics i estimats. La seua partida, esdevinguda només uns pocs dies després de la del seu company de generació Artur Heras, deixa un buit profund en la cultura nostra, però també un llegat d’una bellesa, un rigor i una dignitat incalculables.
Boix va ser, abans que res, un home de terra i de paraula, un veí de l’Alcúdia que va saber transformar l’estudi d’un antic magatzem de taronges en un laboratori d’idees universals.
Un renovador fonamental de la història de l’art valencià
Com recordava la crítica evocant la reflexió de Martí Domínguez i la concisió fusteriana, «Un Boix és un Boix». El detall, el treball, l’arrel i la projecció, la pell. La pell de la pell: capes superposades, palimpsest de pols i de temps i de durícies a les mans i de tinta. Així doncs, per a comprendre la rellevància de Manuel Boix en la història de l’art valencià cal remuntar-se als anys seixanta, quan, colze a colze amb artistes com Artur Heras i Rafael Armengol, va introduir els corrents del Nou Realisme i la Nova Figuració. Aquell grup de joves creadors va portar un aire fresc i necessari a un panorama cultural aleshores asfixiat.
Guardonat amb el Premio Nacional de Artes Plásticas el 1980, Boix va desplegar una mestria absoluta en disciplines tan diverses com la pintura, l’escultura, el gravat, la il·lustració, el cartellisme i la cartelleria discogràfica. La seua mirada, serena i d’una sobrietat quasi nòrdica o flamenca, combinava la perfecció tècnica amb una profunda carrega poètica i conceptual.
Seues són les imatges indelebles que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva: la iconografia de Tirant lo Blanc i Carmesina, la posada en valor de les Rondalles d’Enric Valor, el rostre mític del general Joan Baptista Basset per a les Germanies, les mans de pilotari en la sèrie El punt dins el moviment o les monumentals escultures dels Borja que hui habiten el Palau de les Corts Valencianes. També el paisatge humà i urbà de ciutats com Xàtiva queda marcat per sempre per obres públiques emblemàtiques com L’Arc Daurat, L’angle trencat pel moviment o El Laberint.
Des de la Revista Saó guardem amb un afecte especial el record de les trobades i converses que vam mantindre amb ell al llarg dels anys. En una emotiva entrevista concedida a la nostra publicació el setembre de 2016 (núm. 418), signada per Vicent Boscà i Teresa Ciges al mateix Palau dels Borja, Boix ens confessava una síntesi que resumeix a la perfecció tota la seua trajectòria:
«Fer valencianisme per mitjà de l’art és el que més m’il·lusiona».
En aquella conversa, l’artista de l’Alcúdia reivindicava la tècnica com una eina per a polir el pensament —«polir una paraula és fer poesia, i el mateix passa en l’art plàstic»— i acceptava de manera natural el seu paper de notari i cronista gràfic de la història recent del País Valencià. Les seues mans van dibuixar des de les portades dels discos d’Al Tall i els cartells de la lluita cultural en la postguerra fins a les trobades per la llengua i les grans causes cíviques.
Un llegat que roman per sempre
Manuel Boix va dedicar la seua vida generosament a l’art, als seus conciutadans, al seu país i a la humanitat. La seua figura no necessitava de grans pompes ni de guardons oficials per a brillar; la seua vertadera distinció resideix en l’estima del seu poble i en la presència viva de la seua obra en el nostre dia a dia.
Mentre les seues escultures continuen desafiant el temps i els seus dibuixos continuen il·lustrant les pàgines dels nostres clàssics, Manolo Boix continuarà acompanyant-nos. Gràcies per l’art, per la mestria i pel compromís insubornable amb la nostra llengua i la nostra cultura. Que la terra et siga lleu, mestre.
