Mercaderia per a impostors (Vinaròs 2)

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

Crítica als temps postmoderns: tothom pot vestir una samarreta del Che.

Als anys setanta, Estellés va escriure els versos que encapçalen aquest article. I, a hores d’ara, encara hi ha qui no entén el que el poeta volia dir. O també pot haver ocorregut, només assenyale la possibilitat, que la seua poesia s’haja convertit en eslògan, perdent el valor original de què realment pretén transmetre. Si usem sovint la frase de la consciència, qualsevol de nosaltres pot presumir d’arrels. La cosa és que, en buidar-lo de la seua essència, en afeblir la crida a la rebel·lió, el vers es converteix en mercaderia per a impostors.

Finalment, també és possible que jo no sàpiga interpretar correctament la poesia del de Burjassot, i això podria invalidar la resta del meu discurs. Respecte del meu discurs he d’afegir que, com que travesse una etapa d’introspecció, he descobert, revisant els arxius, que ja fa quinze anys que escric el mateix. I, atés l’èxit de la meua bateria d’arguments, cal concloure que tot el que he escrit fins ara és estèril. Avui, però, pariré un nou text sense futur, a l’espera d’una resposta improbable, però conscient d’haver fracassat tan prompte com cada lletra és afegida al paper en blanc. Heu de reconéixer, si més no, que no escric eslògans.

Sabreu perdonar-me: no vull parlar de l’Iran, ni dels kurds en Iran, ni de Palestina, ni d’Israel, Veneçuela, o sobre la cerimònia dels premis Goya, perquè sembla que sempre hi ha motius per a no parlar de nosaltres, i perquè, tal com està el món, no sembla una mala idea oblidar-nos de la resta i ocupar-nos de les nostres coses (i no em referisc a les falles). A més, els versos d’Estellés són vàlids per als iranians, els kurds, els palestins i els nord-americans. El fet, però, és que estan escrits en valencià i per al poble valencià.

Supose que no soc l’única persona que, a hores d’ara, pensa en la possibilitat d’una realitat plenament valenciana (capaç de prescindir de l’estat espanyol), però em preocupa que, la suma de tots i totes, no resulta significativa. Si hi ha més persones com jo, on hi són? Què pensen fer? La veritat és que no hi trobe companys i companyes, a prop meu, que defensen un discurs sobiranista i, si hi ha, acostumen a caure en el parany de la matisació (la qual cosa no ajuda a articular un discurs comú). El que sí que he trobat són moltes persones que no han superat els obstacles mentals, o murs de contenció, per a una construcció intel·lectual de la idea de nació. Avui m’agradaria identificar un parell d’aquests obstacles. Vull escriure sobre dos arguments que no ajuden a generar una voluntat nacional al País Valencià. Parle de l’anticentralisme i del victimisme.

El de l’anticentralisme és un discurs que només pot conduir a una situació de cul-de-sac. És habitual escoltar aquest tipus d’argument en la veu dels ciutadans valencians que defensen, en major o menor grau, el nostre fet diferencial. I tampoc no és estrany triar un discurs com aquest per defensar els nostres interessos perquè, a la fi, l’anticentralisme té la virtut de descobrir-nos un enemic sobre el qual descarregar la nostra ira quan es produeix alguna situació percebuda com injusta. Aquest, però, és un discurs de recorregut curt i estèril. Potser és un argument previ a l’adquisició de certa consciència i potser podria servir com un relat embrionari d’un altre més complet, que li atorgue una major consistència, però cap discurs “anti” pot arribar a vertebrar i cohesionar una resposta nacionalitària. En certa manera, és de base simplista i té una vida útil efímera: és puntual, circumstancial, immediat i fugaç. No aspira a la seua permanència en el temps.

Usaré un exemple del que jo considere una acció anticentralista. El 18 de novembre del 2017 milers de persones es van manifestar en favor d’un finançament just per al País Valencià. Aquella manifestació va reunir a sindicats, partits polítics (els del Botànic, en el govern), associacions de caràcter cultural, de l’àmbit de l’ensenyament i organitzacions empresarials. El ben cert és que aquella va ser una resposta puntual, circumstancial i immediata que trobava, sense dubte, una justificació raonable. No va evitar, però, que la relació entre l’estat i el nostre país mantingués la seua condició jeràrquica i desequilibrada, sotmesa a una lògica d’obediència i de respecte a una sobirania (l’espanyola) sobre la qual el poble valencià no pot exercir cap influència. Superar el discurs de l’anticentralisme, en aquest cas, hauria d’haver comptat amb un discurs aclaridor i contundent sobre la idea de país que volem, més enllà de la reivindicació esmentada. A la fi, demanar un tracte just no respon a una consigna d’un programa nacional per al nostre país. És el més semblant a demanar almoina al culpable de la nostra carestia. El més encertat era demanar, si més no, un règim fiscal propi.

L’anticentralisme, com una oposició o posicionament contrari a la política centralista de l’estat, no ens situa en un plànol reivindicatiu de base nacionalista. El problema és l’absència del projecte nacional valencià. O, si més no, l’absència de consens sobre el discurs de la nació. En aquesta mancança d’acord troba refugi un altre tret molt nostre: el victimisme.

A mesura que corre el temps, la falta d’una alternativa nacionalitària situa l’opció valencianista en una mena de via morta. Si el nacionalisme valencià no és capaç de consensuar un discurs que atribuïsca al nostre fet nacional un valor altíssim, tan alt per a poder disputar l’hegemonia al nostre territori, intentar refer el nostre país haurà perdut el seu sentit. Si som una nacionalitat oprimida, caldrà resistir a l’opressió. Qualsevol altra consideració pot fer entendre que no existeix un fet diferencial potent i capaç d’enfrontar-se a la situació de submissió.

Mentre no assumim que el discurs ha de ser antagònic del que usa l’imperi, amb un programa polític orientat a situar-nos al marge de l’actual estat nació, les forces de la marca valencianista lamentaran, any rere any, al llarg de les diferents legislatures, l’esterilitat de les seues propostes. Consegüentment, la presència del victimisme serà del tot vàlida i es convertirà en l’única resposta a l’abús permanent dels governs espanyols.

Per acabar, com he dit abans, aquest article no servirà per a gran cosa, com tampoc l’anterior (“La porta de Vinaròs”) al qual, avui, atorgue continuïtat. Són les coses de pertànyer a la minoria absoluta d’aquest país. Què més puc dir? Ací em pariren. Ací escric.