Negacionisme polític i retardatisme climàtic

 

Polítics de dretes, com Donald Trump als EUA o Jair Bolsonaro al Brasil (afortunadament, avui expresidents), són negacionistes del fet que l’actual canvi climàtic siga antròpic (és a dir, que siga responsabilitat de les pràctiques de producció i consum dels humans). I això ho fan no sols per a defensar els interessos de les grans corporacions energètiques dels seus països, sinó perquè el control del canvi climàtic implica una intervenció de l’Estat que la seua ideologia econòmica neoliberal no accepta. Recordem que els científics del Grup Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) en els seus informes de 2018 i 2019 afirmen que «En l’àmbit econòmic, cal canviar els objectius: de la persecució del creixement del PIB i l’enriquiment, a la recerca del manteniment dels ecosistemes i la millora del benestar humà, prioritzant les necessitats bàsiques i reduint la desigualtat» (https://revistasao.cat/causes-i-consequencies-del-canvi-climatic-i-formes-de-mitigar-lo/).

Malauradament això té conseqüències importants en l’opinió publica. Segons Naomi Klein, als EUA, en 2007, el 71% de la població creia que els combustibles fòssils canviaven el clima. Actualment, aquest percentatge s’ha reduït a un 41%, que a més està molt esbiaixat políticament, ja que un 75% correspon als demòcrates i només un 20% als republicans. A la Unió Europea semblava que estàvem un poc al marge d’aqueixes tendències, però recentment hem vist que a Espanya la ultradreta s’ha manifestat no sols com a negacionista, sinó fent laudatios del diòxid de carboni. També el PP ho ha fet: abans Rajoy amb el seu cosí, i ara Ayuso, que s’ha atrevit a dir que la seua postura negacionista representa l’evidència científica: «Mire, señoría, desde que la Tierra existe, desde el origen, ha habido siempre cambio climático. Ha habido ciclos. Nosotros tendremos que poner medidas para paliarlo, pero no pueden seguir contra la evidencia científica únicamente porque siempre tienen detrás, en su cabeza, que se llama comunismo».

Però més perillosos que els negacionistes, als quals se’ls veu fàcilment el biaix, són els retardatistes, que no en neguen el caràcter antròpic però manifesten diferents postures que Lamb i altres han tractat de classificar en un article publicat en la revista Global Sustainability (https://doi.org/10.1017/sus.2020.13).

La primera és Redirigir la responsabilitat. Un exemple destacat n’és l’individualisme, que redirigeix l’acció climàtica de solucions sistèmiques a accions individuals, com ara renovar la casa o conduir un automòbil més eficient; aquest discurs redueix la solució a les opcions de consum personal i enfosqueix el paper dels actors i organitzacions poderosos. Un altre diu que altres països produeixen més emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i, per tant, que tenen més responsabilitat per a prendre mesures, i presenten estadístiques que demostren la seua pròpia petita contribució a les emissions globals, o assenyalen grans emissors com la Xina. Un altre discurs afirma que altres s’aprofitaran activament d’aquells que lideren la mitigació del canvi climàtic: «Si deixàrem d’emetre completament demà, no només no tindria cap impacte, sinó que, sens dubte, altres països simplement augmentarien les seues emissions».

La segona és Impulsar solucions no transformadores. L’optimisme tecnològic és un exemple excel·lent, ja que sosté que el progrés tecnològic portarà ràpidament reduccions d’emissions en el futur, amb moltes variacions, des de parlar del progrés recent en el desplegament d’energia renovable fins a promoure mites tecnològics, com deixar micropartícules a l’atmosfera que reduirien la radiació solar. Un altre és l’afirmació que la indústria dels combustibles fòssils és «part de la solució al flagell del canvi climàtic», o qualificar el gas natural com a energia verda. O un discurs que afirma els avanços recents en la reducció d’emissions, que minimitza la necessitat de mesures addicionals més estrictes o noves. I també el discurs que només hauríem d’aplicar polítiques voluntàries (safanòries), en particular aquelles que amplien les opcions dels consumidors.

La tercera és Emfasitzar els desavantatges. Per exemple, afirmant que la transició a l’energia renovable és molt costosa per a la societat: «no podem permetre que la protecció del clima pose en perill la prosperitat i l’ocupació», o afirmant que «si l’ús de combustibles fòssils s’acabara demà, les conseqüències econòmiques serien catastròfiques». O quan els polítics manifesten una gran cautela en establir nivells ambiciosos de política climàtica per no perdre vots.

I la darrera és Rendir-se. Afirmar que el canvi social és impossible, mantenint l’estat actual de les coses i negant la capacitat de les societats per organitzar transformacions socioeconòmiques: «Per deixar d’emetre residus de carboni per complet en els propers cinc o deu anys, hauríem de reorientar radicalment gairebé tots els recursos econòmics i humans». O suggerir que sols queda rendir-se o adaptar-se al canvi climàtic. O els discursos fatalistes que qualsevol acció que prenguem és massa petita, massa tard.

En resum, cal estar molts pendents i crítics amb els qui retarden o obstaculitzen mesures efectives contra l’escalfament global, des d’empreses a governs, des de polítics a mitjans de comunicació.

FOTO

Sean Wu, International Institute for Sustainable Development – Photo by IISD/ENB, Sean Wu (Attribution Requirements for online use: visible Text: Photo by IISD/ENB Sean Wu (https://enb.iisd.org/attribution-guidelines)), CC BY 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=126405791