Nèstor Novell i Josep Sorribes: «Necessitem tindre un relat socialment compartit del país»

Havíem quedat a Gandia per fer l’entrevista. I malgrat que mai no es té massa temps, visitar la ciutat dels Borja sempre paga la pena. Ens esperaven Josep Sorribes i Nèstor Novell. L’entrevista va ser una rica conversa amb dues persones que s’han recorregut el país, que tenen unes idees clares i molt meditades, tal vegada perquè són fruit de molts quilòmetres i d’una anàlisi molt àmplia de la realitat actual del País Valencià.

–Al segle XVIII, Cavanilles ja va fer un viatge pel país, de la mateixa forma que ho féu Joan Fuster. Per què vos endinseu en aquest projecte?

–J.S.: L’any 2000, Adolf Beltran em demanà fer una sèrie d’articles a El País de dotze ciutats valencianes. Després, Gustau Muñoz em va proposar fer-ne uns quants més i vaig fer un llibre. Deu anys més tard, em proposà veure com està el país després de la crisi, i quan em vaig fer un guió i vaig fer el primer viatge a Castelló vaig caure com Sant Pau del cavall i vaig veure que això no ho podia fer a soles. I vaig pensar en Nèstor. L’aventura començà en 2013 i tres anys llargs després l’acabàrem.

–N.N.: El que havia de ser un llibre de 40 ciutats com a molt es va convertir en un que parla de més de 90 ciutats i 24 comarques.

–Heu trobat el que intuíeu inicialment?

–N.N.: Un viatge, en part, és interior, i en part exterior. I u porta darrere les lectures, l’experiència i el coneixement previ. Hi ha llocs on vas amb reticències. A vegades, els prejudicis s’han confirmat; altres vegades hi ha llocs que sorprenen.

–J.S.: I quan algú va amb prevenció, normalment és quan millor ho fa. A Nèstor, li passa en certes zones d’Alacant, i a mi en Sogorb, que no sabia com tractar-la i al final m’ha agradat el resultat.

–Què vos ha sorprés?

–N.N.: Ell llibre, tot i que vol ser optimista, mostra un país en una certa decadència, molt tancat en el món local, amb molt poques xarxes que funcionen territorialment, i amb una manca de relat general del país. Però malgrat això, el país funciona. Funciona perquè hi ha moltes ciutats, sí que hi ha algunes xarxes que funcionen a un nivell molt primari, hi ha unes vitalitats de resistència a banda del món oficial que sorprén, però hi ha una greu mancança de polítiques de cohesió. El que més em sorprén és que moltes coses que deia Fuster continuen absolutament vigents.

–Heu fet un selfie a la realitat del país?

–J.S.: Jo gaste l’expressió de ‘posar el país davant l’espill’ perquè s’hi vera ell mateix. Nosaltres hem cercat aspectes que ens donaren esperança, però vas per la costa de Castelló i veus el paisatge destrossat. I te’n vas a l’interior i està desertificat. Aleshores trobes un territori desballestat. Una sospita que tenia i hem confirmat és que hi ha vitalitat, però ningú parla amb ningú: no s’han establit les xarxes informals de col·laboració entre municipis, que per exemple a Catalunya estan molt desenvolupades. Ací no hi ha costum de col·laborar: per què no ho fan Sagunt i Sogorb? O Benicarló i Vinaròs? València és la ciutat autista; això del cap i casal és una mala broma: no hi ha preocupació per res que passe més enllà de la ciutat.

–Però realment el País Valencià existeix?

–J.S.: Un país és una construcció social que demana un cert grau de voluntat de ser. Si un país no vol ser, no és. Crec que sí que som un país, però ens l’hem de creure.

–N.N.: Un país és un projecte, i l’únic projecte que tenim és el fusterià, adaptat i evolucionat. A hores d’ara, el nivell de convenciment d’eixe projecte és escàs. Per tant, el país és una aspiració i a la societat valenciana li manquen moltes coses per a conformar-se, com ara uns mínims de voluntat de ser un país.

–No serem massa deutors d’unes visions molt hegemòniques? Som massa Espanya?

–N.N.: Hi ha un sentiment majoritari de prioritzar el sentiment espanyol al valencià, però la gent més dinàmica, més creativa, creu en un projecte de país.

–J.S.: Aquest país és molt divers i és una bestiesa que no es reconega eixe fet i s’intente imposar una uniformitat absolutament artificial.

–N.N.: Aquest país podria eixir-se’n si no tinguérem Madrid. El fet que les nostres petites ciutats no tinguen una forma diferent d’administrar-se i de coordinar-se, el fet de no tindre polítiques concretes per a nosaltres que som un país de petita i mitjana empresa, per a nosaltres que ens ha desaparegut el sistema financer… Ens queixem de símptomes d’un problema real, que és Madrid. No es pot consentir la lectura que fa l’Estat, que és falsa, perquè les realitats socials, econòmiques i culturals són molt diferents. I nosaltres tenim un problema d’invisibilitat absoluta per manca d’una societat suficientment articulada i potent per a mostrar-se davant l’Estat i d’Europa. Necessitem tindre un relat socialment compartit del país.

«Tenim un problema d’invisibilitat absoluta per manca d’una societat suficientment articulada»

–En què destaquem més o som exemple a seguir?

–N.N.: Per exemple, a la Safor, les cinc grans empreses de manufactura de la taronja facturen 1.000 milions d’euros l’any. Com les experiències als Alforins amb el vi. Quin és el secret? Si ajuntes tota la cadena de valor, resulta que ets rendible. Si no ho fas, en cada cadena de valor hi ha intermediaris que es queden beneficis, i no ets rendible. En l’àmbit industrial, Ibi és un exemple que hauria de copiar tot el país, perquè han aconseguit que la petita empresa competisca a escala internacional no per la via dels preus, sinó via flexibilitat per a adaptar-se a les noves demandes per produir coses que la gran empresa no pot.

–J.S.: Malauradament, el que llegíem al País perplex encara continua vigent, en el sentit que no tenim consciència. Per fer això que diu Nèstor ens falta autoestima i confiança. Necessitem més capital social, més confiança en la societat.

–El turisme és important?

–N.N.: Sí, però se li dóna molta més importància de la que té. S’ha d’apostar per l’economia productiva: l’agricultura i la indústria. Els serveis són molt importants, sobretot si estan associats a la indústria o a l’agricultura. Jo estic per la indústria turística, però, on n’hi ha si no és a Benidorm? A hores d’ara, els municipis turístics tenen un nivell de renda per capita més baix que els pobles agrícoles i industrials perquè el model turístic que s’ha generat ací és el d’una economia low cost, de contractes temporals mal pagats. El sector turístic que tenim està econòmicament subvencionat pels altres sectors. Per tant, eixe model no ens serveix.

–J.S.: Aquest país ha estat durant massa temps depenent del turisme i de la construcció. I ni una cosa ni l’altra ha necessitat mà d’obra qualificada. Com has de fer R+D+I si tens contractes de dos mesos per a servir copes? No tenim un model que ens permeta ser alguna cosa més que figurants a escala internacional. Portem dos anys i mig parlant d’un nou model, però, quin nou model?

«Els municipis turístics tenen un nivell de renda per capita més baix que els pobles agrícoles i industrials»

–Quin eix ens beneficia més: el de Madrid o el de Barcelona?

–J.S.: Hi ha molts eixos, i el que no funciona és el de la prosperitat: Madrid-València-Mallorca. El País Valencià ha de tindre connexió amb Europa amb l’Eix Mediterrani. Algú pot explicar que hui encara ens coste quatre hores anar a Barcelona? Això és una qüestió política.

–N.N.: El nacionalisme espanyol té un gran complex d’inferioritat permanent, el que passa és que la democràcia els ha eixit molt bé, els ha fet molt forts. Ells tenen damunt un projecte autoritari, neoliberal i centralista de l’Estat. El que importa no és tant l’AVE Madrid-Barcelona, sinó el transport de mercaderies de tot l’Arc Mediterrani cap a Europa.

 

–Un finançament just ajudaria a canviar la radiografia que esteu fent?

–N.N.: Madrid, amb el seu model uniforme, està absolutament en contra que hi haja autonomies, i sense capacitat financera de la Generalitat no hi ha autonomia. Sense autonomia econòmica no hi ha autonomia política, però crec que encara és més greu pel que fa a inversions: estem molt per davall de la mitjana d’inversions estatals. Jo agafe el mapa del País Valencià i el gire, i el compare amb Andalusia. Allà tenen set capitals de província i cadascuna té rodalies, té AVE, té Renfe. Tu veus el nostre país i tot l’interior està per cohesionar. Clar, si tingueres una capital a Alcoi i una altra a Morella hi hauria una articulació.

–Si parlem de vertebració territorial, hem de parlar de les diputacions…

–N.N.: Les diputacions són un càncer per a aquest país, perquè hi juguen en contra. Tenim un 70 % dels pobles amb menys de 5.000 habitants i un 80 % de poblacions amb menys de 20.000 habitants. Tenim un problema de minifundisme molt gran. La província no té entre els seus objectius la gestió del territori, sinó que atén els municipis via subvenció. La diputació dedica als municipis menuts el 15 % del pressupost, entre el 35 i 40 % el destina a mantindre’s ella mateixa, i la resta a donar subvencions que hauria de donar la Generalitat. Per això defensem tindre les 16 o 17 comarques de gestió sense les diputacions.

–J.S.: Les diputacions desapareixen, que és el que han de fer. No solament els municipis menuts han d’ajuntar-se per lògica, sinó també les àrees densament poblades. Per exemple, no pot ser que els 67 municipis de l’àrea metropolitana de València no col·laboren entre ells! I les diputacions no solucionen el problema, donen subvencions i no fan política territorial.

–Proposeu una nova delimitació de les comarques i demarcacions. En què consisteix?

–J.S.: Hem arribat a unes comarques de gestió que són molt semblants a les que ja fa anys va establir l’Estratègia Territorial Valenciana com a àrees funcionals. Ens ixen 16 o 17 àrees de gestió, comarques. La gent s’ha de convéncer que una cosa és la identitat pròpia de cada poble i una altra la gestió, i que u no ha de renunciar a la seua identitat però sí ha de pensar en termes de gestió d’una forma més oberta. No sols volem fer unitats de gestió que siguen capaces de fer política territorial, sinó que a més demanem que la Generalitat deixe d’estar físicament en la plaça de Manises, perquè no pot ser que s’apliquen polítiques globals per a tot el territori quan tenim un país divers. No és el mateix fer política per a Benidorm que per a la Costa Blanca que per a l’interior. I no és el mateix fer política industrial per a la ceràmica que per a la sabata. Hem d’oblidar-nos de les diputacions, fem 16 o 17 comarques de gestió i que la Generalitat es descentralitze amb 4 o 5 unitats que són les governacions.

–N.N.: Per què la Generalitat ha de copiar el model administratiu de Madrid, centralista? Damunt no exerceix de cap i casal…

 

Entrevista publicada al nº 434: Un nou viatge pel País Valencià. Ací pots aconseguir un exemplar