La revista degana en valencià

La Normal Femenina de València: de l’avantguarda a la decadència (1867-1950)

«Una assignatura pendent és, així mateix, la del valencià, que no es planteja malgrat que la mestra Amparo Navarro n’havia demanat la introducció en la formació del Magisteri» 

La preocupació per la millora de l’educació de les dones, característica del segle XIX, emmarca l’inici de les negociacions, el 6 de juny de 1860, per fer realitat el projecte d’un centre públic de formació de les mestres, gràcies a la tenacitat personal de José Pizcueta, rector de la Universitat, i del Sr. Olivet, director de la Normal masculina.

L’Ajuntament cedeix espai en la Casa de la Enseñanza de l’arquebisbe Mayoral, on s’ubiquen, a la 2ª planta, dues aules de la Normal i dues de l’escola de pràctiques, i, a la 3ª, l’habitatge de la directora. A més, aporta 18.000 reals per a l’escola pràctica. La Diputació hi contribueix amb 40.000 reals per als pagaments del personal i material d’ensenyament, i la Universitat s’ocupa de la part acadèmica.

L’establiment de l’Escuela Normal de Maestras de Valencia és aprovat per Isabel II el 24 de setembre de 1864; al mes de febrer de 1866 es nomena la directora, Josefa Ágreda, i el 5 d’octubre de 1867 s’inaugura el centre amb 38 alumnes matriculades i un reduït Claustre que, a finals de segle, presidit encara per J. Ágreda, estarà compost per Josefa Carbonell i Matilde Castillo (Ciències), Matilde Ridocci i Magdalena García-Pego (Lletres), Dolores Vicent (Labors); Estefanía Bonfort (Francés), Francisca Ferrer (Dibuix i Cal·ligrafia), Mª Encarnación Gomá (Música i Cant), la regent de l’Annexa, María Orberá, i Rafael Oliver (Religió). Un centre obert a la societat valenciana, del qual la directora, pel seu càrrec, serà inclosa en la presidència d’actes oficials i serà l’única dona, a més, que participarà en institucions complementàries: colònies, Junta de Protección de Menores…

Durant el primer terç del s. XX, s’hi produirà una intensa confrontació ideològica, reflex dels debats entre catòlics i republicans, amb predomini del pensament conservador, propi de les directores Matilde Ridocci i Emilia Ranz. Dos seran els conflictes més destacats: en 1901, Estefanía Bonfort, professora de francés, recull signatures entre l’alumnat en contra de l’expulsió dels jesuïtes de França. La coacció és denunciada pel diari blasquista El Pueblo, que en fa responsable la directora i soluciona el problema cridant l’atenció a la professora per actuar d’esquena al Claustre.

Més greu és la denúncia que, en 1929, presenta el pare d’una alumna contra la professora Carmen García de Castro, per haver-la obligat a llegir Gargantúa y Pantagruel, i que acabarà amb la seua expulsió de la docència. El rector Joaquín Ros designà el professor Mariano Puigdollers incoador d’una causa amb caires inquisitorials que considera l’obra «francamente inmoral, obscena y corruptora, en la que se ofende toda la sensibilidad y emplea un lenguaje soez, propio sólo de prostíbulo», i s’afegeix que la professora recomana autors «demoledores del orden familiar, social y moral (…), caracterizados por su impiedad, inmoralidad, y espíritu demoledor y antipatriótico: Rousseau, Tolstoy, Balzac, Zola, Suttner, Wolney». Afortunadament, la dictadura de Primo de Rivera cau i la professora és rehabilitada pel febrer de 1930.

Malgrat aquests incidents, es configura un centre amb professorat i ensenyament de qualitat. S’hi introdueixen noves matèries: gimnàstica rítmica en la classe de música; ensenyament voluntari de l’esperanto (1910-1913), impartit per Josefa Cucó; excursions pedagògiques a Sagunt, Granada… L’alumnat gaudeix d’una gran varietat de materials didàctics moderns: aparell de telègrafs, microscopis, diapositives de zoologia… Però el seu progressiu augment evidencia greus problemes d’infraestructura, degudes a la insuficiència d’espai i a les dolentes condicions d’habitabilitat. És així com, des de primeries de segle, anirà escrivint-se una història que combinarà les constants denúncies i demandes de millora, amb les respectives i incomplertes promeses de construcció d’un edifici de nova planta.

Una assignatura pendent és, així mateix, la del valencià, que no es planteja, malgrat que en l’Assemblea de Nostra Parla (1922) la mestra Amparo Navarro n’havia demanat la introducció en la formació del Magisteri. Una llengua que no és desconeguda pel professorat, ja que María Carbonell la utilitzava, i la regent María Orberá estava relacionada amb Lo Rat Penat.

El transcurs dels anys consolida claustres formats per un magnífic professorat: María Carbonell, Angelina Carnicer, Carmen García de Castro, Concepción Tarazaga, la regent Micaela Minguillón…

Aires de llibertat sorgeixen a partir del 14 d’abril de 1931. La directora, María Villén, obri el cadenat de les finestres perquè no se sentiren en una presó, mentre l’arquitecte Goerlich declara l’edifici en ruïnes. Al gener de 1932 es traslladen al col·legi confiscat als jesuïtes, on alumnat femení i masculí compartiran espai i nou pla d’estudis: el professional, que intenta la professionalització de l’ofici de mestre.

La Normal deixa de ser femenina i comença a formar ciutadanes. Dèsset dones, batxilleres o mestres, formen part d’una inoblidable primera promoció. Entre elles, Guillermina Medrano, Enriqueta Agut i Milagros Miró, mestres republicanes i models de ciutadanes modernes.

Augmenta l’alumnat en conviure els plans d’estudis del 1914, cultural i professional, però en cursos successius disminueix i produeix conflictes en haver-se de reduir el professorat. El director Joaquín Fenollosa haurà de traslladar María Villén, fet que provoca una forta protesta estudiantil, protagonitzada per un alumnat molt conscienciat i polaritzat entre la FUE d’esquerres i els estudiants catòlics, que faran de les reivindicacions estudiantils una constant de l’etapa. Són anys de forta implicació en la societat valenciana: Misiones Pedagógicas, conferències, la Coral…

Amb el trasllat a València de la capital de la República s’han de desplaçar a l’Escola d’Artesans, i d’allí a Mariano Aser número 32. Es fa una depuració de professorat i alumnat, i no hi haurà activitat lectiva fins al març de 1937, amb la impartició de cursos abreujats. Les alumnes formaran part de les Milícies de la Cultura, es posaran en marxa escoles d’adultes i un taller de confecció de roba per a soldats i xiquets evacuats. Hi arriba la Normal 1 de Madrid, dirigida per Emilia Elías, de Mujeres Antifascistas, que s’incorpora pel març de 1938 a la de València, igual que la de Castelló, que ho farà al desembre, amb el professorat lleial a la República.

L’1 d’abril de 1939, Emilia Ranz, novament directora, desallotja l’Exèrcit de Galícia de l’edifici de la Normal, però Luis Gambíes, el seu propietari, el reclama. Es produeix així el trasllat al Forn de Sant Nicolau 4, habitatge que l’Ajuntament llogarà a la germana de l’aleshores alcalde de València, J. Manglano. En aquest espai aristocràtic començarà la formació del Magisteri sota el lema «Hacia Dios y el Imperio por la escuela».

«Amb el Franquisme, tot el professorat va ser sotmés a depuració»

Tot el professorat va ser sotmés a depuració. La Comissió Depuradora C, presidida pel governador civil Planas de Tovar, i amb Emilia Ranz com a secretària, encetarà un procés de recollida de declaracions jurades de cada professor i informes emesos sobre la seua conducta moral, religiosa, política, societària, sindical i professional, finalitzat el qual resoldrà sancionar amb separació del càrrec a Concepción Tarazaga i María Villén (per l’art. 171, a exiliar-se a Orà i Mèxic, respectivament) i a Carmen García de Castro. Com a conseqüència, en el curs 1939-1940, el Claustre estarà format per Ángela Carnicer (esperant sanció de trasllat fora de la província), Dolores Antoni, Juana F. Pascual, Carmen Ros, Matilde Castillo, Emilia Ranz i Sara Fernández, casada amb Fausto Martínez Castillejo, director de la Normal i destacat falangista.

També l’alumnat fou sotmés a depuració: s’oferí el professor Claudio Vázquez com a informant, i denuncià nombrosos alumnes. Per l’Ordre de 14/07/1939, es va obligar a matricular-se i examinar-se de les assignatures de Religió i Història Sagrada i de Religió/Moral a tot l’alumnat pendent de finalitzar la carrera. Una mostra de l’examen és el següent:

«Caso práctico: Antonio, hombre casado, viene de una sesión de espiritismo. Llega a casa completamente beodo y encuentra a su mujer rezando el Rosario con sus hijos. Blasfemando, arrebata el Rosario a la mujer, lo arroja al suelo, lo patea furiosamente y dice: ¡Ojalá se os cayesen las manos por haber tocado el Rosario!

Preguntas: ¿Contra qué mandamiento ha pecado Antonio?, 2ª. ¿Cómo se llama cada uno de los pecados que ha cometido? Defínanse». (AHUV)

Les Normals continuen unificades, però amb segregació de l’alumnat per sexes. A l’octubre de 1945 es produeix la separació administrativa, i la Normal Femenina Arzobispo Mayoral quedarà sota la direcció de Sara Fernández. Es configura així, en la penúria de la postguerra, un centre que es convertirà en fidel transmissor i educador en les premisses del nacionalcatolicisme.

«Para la mujer, la tierra es la família», deia Pilar Primo de Rivera. Per formar les dones de «la Nueva España» s’incorporen al Claustre les instructores de la Sección Femenina, organització falangista encarregada per Franco de l’educació de totes les dones. Elles impartiran les assignatures de l’«Escuela de Hogar» (labors, economia domèstica, puericultura, cuina), educació física i formació política. També s’ocupen d’organitzar la vida en els albergs, on de manera obligatòria acudeixen durant un mes de l’estiu les futures mestres per tal de capacitar-se, encara més, en les matèries femenines que hauran d’ensenyar a les xiquetes en les escoles.

Cosir i resar: les activitats de caràcter catòlic omplin la quotidianitat de les alumnes, amb l’estudi de Religió i Història Sagrada. Malgrat tot, a partir de 1948, seguint el principi de subsidiarietat de l’Estat, sorgiran les escoles de Magisteri de l’Església, regentades per ordes religiosos femenins, que seran una forta competència per al centre estatal.

En arribar 1950, quan s’aprove el Pla que estarà vigent fins a 1967, amb un Claustre envellit i desencantat, podem dir, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, que a l’Escola Normal Femenina de València «nada quedó de abril».

 

Article publicat al nº430 (La formació de les mestres valencianes (1867-2017)). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top