Tens 0 productes a la teua cistella
04/10/2021
LES DUES ESTACIONS
El concepte d’estació és fonamentalment utilitari i ha servit per organitzar les activitats d’una societat segons el sistema econòmic: recol·lector, caçador, ramader, agrari…
No és d’estranyar, doncs, que segons l’estructura economicosocial diferents societats hagen escollit un calendari, més d’un[1] o n’hagen combinat de diferents fins el punt que tot i que oficialment n’hi haja un de principal és possible que els altres hagen deixat la petjada en forma de festes o rituals.
Tot això suposa triar marques perceptibles per tothom i que puguen servir per determinar els principis i finals de les estacions ha sigut el resultat de decidir quines de les variables eren les més apropiades: els canvis qualitatius tèrmics o pluviomètrics, les proporcions dia/nit, l’arribada o emigració de determinats animals, el creixement de les pastures, etc.
El calendari oficial occidental contempla quatre estacions basades en les proporcions de llum/foscor i fan servir com a marques de canvi els extrems de l’aparent trajectòria solar (solsticis, màxims i mínims de llum) o la intermèdia(equinoccis).
Però no sempre va ser així[2].
De fet, en l’antiguitat moltes cultures van dividir l’any en dos períodes tèrmics: el del “bon oratge” i el del “mal oratge”; o en altres paraules, el d’estar fora de casa (persones, ramat) i el de refugiar-s’hi. Eixa idea perdurà fins l’edat mitjana. Així, p.ex., Gonzalo de Berceo (s. XIII) en Milagros de Nuestra Señora considerava només dues estacions, verano i invierno, adaptacions de les locucions llatines vernum tempus i hibernum tempus. I lo mateix llegim al seu coetani Juan Ruiz, Arcipreste de Hita: “[el febrero] pártase del invierno, con él viene el verano”.
TOTS SANTS I DIFUNTS, LA MARCA DE L’ESTACIÓ DEL MAL ORATGE
Si es defineixen només dues estacions que es basen en els canvis d’oratge, de percepció tèrmica, ¿com determinar els dies en marquen els trànsits? I, ¿quins rituals o festes indicaran els canvis de comportament social?[3]
Els antics celtes consideraven que l’hivern debutava l’u de novembre, quaranta dies després de l’equinocci de la tardor, i en eixos dies celebraven la festa de Samhain. L’església va fer seua la celebració i va establir el duet 1-2 de novembre en què ritualment sembla com si ens acomiadàrem de “totes les divinitats” de la natura, de “tots els sants”, i ens submergírem en l’època fosca, tenebrosa, freda, de la “mort” de la natura, representada pels difunts als quals s’homenatja.
Però, ¿per què eixes dates?
La resposta està en el desfasament entre llum i temperatura.
De fet, les variacions de llum no van compassades amb les de temperatura. Així, p.ex, el fet que el Sol haja començat a “remuntar” en Nadal, això no fa que immediatament notem un ascens tèrmic; més endavant, i mentre que la màxima durada i intensitat de llum s’esdevé pel juny i immediatament s’enceta un descens progressiu, els màxims termomètrics es registren en juliol-agost, que és quan ja es nota l’acumulació d’energia que s’havia anat produint; i per les mateixes raons, la progressiva victòria de la nit sobre el dia a partir de l’equinocci de la tardor no implica l’arribada immediata del fred.
La responsable de tots eixos desfasaments és la inèrcia tèrmica: l’acumulació de l’energia solar, o la pèrdua per radiació de l’energia acumulada, i les conseqüents manifestacions sobre l’oratge són processos que requereixen un temps. Un lapse que els antics van calcular en quaranta dies[4] a partir dels equinoccis o dels solsticis, és a dir, dels canvis qualitatius d’il·luminació detectats/estipulats/calculats pels druides (i posteriorment pels savis equivalents, com els sacerdots-astrònoms).
I de manera semblant, el desitjat acabament de l”hivern” i l’anunci del bon oratge s’establia també en quaranta dies després d’una altra efemèride solar, o bé la del solstici d’hivern o bé la de l’equinocci de primavera, i que generaven les corresponents festes de l’Imbolc dels celtes i la Candelera[5] dels cristians o bé el Beltane cèltic i les cristianes Creus de maig[6].
Un intent tardà de l’Església catòlica de vincular-se a l’antiga festa del canvi d’estació va estar protagonitzat l’any 1925 pel papa Pius XI[7], que va establir la festa Crist Rei el diumenge anterior a Tots Sants, en la frontissa entre les dues grans estacions i com una mena d’exaltació del domini de Jesús sobre tot l’ordre natural, tant en el món terrenal viu com en el del més enllà, simbolitzat per l’estació del mal oratge. A partir del Concili Vaticà II, i en aplicar la reforma del santoral (1969), l’any 1970 es va traslladar la festa a l’àmbit estrictament religiós, al darrer diumenge del temps ordinari previ l’inici d’un nou anys litúrgic.
L’INICI DEL NOU ANY LITÚRGIC. L’ADVENT
En altre ordre de coses, és en novembre quan l’Església catòlica pot encetar el nou any litúrgic amb el període anomenat Advent (del llatí adventus Redemptoris), un període marcat litúrgicament pel color morat[8] i les lectures d’Isaïes i en el qual s’anuncia l’“arribada del Redemptor”, del Messies, l’imminent naixement (nativitat, Nadal) de Déu en el solstici d’hivern.
I diem “pot encetar” perquè la data concreta no és fixa, sinó que depén de quan siga el quart diumenge[9] anterior a Nadal, en un marge que pot anar del 27 de novembre (N) i el 3 de desembre (D). Això sí, finalitza sempre en la mateixa data, el 24 de desembre, vespra de Nadal. En total pot durar entre 22 i 28 dies.
Per fer-nos-en una idea, entre enguany, 2016, i el 2025, les dates de començament de l’Advent són, en l’Església catòlica[10]:
| 2016 | 27 N | 2017 | 03 D | 2018 | 02 D | 2019 | 01 D | 2020 | 29 N |
| 2021 | 28 N | 2022 | 27 N | 2023 | 03 D | 2024 | 01 D | 2025 | 30 N |
A moltes societats es commemoren eixes quatres setmanes ornant les cases amb les “corones d’Advent” i quatre ciris que s’encenen seqüencialment el diumenge corresponent.
DE TOTS SANTS A SANT ANDREU, UN MES BREU
Novembre finalitza, el dia 30, amb la festivitat dedicada a l’apòstol sant Andreu, el germà de sant Pere.
Un sant molt popular en uns altres temps a casa nostra, fins el punt que és el nom d’apòstol més abundant com a cognom. Avui dia perviu la Fira de Sant Andreu, a la localitat de Cabanes (la Plana Alta).
Sant Andreu és el patró d’Escòcia i el 30 de novembre s’hi celebra la seua Diada, St. Andrew’s Day (en scots, Saunt Aundraes); en el mateix sentit, la bandera escocesa recull la crux decussata (o en “X”), en la que segons la tradició va ser crucificat el sant.
També és el patró de Borgonya, d’Ucraïna, Sicília i Romania, entre altres països.
SAÓ, número 420.
Novembre 2016
[1] En la nostra societat el calendari oficial conviu amb uns altres, com l’escolar, el judicial, el litúrgic, etc.
[2] “El concepte d’estació, una idea que cal matissar”: revista Daualdeu, número 5 https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/04/daualdeu0518.pdf
[3] En la següent entrevista per a una cadena de televisió, un dels autors de l’article en parlava: http://www.youtube.com/watch?v=Ofj4tdaVVoo&feature=plcp
[4] “El calendari dels quaranta dies”. Revista Daualdeu número 19: https://daualdeu.files.wordpress.com/2020/12/daualdeu1905-1.pdf
[5] http://www.saoedicions.com/la-candelera/
[6] https://espores.org/etnobotanica/el-calendari-i-les-plantes-maig-el-mes-de-les-flors/
[7] En un intent, ja tardà, d’intentar sotmetre el poder civil a l’autoritat religiosa representada pel mandatari de l’Església. En qualsevol cas, i per commemorar eixa advocació cristològica, a molts llocs es van erigir estàtues al·lusives, molt sovint amb Jesús amb les braços en creu; la més famosa d’eixes estàtues és la del Cristo Redentor, d’art déco, alçada sobre cim del tossal de Corcovado que domina la ciutat brasilera de Rio de Janeiro.
[8] Color de penitència, com en Quaresma. Ve a representar un temps en què Crist encara està entre els creients, tant en sentit històric (“som” encara en el Vell Testament) com escatològic (no s’ha produït la seua vinguda en glòria) i se l’ha d’esperar en actitud de purificació.
[9] En el calendari litúrgic la setmana s’inicia en diumenge.
[10] En altres esglésies cristianes l’Advent té una durada diferent. Així, en les esglésies ortodoxes correspon als quaranta dies previs a l’Epifania (el naixement “social” de Jesús, la seua “presentació” a tothom, simbolitzats pels Reis d’Orient); és a dir, entre el 28 de novembre i el 5 de gener.
