Països cobejats per l’imperialisme extractiu

Les terres rares són uns minerals cobejats per molts països que pretenen fer-se amb el control de les noves tecnologies, però el cas no és nou. Ja fa anys que són notícia els casos dels diamants o el coltan. Aquest darrer material també és estratègic per a la microelectrònica, entre d’altres usos, i, com el diamant, abundant en països com el Congo (80 % de les reserves mundials de coltan). Són països caracteritzats per ser governats per forces totalitàries susceptibles de doblegar-se als interessos estrangers més espuris. En un article anterior ja vam abordar la importància del coltan i les condicions precàries en què treballen els extractors. El coltan és un mineral format principalment pels metalls de transició tàntal i niobi que s’empra bàsicament per a produir condensadors electrolítics, elements utilitzats en quasi tots els dispositius electrònics: telèfons mòbils, aparells GPS, ordinadors portàtils, míssils balístics o coets espacials, entre d’altres.

Però aquest sobtat interés per alguns metalls rars es dirigeix als principals països productors d’aquesta mena de minerals. Hi destaquen: Xina (30%), Brasil (18%), Vietnam (18%), Rússia (10%), l’Índia (6%), Austràlia (2,8%) i EUA (1,8%). Pel que fa al liti, els seus minerals són més aviat escassos a l’escorça terrestre; Amèrica del Sud en té les majors reserves, principalment a Xile i Bolívia, però Austràlia n’és el principal productor. Com veiem, la majoria de països estan fora de l’òrbita d’influència dels EUA, cosa que preocupa especialment l’actual administració d’aquell país.

Però, estranyament, països com Groenlàndia també són cobejats per diferents motius. El principal n’és la seua situació geogràfica davant l’emergent oceà Àrtic, perquè el desgel –que els mateixos pretendents neguen que siga causat pel canvi climàtic, o millor, per l’escalfament global– obri importants vies de comunicació i rutes més curtes per a possibles míssils. Com demostra l’existència de les bases militars antigues i actuals dels EUA, és una zona propícia per a l’espionatge i el control del territori. El mineral més abundant que paga la pena d’explotar-hi és el robí. Tot i això, malgrat la publicitat interessada, sembla que no conté jaciments de terres rares amb interés econòmic, ja que, geològicament, es tracta d’un territori immens i quasi despoblat que resulta molt difícil, i per tant molt car, d’explotar com a font de minerals. Per això, en aquest cas, l’interés pels minerals de les terres rares sembla més aviat un pretext per a posicionar-se en una situació de poder de la nova divisió en què s’han repartit el món les potències econòmiques del segle XXI.

Aquesta dinàmica no es limita, però, a l’Àrtic o al Congo. A l’Àfrica occidental, el Níger ha esdevingut un altre escenari paradigmàtic de l’imperialisme contemporani dels recursos. Riquíssim en urani, fonamental per a la indústria nuclear civil i militar, el país ha estat durant dècades sota la influència d’empreses i governs estrangers interessats a garantir el subministrament energètic. La inestabilitat política recurrent i els colps d’estat successius mostren fins a quin punt el control d’aquest mineral estratègic condiciona la sobirania real d’un estat formalment independent.

Una situació semblant es pot observar a la República Centreafricana, rica en diamants, or i altres minerals valuosos. Malgrat l’abundància de recursos, la població viu en condicions de pobresa extrema mentre actors internacionals, estatals i paraestatals competeixen per l’explotació minera i per la influència geopolítica. El patró s’hi repeteix: recursos abundants, institucions febles i ingerències externes que alimenten conflictes interns.

A l’Afganistan, tradicionalment percebut com un escenari geoestratègic per la seua posició entre l’Àsia central i el subcontinent indi, s’hi han identificat importants reserves de liti, coure i terres rares. Diversos informes han qualificat el país com «l’Aràbia Saudita del liti», fet que ajuda a comprendre que, més enllà de la retòrica sobre la seguretat i la lluita contra el terrorisme, els interessos econòmics vinculats als minerals crítics també han jugat un paper rellevant en l’atenció internacional que ha rebut el territori.

També l’Amèrica Llatina es troba al centre d’aquest nou mapa extractiu. Veneçuela, amb les majors reserves certificades de petroli del món i importants jaciments d’or i coltan, ha estat sotmesa a fortes pressions externes, sancions econòmiques i intents de desestabilització política, que han acabat en el segrest del president Maduro per les forces armades de Trump. El control de les matèries primeres energètiques continua sent un factor clau en la configuració de les aliances i enemistats globals.

En el Pacífic, nacions emergents com Papua Nova Guinea, i fins i tot petites nacions insulars com les Illes Salomó, han esdevingut peces clau en la competició entre grans potències per assegurar l’accés a minerals submarins i a recursos pesquers estratègics, així com per establir bases logístiques en rutes marítimes fonamentals per al comerç mundial.

En conjunt, aquests exemples mostren que la cursa per les terres rares i altres minerals crítics no és un fenomen aïllat, sinó la continuació d’una llarga tradició imperialista adaptada a les necessitats tecnològiques del segle XXI. Allà on hi ha recursos imprescindibles per a la transició energètica, la indústria militar o la digitalització global, hi ha també pressions polítiques, ingerències econòmiques i, massa sovint, conflictes socials. El vell colonialisme territorial ha estat substituït per un neocolonialisme extractiu que opera a través de contractes, deutes, sancions i influències geoestratègiques, però amb una finalitat similar: assegurar el control de les matèries primeres que sustenten el poder mundial.

 

Revista Saó Núm.522, pàgs.12-13. Març 2026.