La revista degana en valencià

Pau Sarrió: «El futur de les campanes està assegurat al territori valencià»

La jovenesa d’aquest estudiant d’Història de l’Art resulta un al·licient a l’hora d’entrevistar-lo, ja que des del primer minut ens mostra la seua passió en parlar de les campanes. Sense deixar el somriure un sol minut, ens ofereix una panoràmica de la situació d’aquest patrimoni sonor que de vegades passa inadvertit i que val la pena posar en valor. Dóna gust escoltar Pau Sarrió. Vos convidem a llegir-lo i endinsar-vos en el món de les campanes.

 

–D’on ve la teua passió pel món de les campanes?

Aquesta passió ve des de ben menut. L’he anat desenvolupant durant tota la meua vida, i especialment m’he involucrat amb l’entrada a l’associació de Campaners de la Catedral de València. En l’associació ens dediquem a la conservació del patrimoni campaner, a posar-lo en ús i a conservar-lo, i també a la investigació.

 

–Qui és el teu referent?

Francesc Llop i Bayo és el meu referent, que ara com ara és un dels principals, si no el principal l’autor en l’àmbit de les campanes en l’àmbit mundial. Ell és el president dels Campaners de la Catedral de València i ha sigut el meu principal mestre.

 

–Quan naixen les campanes en la nostra vida?

Sabem que les campanes foren conegudes per les primeres civilitzacions orientals, tot i que en territori valencià, si pensem en la concepció que tenim de les campanes, haurem d’esperar fins a la conquesta cristiana del segle XIII, però abans de l’edat mitjana ja vam tenir campanes; de fet, en alguns jaciments ibers s’han trobat xicotetes campanes.

«Les campanes regulaven el batec de la vida en la societat tradicional»

–Quina funció tenien les campanes en el món tradicional?

En primer lloc, les campanes eren un mitjà de comunicació d’una eficàcia extraordinària, sense el qual no es pot comprendre la societat tradicional. Eren un mitjà de comunicació que emmarcava els sentiments de la comunitat i que abastava tant l’àmbit civil –en senyals com el toc de foc o el de consell general– i l’àmbit religiós. Les campanes són un informador molt concret. El toc de foc indicava l’espai on s’estava produint l’incendi, o el toc de difunts indicava de quina classe social, de quin sexe o si era xiquet o xiqueta…

 

–I per què unim la paraula campana a un ús religiós i ens oblidem de l’ús civil?

–Perquè amb la invenció de les noves tecnologies tots eixos usos civils a poc a poc varen anar minvant, i les campanes, ara com ara, s’utilitzen generalment per a usos religiosos. Però molts tocs que hui vinculem a l’àmbit religiós, per exemple els tocs del rellotge, són tocs de propietat plenament municipal. Hi ha una visió totalment equivocada de les campanes com un àmbit essencialment religiós, com si tan sols serviren per a tocar a missa.

 

–De quins usos civils podem parlar en l’actualitat?

–L’únic toc civil que perdura és el toc del rellotge. Moltes vegades ni el mateix ajuntament és conscient que és el propietari d’eixe toc de les hores.

 

–Associem també les campanes a un cicle de vida més natural i harmoniós…

–Clar. Les campanes regulaven el batec de la vida en la societat tradicional; eren les encarregades de regular la jornada. La jornada començava precisament amb un toc de campanes: l’alba. Al migdia, per a marcar el descans, tornaven a tocar les campanes. En molts pobles de l’Horta Sud, a les tres de la vesprada tornaven a sonar per al toc dels set dolors de la Mare de Déu, i més tard es tornaven a tocar les campanes per a indicar que havia acabat el dia. En l’actualitat estem acostumats a organitzar la nostra vida entorn a les hores del rellotge, però abans les campanes informaven de quan eixia i s’amagava el Sol; del temps que importava a la gent.

 

–Cada poble creà un llenguatge específic?

–Sí, és molt curiós perquè els tocs de campanes són un dels pocs elements que varen escapar de l’homogeneïtzació que l’Església catòlica, especialment a partir del Concili de Trento, va marcar. Per això en cada poble trobem un llenguatge propi a través de les campanes.

 

–Podríem dir que som un país de campanes?

–Sí, el País Valencià és el major consumidor de campanes de tot l’Estat.

 

–I quina localitat hi destaca?

–Per als valencians, evidentment, un emblema és el Micalet (que s’anomena així per la campana municipal de les hores!). El Micalet és el campanar nou de la catedral de València, perquè abans de la seua construcció per Pere Balaguer hi hagué un altre campanar al carrer de la Barcella. És significatiu com la societat pren com a model d’identificació el seu campanar, tenint en compte que en municipis més xicotets el campanar era la construcció que més destacava sobre el nucli urbà.

 

–Déiem adés que érem un país de campanes. També som un país de campaners?

–També. Ací, al País Valencià, s’ha creat un model paradigmàtic de gestió del patrimoni campaner que és seguit a l’Estat i internacionalment. És un model de gestió basat en el voluntariat, en tota una sèrie d’apassionats per les campanes que fan grans esforços per la conservació del patrimoni campaner, tant material com immaterial.

 

–De quants tocs de campana podem parlar?

–És complicat, perquè el nombre dels tocs de campanes ha de posar-se en correspondència amb la complexitat litúrgica d’alguns temples. Per exemple, a la ciutat de València hi havia una enorme quantitat de tocs de campanes, tant a la catedral com a les dotze parròquies històriques.

 

–Quines són les tècniques de toc bàsiques?

–Fonamentalment hi ha tres tècniques que s’empren en territori valencià. La més coneguda és el volteig de campanes, una tècnica que creiem internacional però que és única pràcticament dels valencians i algunes zones de Castella. La segona tècnica és el mig vol, que és el balanceig de la campana, el moviment sense arribar a fer la volta. A l’Horta Sud és especialment conegut perquè formava part dels senyals de difunts. En tercer lloc està el repic, que es fa amb una corda unida al batall (que és el martell interior de la campana), és a dir, tocar la campana quan aquesta està fixa.

 

–Hi ha trets característics del País Valencià?

–No podem parlar d’un sistema de tocs pròpiament valencià pels intercanvis culturals que hi havia i hi ha entre els diferents territoris, però sí que existeix un polimorfisme de tocs, un llenguatge propi en cada població.

 

–Amb el procés de mecanització de les campanes s’obliden les tradicions i tot es fa monòton i uniforme?

–A partir de la dècada dels anys 50, la majoria de campanars comencen a electrificar-se en una modernitat mal entesa, una modernitat que deixava enrere qualsevol tradició. Els tocs comencen a homogeneïtzar-se i desapareix eixe llenguatge propi de què parlava adés. A partir dels 80, els valencians som pioners per a introduir un nou model de restauració que hui és el que impera al territori valencià: un model en el qual es tornen a recuperar les instal·lacions tradicionals, recuperant les campanes i restituint els antics tocs. Per això ara, si l’electrificació respecta la tradició local i no impossibilita un possible toc manual, no estem en contra de les mecanitzacions.

 

–Quan parlem de campanes ho fem en passat. Hem de parlar-ne en present?

–Hem de parlar-ne en present. Tota aquesta recuperació de què he parlat es fa des del present, entenent el patrimoni com eixe instrument que ens ha ajudat a avançar cap al futur mirant al passat. No hem de parlar de campanes des de termes d’enyorança dient «ací es feia…». No, hem de dir: «ací es farà…, volem recuperar…».

 

–Les institucions públiques són conscients del valor de les campanes?

–Les campanes són un patrimoni que a vegades està oblidat, tot i que la feina que es fa des de les associacions de campaners està fent que progressivament la gent valore més aquest patrimoni. A València tenim la sort que és un patrimoni que gaudeix de molta vida.

 

–A la resta del país hi ha la mateixa vitalitat que a València ciutat?

–Hem comprovat que el fet que la catedral tinga campaners és un al·licient important per tal que després les poblacions de la diòcesi generen colles de campaners. Per exemple, a Alacant la catedral no té campaners i a la diòcesi d’Alacant a penes hi ha colles. El Fadrí, a Castelló, en té (de fet, les seues campanes no estan electrificades) i a la diòcesi hi ha colles. El mateix passa a Sogorb.

 

–Quin futur espera a les campanes? Hi ha relleu generacional de campaners?

–El futur de les campanes està assegurat al territori valencià. Les més de 30 colles de campaners estan formades en la seua majoria per gent jove, per apassionats de les campanes i del patrimoni, que de manera completament voluntària fan un treball. Diem que els campaners som professionals no remunerats: som voluntaris que un dia de festa ens n’anem a les 6 del matí a tocar les campanes perquè ens agrada. Les colles de campaners tenen molt de futur per davant.

 

Entrevista publicada al nº434: Campanes, campaners i campanars valencians. Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top